U.D.8 ELS JOCS OLÍMPICS

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment esportiu internacional celebrat durant els darrers setze dies d’un període de quatre anys anomenat Olimpíada.

Iniciats originalment a l’antiga Grècia, van ésser recuperats pel baró de Coubertin a la fi del segle XIX. Els primers jocs de l’era moderna s’organitzaren a Atenes el 1896. Actualment se celebren els Jocs Olímpics d’estiu cada quatre anys en els anys múltiples de quatre, i els Jocs Olímpics d’hivern també cada quatre anys, en els altres anys parells no múltiples de quatre. Els primers Jocs Olímpics d’hivern es disputaren a Chamonix (França) el 1924.

Esports olímpics: L’actual programa dels Jocs Olímpics inclou 35 esports diferents, 53 disciplines i més de 400 proves. Els Jocs Olímpics d’estiu inclouen 28 esports i 38 disciplines, mentre que els Jocs Olímpics d’hivern inclouen 7 esports i 15 disciplines.

A més, a antigues edicions dels Jocs Olímpics van participar diversos esports que ja no formen part del programa olímpic.

També hi ha hagut diversos esports de demostració, inclosos dins del calendari olímpic amb intenció de promoure l’esport en qüestió, però que no formaven part del programa oficial. Alguns d’aquests esports foren posteriorment acceptats, però no tots.

Atletisme
Natació
Bàdminton
Natació sincronitzada
Basquetbol
Pentatló Modern
Beisbol
Boxa
Piragüisme
Ciclisme
Rem
Esgrima
Salts
Futbol
Softbol
Gimnàstica
Taekwondo
Tennis
Halterofília
Tennis de taula
Handbol
Tir
Hípica
Tir amb arc
Hoquei sobre herba
Triatló
Vela
Judo
Voleibol
Waterpolo
Lluita

U.D.7 EL RUGBI

El rugbi (o rugby) és un esport d’equip practicat a l’aire lliure entre dos equips de set, tretze o quinze jugadors cadascun, depenent de la modalitat, els quals han de dur la pilota a les mans o en un braç i passar-la enrere amb les mans a un company o xutar-la. Rep el nom de rugby perquè es va desenvolupar en aquesta localitat anglesa.

Les principals característiques del rugbi són l’ús d’una pilota ovalada i la prohibició de passar la pilota endavant amb les mans. La forma de guanyar terreny és, per tant, avançar corrent amb la pilota a la mà o xutant-la.

És l’esport que més jugadors entre els dos equips aporta dins d’un mateix terreny de joc, més concretament 15 jugadors per equip, 30 a la vegada entre els dos equips.

L’esport del rugbi té com a característica principal l’honor i la valentia que els jugadors han de tenir, ja que és un esport en el qual hi ha contacte físic, així que si no hi hagués un ordre i un respecte previ i continuat no podríem tenir una pràctica d’aquest esport en condicions òptimes. Quan un partit finalitza, finalitza la rivalitat i el caràcter competitiu, és a dir, tots els jugadors es reuneixen i parlen sobre el partit i les jugades que més rellevança han tingut.

Per puntuar, cal fer un toc amb la pilota terra a la zona d’assaig de l’adversari, o fer passar la pilota a través dels seus pals, amb la finalitat d’aconseguir el màxim nombre de punts. Un assaig val 5 punts i la seva transformació 2 punts més. Els cops de càstig (o faltes) i els xuts a bote-pronto (o drops) valen 3 punts.

La paraula rugbi és un terme general que fa referència a diverses modalitats diferents, que amb un fons comú tenen característiques pròpies.

• Rugbi a 15 o Rugby Union: Els equips els formen 15 jugadors. El més estès i conegut. És una modalitat practicada a Catalunya Sud i Catalunya Nord amb la USAP.

• Rugbi a 13 o Rugby League: Els equips els formen 13 jugadors. Te forta implantació a les Illes Britàniques, Catalunya Nord, França, Sudàfrica i Oceania. És una modalitat practicada a Catalunya Nord amb els Catalans Dragons

• Rugbi a 7: Els equips els formen 7 jugadors. Per primera vegada la Federació Catalana de Rugby ha organitzat l’any 2006, el primer circuït català de rugby a set.

• Touch Rugby: Variant del rugbi on no es permet el contacte físic.

• Beach Rugbi: Es disputa sobre sorra per equips de cinc jugadors.

• La melé:

la toche:

el placatge:

U.D.6 EXCURSIONISME I SENDERISME
El senderisme és una activitat física a l’abast de tothom que es realitza en el medi natural. Permet conèixer un país, la seva cultura, la seva història i el seu paisatge natural i humà tot travessant-lo a peu per camins senyalitzats. Els diferents tipus de senders permeten que tothom tingui un sender al seu abast i pugui practicar aquesta activitat.
Els senders de gran recorregut són una xarxa de camins aptes per a turisme pedestre, que creuen Europa en totes direccions unint nacions i pobles. La ERA (European Ramblers Association – Federació Europea de Senderisme) és l’organització responsable de la seva coordinació.
En el traçat d’aquest senders s’evita tant com és possible de transitar per carreteres i camins asfaltats.
A Catalunya, el caràcter principalment muntanyenc de la seva geografia, unit a la important riquesa arqueològica i monumental escampada arreu del territori i la variada bellesa paisatgística, situa els senders al nivell dels millors d’Europa, alhora que el clima suau del país els fa transitables la major part de l’any.
Les entitats excursionistes distribuïdes per tot Catalunya que formen la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) són les encarregades del manteniment i millora d’una xarxa de senders nets i senyalitzats de més de 7.000 km.
Els senders de petit recorregut o PR són itineraris d’àmbit local o comarcal i el seu trajecte no pot superar els 50 km.
Els senders locals o SL són petits recorreguts locals que no superen els 10 km de recorregut.
Senyalització dels senders
L’itinerari dels senders homologats es senyalitza en els seus extrems, en les cruïlles i en els llocs on és difícil seguir-lo. Aquesta senyalització pot ser en forma de rètols indicadors, estaques o de senyals pintats als arbres, pedres o altres elements.
Hi ha tres tipus de senyals: els de continuïtat del sender, els de canvi brusc de direcció i els de pas barrat.
Els colors dels senyals indiquen de quin tipus de sender es tracta (GR, PR o SL).

U.D. 5 LA COREOGRAFIA
Inventa moviment!
El moviment és un procés pel qual, almenys un dels elements del sistema que es considera, canvia de posició en l’espai. Tot cos en moviment descriu una trajectòria.
La coreografia és el disseny de moviments i estructures enmig d’una dansa, de forma que es creïn figures, patrons i transicions d’elles amb un efecte estètic més enllà de seguir uns passos prefixats o un ritme concret, com en el ball ordinari. La coreografia pot formar part d’espectacles com l’òpera, el musical o el cinema i també d’alguns esports, com la natació sincronitzada o la gimnàstica rítmica, entre d’altres. El terme amb l’acepció actual va aparèixer al segle XIX però fins als 50 del segle XX no es va popularitzar.
Exemple de coreografia: la Batuka pas a pas

Coreografia d’aeròbic:

U.D. 4 POSA’T EN FORMA
RESISTÈNCIA
És la qualitat que ens permet realitzar una activitat durant el temps més llarg possible.
La resistència és la capacitat que tenim per a endarrerir l’aparició de la fatiga quan fem un esforç moderat o intens. Cal però, que aquest esforç afecti a una part important de la nostra musculatura. Així, diem que tenim una bona resistència quan som capaços d’estar molta estona corrent, anant en bicicleta, nedant o pujant una muntanya a un ritme moderat o una mica ràpid. Per contra, si ens cansem de seguida fent aquestes activitats diem que tenim poca resistència
Tipus:
1.- Aeròbica:
a) És la que ens permet fer esforços de llarga durada i poca o mitja intensitat. No poden ser molt intensos.
b) És l’esforç que podem fer amb l’oxigen que respirem i en tenim prou.
c) La freqüència cardíaca oscil·la entre les 140 i les 160 pulsacions per minut.
2.- Anaeròbia:
a) És la que ens permet fer esforços de curta durada ( màxim entre 2 i 3 minuts ) i molt intensos.
b) No en tenim prou amb l’oxigen que respirem per poder realitzar tot l’esforç que necessitem, per el què haurem de parar-nos al cap d’uns 2 a 3 minuts.
c) La freqüència cardíaca es situa al voltant de les 180 pulsacions i més.
d) La resistència anaeròbica és la que ens permet, doncs, endarrerir la fatiga durant els esforços molt intensos (per tant, no massa llargs, com una cursa de 200 o 400 metres, empènyer un cotxe que no arranca, fer un esprint final, etc

FORÇA
La força la generen els músculs del nostre cos. Els músculs tenen la capacitat de contreure’s. Quan s’escurcen, tiben dels ossos on estan inserits i fan que aquests es moguin.
La força que som capaços de desenvolupar quan fem un gest (xutar la pilota, llençar a cistella la pilota de bàsquet,empènyer un cotxe, etc.) depèn de la grandària dels músculs que fem servir. Per això, fem més força amb les cames que amb els braços (els músculs de les cames són més voluminosos que els músculs dels braços), i fem més força amb els braços que amb les mans.
CONCEPTE
És la capacitat que ens permet, per mitjà d’accions musculars (contraccions), tant el vèncer una resistència (càrregues) com oposar-se a ella encara que només sigui, en alguns casos, el crear una tensió suficient per a intentar-ho.
Els efectes produïts pel treball regular de la Força repercuteixen fonamentalment sobre l’aparell locomotor, és a dir, ossos, músculs, tendons i lligaments, que a la seva vegada repercuteix directament en el creixement i el desenvolupament corporal.
TIPUS DE FORÇA
No és el mateix la força que fem servir per a llençar lluny una pedra, o de botar una pilota amb rapidesa… és a dir vèncer una resitència mitjana a gran velocitat d’execució (força-velocitat), que la força que fem servir per a remar, és a dir vèncer una resitència mitjana a velocitat mitjana durant un temps(força-resistència) o per aixecar un sac de ciment on no importa el temps que es dedica a vèncer la resistència que sol ser molt gran (força-màxima). Totes tres poden ser entrenades, però els sistemes d’entrenament que hem de fer servir són diferents.
EFECTES QUE PRODUEIX EL TREBALL DE LA FORÇA
1. * En períodes de creixement, i aplicat de forma correcta, afavoreix el creixement.
2. * En període de creixement, augmenta la densitat de la massa òssia, evitant o disminuint l’aparició d’osteoporosi.
3. * Evita, i inclús corregeix, problemes d’esquena i d’articulacions.
4. * Evita la pèrdua progressiva de massa muscular a mesura que s’avança en edat.
Sobre aquests efectes podem incidir sempre que es treballa correctament, en les edats adequades i el tipus de força i les càrregues adequades. De no ser així, en alguns casos es pot provocar l’efecte contrari.

FLEXIBILITAT
La flexibilitat és la capacitat que ens permet realitzar moviments en la seva màxima amplitud.
Les persones amb baixa flexibilitat estan més exposades a les lesions esportives o a problemes amb la postura corporal.
Factors que influeixen:
La flexibilitat depén de:
L’elasticitat muscular és a dir la capacitat que té el múscul d’allargar-se i escurçar-se, i de la mobilitat articular que és el grau de moviment que té cada articulació.
Consideracions:
El treball de flexibilitat ha d’anar precedit d’un bon escalfament per evitar lesions. Hem d’estar relaxats.
S’han de fer de forma suau durant uns 20 a 40 segons
No s’han de fer rebots.
La part més important de la flexibilitat és la continuïtat en el treball, ja que es perd ràpidament. és millor fer-ne un xic cada dia que no una estona molt gran un dia o dos a la setmana.
Cal fer-los abans i després d’una pràctica esportiva
Quan una persona realitza molts de cops un moviment, per exemple un nadador el moviment del braç, o un corredor de fons una passa curta, a la llarga, l’articulació i la musculatura s’anirà amollant i el moviment que efectua de forma contínua acabarà siguen el màxim possible.

U.D. 3 L’ATLETISME
Corre, salta i llança.
L’atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d’objectius i activitats diferents. Es poden classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló).
El mot atletisme prové de la paraula grega “athlon” que significa lluita, competència, combat o similars.
L’atletisme es un dels pocs esports practicats de forma tradicional mundialment, tant en l’ambit aficionat com en el transcurs de nombroses competicions de tots els nivells. La simplicitat i els pocs mitjans necessaris per a la seva pràctica expliquen en part aquest èxit. Els primers vestigis de concursos atlètics es remunten a civilitzacions antigues.

És important conèixer totes les proves, aparells i implements, generalitats de les instal•lacions, pista i camp, per a realitzar les competències i la pràctica de l’atletisme. L’Atletisme practicat sistemàticament produeix un desenvolupament harmònic i equilibrat en l’individu.
Hi ha diferents tipus de proves a les carreres:

– Velocitat: 100,200 i 400m (masculí i femení).
– Semifons: 800 i 1500 m
( masculí i femení).
– Fons: 3000 m femení i 5000 m masculí.
– De gran fons: 42,192 Km masculí i femení.

– Marxa atlètica: 20 i 50 Km masculí. La marató i la marxa atlètica són proves que es realitzen als carrers i avingudes, però la seva sortida i arribada poden tenir lloc en un estadi.

– Carrera amb obstacles: 3000 m masculí.

– Relleus: 4X100 i 4X 400 m masculí. El testimoni és el tub llis de secció circular fet de fusta, metall, o de qualsevol altre material rígid, longitud del qual és de 28 a 30 cm, i el seu pes mínim 59gr, s’utilitza en carreres de relleus.

– Carrera de tanques: 100, 200 i 400 m femení, i 110, 200 i 400 m masculí.

– Proves combinades:

. Heptatló: 200m, 800m,100 m; salts de longitud i alçada; llançaments de javelina i pes.
.Decatló masculí: 100m,400m,110m tanques, 1500 m , salt de llargada, de perxa, d’alçada, llançament de disc, llançament de pes, llançament de javelina.

La tècnica del pas de tanca. És necessari mantenir un ritme adequat a la cursa, on els obstacles es vagin passant sense moviments exagerats perquè un cop superada la tanca…se segueixi corrent. Cal saber que les tanques no se salten, sinó que es passen , es franquegen, com si fos una gambada més. Només així s’aconsegueix realitzar els moviments ràpids i sense “descompondre” la cursa.
Les tres fases per passar una tanca són: atac, franqueig i contacte.

Aquí teniu alguns vídeos de diferents modalitats de l’atletisme.
Tanques:

Salt d’alçada:

Llançament de pes:

Relleus:

U.D. 2 Passa la pilota per sobre la xarxa.
El voleibol és un esport d’equip practicat entre dos equips de sis jugadors, consistent a fer passar la pilota al camp contrari mitjançant volees per damunt d’una xarxa col·locada transversalment al mig de la pista.
El voleibol es juga entre dos equips de sis jugadors, en un camp de 18 metres de llargada i 9 d’amplada, dividit en 2 camps de 9×9 m separats per una xarxa d’alçada variable (2,43 m per homes; 2,24 m per dones; altres alçades s’utilitzen en competicions juvenils, infantils, etc). A cada camp hi ha una línia paral·lela a la xarxa a 3 m de distància de la xarxa. S’utilitza una pilota de cuir o material sintètic de mida similar a la de futbol però més lleugera.
Per començar a jugar un punt, un dels jugadors efectua el servei des de darrera del seu camp, de manera que la pilota arribi al camp contrari passant per sobre de la xarxa. L’equip contrari pot tocar la pilota fins a 3 vegades abans de tornar-la a l’altre camp, i així successivament, fins que un equip aconsegueix de fer caure la pilota a terra al camp contrari o algú comet algun error.

Vídeo d’un partit de volei pista:

Aquest vídeo ens mostra un partit de volei platja:

U.D.1 L’ESCALFAMENT

En aquesta unitat coneixerem que és un escalfament i la seva importància com a fase prèvia de qualsevol activitat física. També presentarem un seguit de recomanacions bàsiques per a l’elaboració d’un escalfament general.
Objectius principals de l’escalfament:
– Prevenir i evitar lesions: capacitar a l’organisme de forma progressiva perquè les respostes exigents es produeixin de forma satisfactòria.
– Disposició favorable als aprenentatges.
– Preparació fisiològica i psicològica per un major rendiment.

Aquest vídeo ens mostra les parts d’un escalfament general:

Escalfament específic per porters de futbol: