U.D.8 ORIENTACIÓ

Hem perdut el nord
Què són les curses d’orientació?
Per a practicar l’Orientació només fa falta un mapa, les ganes de córrer o caminar i la brúixola.
La lectura d’un mapa d’Orientació permet conèixer les distàncies i els desnivells del terreny, l’existència de construccions, camins, vegetació, tàlvegs, roques, rases i clots.
Les curses d’orientació són un esport on el participant utilitza un mapa detallat d’un àrea per trobar uns determinats elements característics i diferenciadors situats en l’esmentada àrea, sovint amb l’ajut d’una brúixola . El repte és trobar la millor ruta per arribar a aquests elements i fer-ho en el menor temps possible. Una cursa d’orientació és pot prendre com un agradable passeig enmig de la natura o bé com un esport competitiu.
Quin és l’objectiu?
Trobar un determinat nombre d’elements naturals o posats per l’home en una àrea concreta, natural o no i que en principi han de ser desconeguda pel participant, en el menor temps possible.
En què consisteixen?
En una cursa típica, l’organitzador té identificats prèviament varis elements característics en àrea on es farà la cursa (arbres singulars, rases, pedres, construccions, etc.) que vol que siguin visitats pels orientadors. Per això, hores abans de la cursa col·loca al costat d’aquests elements unes balises o fites de control per a que siguin identificables pels orientadors. En començar la cursa lliura un mapa que marca la posició de la fita i un full amb la descripció de controls, on s’explica exactament l’emplaçament de la fita. L’orientador, amb el mapa i, sovint, l’ajut de la brúixola, ha de localitzar aquestes fites a partir del moment en que se l’hi dona la sortida. Un cop arriba a la fita ha de marcar amb la pinça que hi ha a cada fita, la casella corresponent en la tarja de control que també se li ha donat al sortir. Això permet que els organitzadors puguin saber que el participant ha trobat i passat per l’element que se li havia marcat. Finalment, quan es localitzen totes les fites, cal anar ràpidament cap a la arribada. En funció de la imaginació i l’habilitat de navegació de cadascun, s’haurà seleccionat la millor ruta per arribar a cada fita per tardar el menor temps possible i completar el recorregut el mes ràpid possible.
Hi ha moltes modalitats d’orientació: a peu, en bicicleta, en esquís, en raquetes de neu; a la nit; de relleus, etc., però la idea en tots els casos és essencialment la mateixa: l’utilització d’un mapa i d’una brúixola per trobar el millor camí a traves d’un terreny que no és familiar per tal d’arribar el mes ràpid possible a un determinat lloc.
El format mes comú de les carreres d’orientació és el de la cursa lineal individual, en que cada orientador te assignat un temps de sortida i ha de trobar les fites per ordre. Les fites estan marcades en el mapa amb un cercle, que te com a centre el lloc on està la fita a trobar. Aquests cercles estan connectats entre si per línies rectes i numerats en l’ordre en que s’han de visitar. En funció de la categoria en que participi, cada orientador buscarà unes fites diferents. Aquesta cursa lineal també pot ser amb relleus; cada relevista agafa un mapa quan arriba el seu company i fa la seva cursa lineal.
També hi ha les curses en format escore on l’orientador ha de trobar una determinada quantitat de fites en el menor temps possible i en qualsevol ordre. Es pot limitar o bé el temps màxim per trobar fites o be el nombre de fites a trobar. Les fites també estan representades com a cercles i numerades però no hi ha línies de connexió entre elles i el numero no implica ordre de trobada sinó que només serveix per identificar la fita.
La ruta entre fites no està especificada enlloc i és completament una elecció de l’orientador. Aquest factor elecció de ruta juntament amb el de navegació a través del terreny són l’essència de l’orientació.
Per fer una cursa d’orientació no cal un equipament especial, però cal conèixer el reglament de la competició.
Vídeo d’una competició nocturna d’orientació:

U.D.7 L’HANDBOL

L’handbol és un esport de conjunt practicat amb les mans entre dos equips. L’objectiu és introduir la pilota a la porteria contrària i evitar que l’introdueixin a la porteria del teu equip. Per aconseguir-ho s’utilitzen passades i, en general, jugades, que acaben amb un llançament. L’handbol de set és el que es juga habitualment en l’actualitat, i és esport olímpic des de l’any 1972. Juguen a cada equip sis jugadors de camp i un porter. Se sol practicar en un pavelló esportiu tancat i es caracteritza pel joc ràpid i l’elevat nombre de gols que es marquen (normalment més de 20 gols cada equip). L’espai de l’àrea està reservat per al porter. Cap jugador de camp hi pot entrar de forma intencionada o per obtenir avantatge.
Regles bàsiques:
L’handbol es juga amb una pilota esfèrica i els únics jugadors que la poden tocar amb els peus són els porters. Es pot avançar amb la pilota a les mans fins a un màxim de tres passes. A partir d’aquest moment el jugador disposa de 3 segons per a llançar, passar la pilota o botar. Si es bota la pilota, només amb una mà per cada bot, es pot continuar en moviment fins que es deixi de botar. A partir d’aquest moment es poden donar altres tres passes i obligatòriament s’ha de llançar o passar abans de vuit segons, ja que no està permès a un jugador botar de nou la pilota sense que aquesta toqui un altre jugador o la porteria.
El joc a l’handbol flueix lliurement, parant-se només quan la pilota surt del terreny de joc o quan l’àrbitre decideix que s’ha de parar. Després de cada pausa, es reinicia el joc amb una jugada específica. Si l’equip atacant no demostra una actitud ofensiva, se li xiularà ‘joc passiu’ i se li donarà la pilota a l’equip que defensava. No hi ha un temps definit per a xiular ‘joc passiu’ així que sol haver-hi controvèrsia ja que el criteri arbitral, en aquest cas, fa molt.

U.D.6 MIM
El mim o pantomima (del grec pantómimos, “que tot ho imita”) és la part de les arts escèniques que utilitza el gest com a forma d’expressió artística. Els mims són actors que no utilitzen el llenguatge parlat en les seves actuacions. De vegades alguns poden prescindir de qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb el teatre, la dansa i el circ. És una forma habitual d’art de carrer.
Els primers mims occidentals van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle V aC. La mímica era un element important en els teatres de l’època, on una part del públic no podia sentir els actors. L’estil i el contingut del mim modern té vincles clars amb la Commedia dell’arte, una forma popular de teatre que va aparèixer a Itàlia, durant l’edat mitjana. El cinema mut va popularitzar grans mims com ara Charles Chaplin o Buster Keaton.

U.D. 5 GIMNÀSTICA ESPORTIVA
La gimnàstica artística és una disciplina de la gimnàstica en la que els esportistes executen diferents rutines en diversos aparells.
La gimnàstica artística masculina comprèn els exercicis que es fan amb els aparells següents: les barres paral·leles, la barra fixa, les anelles, els salts sobre cavall, el cavall amb arcs i exercicis acrobàtics a terra amb les mans lliures.
La gimnàstica artística femenina comprèn les barres asimètriques, el salt sobre cavall, la barra d’equilibris, i exercicis a terra practicats amb música, la qual cal seguir amb harmonia.
Actualment, la Gimnàstica a nivell oficial de la FIG, cobreix un ample ventall de modalitats:
Les olímpiques:
– gimnàstica artística masculina
– gimnàstica artística femenina
– gimnàstica rítmica
– trampolí
Les que segurament ho seran aviat:
– aeròbic de competició
i altres com l’acrobàcia i la gimnàstica general.

U.D. 4 VELOCITAT
Direm que la velocitat és la qualitat física que ens permet realitzar un moviment el més ràpid possible. Aquest moviment pot ser un desplaçament, un salt, una reacció a un estímul. En tots els casos estem parlant del mateix concepte. La velocitat.
Podem distingir tres tipus de velocitat

VELOCITAT DE DESPLAÇAMENT
Capacitat d’efectuar un recorregut el més ràpid possible.
Per exemple
100 metres llisos s’atletisme
100 metres lliures de natació

VELOCITAT DE REACCIÓ
Capacitat de reaccionar el més ràpid possible a un estímul. Por ser auditiu, visual etc.
Per exemple
Les sortides d’atletisme, de natació, etc

VELOCITAT GESTUAL
Capacitat d’executar un gest el més ràpid possible
Per exemple
La rematada de voleibol
Quan colpegem la pilota al tenis taula

U.D 3 JOCS TRADICIONALS
Els jocs populars passen a formar part fonamental de la nostra cultura, que es construeix i es renova dia a dia amb les petites variacions que introdueixen els mateixos jugadors. Els jocs d’aquest recull són les versions jugades per les persones que els van explicar, i com a tals responen a un moment i un lloc concret.
La Cadena
Un jugador comença parant sol. Quan agafa a algú, paren tots dos agafats de la mà. Si durant la recerca d’un nou membre per a completar la cadena es deixen anar, han de tornar a agafar-se abans de tocar algú altre. Si són tres, continuen agafats tots junts, però quan toquen el quart ja poden fer dues parelles. Es van fent parelles i es van empaitant els que queden fins que tothom es agafat. L’últim de ser tocat és qui pararà a la següent partida.
El pare Carbasser
El Pare Carbasser és un joc de rotllana, amb un nombre de jugadors indeterminat. Un dels jugadors fa de Pare Carbasser. Aquest dóna un número a cada un dels jugadors.
El Pare Carbasser comença dient: – El Pare Carbasser quan va venir de França va portar… cinc carbasses! Llavors, el jugador que té el número cinc ha de respondre: – Què cinc, tres! (qualsevol dels números donats) l així es va fent fins que un dels jugadors diu: – Què dos, el Pare Carbasser! Llavors es torna a començar el joc.
Si un dels jugadors està despistat i no contesta, paga penyora i torna a començar el Pare Carbasser. Quan un dels jugadors té tres penyores, queda eliminat el seu número i el jugador. Si algú diu el número d’un jugador que està eliminat, també paga penyora.
La petanca
La petanca és un joc tradicional català entre dos jugadors o dos equips que consisteix en fer rodar unes boles fins a col·locar-les el més a prop possible d’una bola petita.
El material necessari per jugar consisteix en 3 boles metàl·liques i una bola petita. Les superfície de joc ha de ser plana i de terra.
En primer lloc es llença la bola petita. Després, cada jugador llença, per torns, tres boles (si es juga individualment) i dues boles (si es juga per equips).
El joc continua així fins que tots els jugadors han tirat totes les seves boles. Un cop acabada la partida, la bola que es trobi més a prop de la bola petita s’apunta un punt.
Al final del joc, guanya el jugador o l’equip que primer aconsegueixi acumular tretze punts.

U.D. 2 EL BÀSQUET
El basquetbol, popularment conegut com a bàsquet, és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors en joc cadascun, que cerquen d’introduir una pilota dins de la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc.

Definicions

* Passes: després d’haver botat la pilota i tornar a agafar-la no es poden donar més de dos passes, encara que tampoc se’n permet donar dos i quedar-se estàtic; s’ha de deixar anar la pilota immediatament. També es poden realitzar passes de sortida, que solen ser freqüents en alguns jugadors, consisteix a donar un pas immediatament, i aixecar el peu de pivot abans de començar a botar la pilota.
* Dobles: un jugador no pot botar la pilota amb les dues mans alhora. Si un jugador bota i para de fer-ho, pot passar o llençar però no tornar a botar-la. Tampoc pot saltar amb la pilota agafada amb les mans i tornar a caure amb la pilota agafada sense haver-la passat ni llençat.
* Pivotar:És el moviment en el qual es pot moure un peu en totes direccions, mentre que l’altre roman quiet a terra.
* Zona: no es pot romandre més de 3 segons seguits a la zona, que és l’àrea restringida de l’equip contrari quan la pilota es troba en el seu camp.
* Treure de banda o de fons: s’ha de treure abans de 5 segons; si no, la pilota passarà a possessió de l’equip defensor en el mateix punt en el qual es comet la infracció.
* Temps de possessió: el temps límit de possessió que té cada equip per a llançar i que la pilota toqui en el cercle o entri en la cistella és de 24 segons.
* Camp enrere: l’equip atacant una vegada hagi passat la pilota al camp del contrari no podrà retrocedir-la fins al camp propi durant aquesta jugada.
* Falta personal: quan un jugador entra en contacte amb un adversari i li causa un desavantatge. Al fer-ho, serà castigat amb una falta personal. A la cinquena falta (6 en l’NBA) el jugador serà eliminat.
* Falta antiesportiva:la falta antiesportiva consisteix a posar en perill el físic de l’adversari.
* Falta tècnica: falta d’un jugador o d’un membre de la banqueta que suposa un comportament impropi en un partit de bàsquet.
* Falta desqualificant: falta personal o tècnica que comporta l’expulsió del terreny de joc i del partit del jugador o del membre de la banqueta que la comet; dues faltes antiesportives també equivalen a una falta desqualificant.
* Tirs lliures: si un equip comet quatre faltes defensives en un període, a partir d’aquest moment totes les faltes personals defensives durant aquest període seran castigades amb dos tirs des de la línia de tirs lliures de la zona de l’equip infractor (situada a 4,60 m de la cistella, o 5,30 en mesures de l’NBA). Cada tir lliure aconseguit val un punt. També s’efectuaran dos tirs lliures sempre que un jugador rep una falta mentre es troba en acció de tir i després de les faltes tècniques, antiesportives o desqualificants. Quan el jugador rep una falta durant una jugada en la qual assoleix encistellar, es dóna per vàlida la cistella i se li concedeix un tir lliure. Quan el jugador rep una falta en intentar llançar des de la zona de 3 punts, se li concediran tres tirs lliures.
* Peus : la pilota no pot tocar els peus , si ho fa la possessió de la pilota passa a ser de l’equip contrari .
Filigranes amb la pilota

Jugades espectaculars


U.D.1 ORDENEM L’ACTIVITAT

Parts d’una sessió d’activitat física

L’escalfament
1. Activitats de caràcter general.
2. Activitats d’estirament muscular. En categories petites fer-ho amb formes
jugades.
3. Activitats d’una intensitat moderada.
4. Exercicis de l’esport o activitat a realitzar.

Part principal o part fonamental de la sessió
És la part més important de la sessió, bé en realitat tota la sessió és important però és la part on treballarem allò que serà el centre de la nostra atenció. S’ha d’estar preparat i haver treballat els continguts a desenvolupar. Es la part en la qual es desenvolupen les activitats pensades i elaborades amb la finalitat de la consecució de l’objectiu/s
d’aquella sessió. És la fase on els alumnes han d’estar en millor disposició d’aprenentatge. Ha de ser la part a la qual dedicarem més temps tant a l’hora de preparar-la com a l’hora de realitzar-la.

Retorn a la calma o desactivació
Aquesta és una de les últimes parts de la sessió i no per això la menys important. Ha d’estar sempre present.
La finalitat és portar a l’alumne a un estat físic ( to muscular, etc.) i mental el més semblant al que presentava a l’inici de la sessió. O sigui sense tensió i sense alteracions post-esportives.