LES ARTS, SUBJECTE DE PLE DRET DE L’EDUCACIÓ SUPERIOR

L’hora del coneixement artístic

Jordi Font / Llicenciat en geografia i història

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 15 de novembre del 2009

Des d’Albert Einstein i Max Planck, la ciència ha rehabilitat i ha integrat conceptes tan molestos i indesitjables com atzar, probabilitat, fricció, dissipació, fluctuació…, situats tots a les antípodes d’un sistema que es vulgui determinant. Amb aquest fet, s’ha anat legitimant una vella idea: al costat de la via científica al coneixement (i tècnica i humanística), hi ha també una via artística al coneixement. Diu Jorge Wagensberg que el coneixement científic es basa en la “intel·ligibilitat i en l’objectivació del món material”, mentre que el coneixement artístic aborda la “comunicabilitat de complexitats inintel·ligibles”.

SIGUI COM SIGUI, MÉS ENLLÀ del què de l’art, més enllà de les capacitats creatives i de les corresponents aprehensions de la realitat, cosa que no s’aprèn enlloc, hi ha també el com de l’art, els conceptes, les tècniques i els llenguatges en què recolza la creació artística, i això sí que s’aprèn. Aquest coneixement és el que formalitzen i transmeten les escoles d’art i, en el seu nivell més alt, les escoles superiors de les arts.

VA SER A PARTIR DE MITJANS del segle XIX i durant el segle XX que van cristal·litzar, entre nosaltres, les grans institucions docents de les arts: música, teatre, arts plàstiques, dansa… I no ha estat fins fa un parell de setmanes i mitja -el dia 26 d’octubre de 2009- que les escoles superiors de les arts han accedit realment a l’espai de l’educació superior, al costat de les universitats, com a subjecte de ple dret. Així ho ha determinat, a partir de la LOE, el reial decret d’ordenació dels ensenyaments artístics superiors.

D’AQUESTA MANERA, aquestes escoles, que ara estan enllestint l’adaptació dels seus plans d’estudis a l’espai europeu d’educació superior, el curs vinent (2010-11) podran implantar el corresponent grau. I, tot seguit, podran desenvolupar també el seu postgrau, integrat pels màsters, propis o compartits, professionalitzadors o d’iniciació a la recerca; i integrat també pel doctorat específic d’aquests ensenyaments (en conveni amb la universitat, dipositària de tota la recerca acadèmica), mitjançant el qual serà possible aprofundir i formalitzar els objectius i els mètodes de la recerca en la creació, autèntica assignatura pendent d’un sistema acadèmic superior hegemonitzat fins ara, en exclusiva, per les idees i les metodologies de les ciències, les tècniques i les humanitats.

EN ALGUNS ALTRES PAÏSOS, on el sistema universitari és més flexible, ha estat possible la integració d’aquestes escoles a la universitat. Aquí, a Catalunya i en el conjunt espanyol, hauria estat letal. És un camí que ja va assajar-se (Facultats de Belles Arts), amb resultats molt discutits. I és que les arts demanen unes condicions que els paràmetres universitaris actuals no poden donar: contractació de professionals i artistes en exercici, espais i equips tècnics altament especialitzats i en permanent actualització, ràtios professor-alumnes baixíssimes, etc.

EL GOVERN ESPANYOL HO HA ENTÈS i ho ha jugat bé, no sense accidents de trajecte, però amb un final feliç. El resultat és fill d’un llarg procés, encetat l’any 2004, en el qual Catalunya ha jugat un paper de clar lideratge, en la consecució d’acords amb el ministeri d’Educació, en la pacient construcció de consensos entre les escoles superiors de cada art, en el si del Consell Superior d’Ensenyaments Artístics de l’Estat… Tothom ho reconeix.

D’ALTRA BANDA, CAL DIR QUE, amb la llei d’educació de Catalunya (LEC), el nostre país s’ha dotat, sense gens de soroll, d’un instrument cabdal per a l’educació artística superior: l’Institut Superior de les Arts, en el qual les diverses escoles superiors han de trobar la seva universitat, l’espai en el qual fer les previsions estratègiques i procedimentals que els són imprescindibles, salvades sempre les diverses titularitats administratives en joc. Es tracta d’una formulació especialment madura i prometedora. Aquest fet, amb la fita estatal assolida i amb l’extraordinari nivell que enregistra la majoria de les nostres escoles, fa pensar que, a partir del curs 2010-11, Catalunya pot quallar en un autèntic node europeu en el camp de l’educació artística superior.

http://paper.avui.cat/article/dialeg/1628/lhora/coneixement/artistic.html