Category Archives: PER A PARES I MESTRES…

Un recull d’articles de suport per començar a entendre millor l’escola i l’educació en general…

UNA RECEPTA DIFERENT

La pràctica docent és un espai de construcció de la realitat a on hi ha conflictes. Aquests conflictes surten diàriament i resumeixen a si mateixos una gran cantitat de dimensions (pedagògica-curricular, sociocultural, econòmica, laboral, etc.). Per poder comprendre aquesta realitat i plantejar les intervencions adequades, el docent ha de comptar amb un marc teòric, però moltes vegades aquest marc teòric no és suficient ja que la pràctica no respon a l’aplicació de receptes. Més aviat, es resisteix a regles, és irracional, dinàmica, canviant, i no obeeix a prescripcions teòriques.

En cada pràctica docent, cada mestra/e deixa la seva impremta fruit de la seva formació i pràctica. I cada cop ha d’adaptar-se a la realitat de cada subjecte, de cada familia i de cada institució. Aquestes realitats no es coneixen fins que no arribes a l’aula.

Actualment, a les aules s’ha de brindar respostes que garanteixin la diversitat, concepte que es sustenta en l’acceptació i el respecte a les diferències individuals com a condició inherent a l’especie humana. Es lleuita per donar una resposta educativa a la necessitat de cada persona.

Assumir la diversitat en un centre educatiu no resulta senzill. Implica:

RiallaL’acceptació de l’existència d’històries i contextos de la vida particulars.

SomriureEl reconeixement de diferents motivacions, interessos, actituds i expectatives.

Fer l'ulletPrendre consciència dels diversos punts de partida en la construcció dels aprenentatges degut a actituds i coneixements previs dels alumnes.

Guai!L’admisió de la presència de diferents estils, ritmes, competències curriculars i contextos d’aprenentatge dins una mateixa aula.

El mestre/a però, no pot dur sol aquesta tasca, cal un treball institucional i la col·laboració de tots els responsables de la resposta educativa (pares…).

LA IMPORTÀNCIA DEL NOM EN LES PROPOSTES ESCOLARS

Quan els nens comencen l’aprenentatge de la llengua escrita, un dels models més importants que els permet reflexionar sobre algunes de les característiques de l’escriptura és el seu propi nom. El nom és una paraula molt familiar i significativa per els nens i propicia l’aprenentatge per les següents raons:

  • És un model d’escriptura estable, que manté les seves característiques independentment del context en que aparegui.
  • Els nens el poden reconèixer de manera relativament fàcil.
  • En la mesura en que van reconeixent la relació que existeix entre la lletra inicial del seu nom i el so inicial poden establir relacions similars amb altres noms i amb altres paraules.
  • Poden establir comparacions entre les característiques gràfiques del seu nom i d’altres paraules.
  • És un model que els permetrà confrontar les diferents hipòtesis que van manejant en el seu procés d’aprenentatge.
  • Quan els nens coneixen poques lletres, el nom pot servir com un abecedari. Posen major atenció a les lletres del seu nom perquè les consideren pròpies.

Per aquestes raons és important treballar les llistes d’assistència. A més, és un treball col·lectiu, que permet l’intercanvi d’idees entre els nens.

EDUCACIÓ EMOCIONAL

l’educació emocional ensenya als nens a verbalitzar els seus sentiments i els acompanya a l’hora de canalitzar els seus estats d’ànim.

Proporciona oportunitats per experimentar i potenciar els seus sentiments, indispensables i primordials en la interacció social.

L’educació emocional abarca una gran quantitat d’aspectes, citant per exemple les emocions bàsiques dels éssers humans: la identificació, la comprensió i expresió , el desenvolupament emocional a la família desde la primera infància, la negació dels sentiments, les relacions estranyes, l’autocontrol…A classe, la metodologia utilitzada és eminentment pràctica.

Per últim, contribuirà coneixer i valorar les nostres emocions, de manera que siguem un exemple per els nostres nens, contribuint amb actitud afavoridores i aplicacions directes.

p.d. A l’aula tinc algunes activitats a l’abast de tots aquells que estiguin interessats en treballar amb els seus fills aquest aspecte. Només m’ho heu de demanar!

Dolo

QUÈ SÓN ELS PICTOGRAMES?

Els pictogrames, és un material que s’utilitza per treballar amb tot tipus de nens que no han adquirit el llenguatge o be que el seu procés d’alfabetització és més lent. Els seus objectius són els següents:

– Conèixer el sentit de les nostres accions i les dels altres.

– Anticipar.

– Treballar en projecció al futur.

– Preveure.

Aquest material representa gràficament la realitat. Són eines visuals que ajuden als nens a: organitzar-se, anticipar, millorar la interacció amb l’adult o amb els seus companys, comprendre millor situacions, augmentar l’autonomia i evitar o disminuir problemes de conducta.

COM ELS UTILITZEM? 

Aquests pictogrames es poden tenir a l’aula o en algun espai de casa, ubicats en un panell. El docent o el pare/mare indicarà al nen/a mitjançant una senyal l’activitat pròxima a fer.

Poden representar activitats a realitzar en un període determinat. Hi ha pictogrames d’accions, emocions i d’agendes. Poden servir des de planificar un dia, a expressar les emocions.

És important que en el panell s’escrigui la data per contextualitzar l’activitat i que siguin dibuixos senzills.

COM INTERVENIM?

Exemple.  Si la tasca és dibuixar, l’adult li donarà un full i un llapis i li dirà la paraula que designa l’acció: “dibuixar”. Llavors l’ajudarà a dur a terme l’acció. Prèviament haurà assenyalat al panell l’activitat a realitzar.

Dolo

Mestra d’EE

CURIOSOS, CREATIUS I OBSERVADORS

 

Els nens superdotats o amb altes capacitats són aquells que presenten un quoficient itelectual superior a 130. És la definició tècnica que ofereix l’Organització Mundial de la Salut per delimitar una condició que afecta un 2% de la població infantil, tot i que gairebé la mitat solen ser nens problemàtics, amb baix rendiment acadèmic i en alguns casos fracàs escolar.

L’alumne superdotat, com els altres nens, necessita experiències d’aprenentatge adecuades que el motivin i li suposin una satisfacció i un repte personal, ja que si no disposen d’aquestes oportunitats pot ocasionar inhibició intel·lectual, baixos rendiments i desajustaments emocionals.

És important diferenciar al superdotat del nen amb talent acadèmic, és a dir, el que obté bones qualificacions i destaca pel seu rendiment. Alguns, tenen la falsa creencia de que els nens superdotats són aquells que a més de tenir bones notes, son obedients i acrediten un aprofitament escolar òptim. En canvi, de forma general, són nens que poden passar sense percebre’s i inclús poden mostrar-se inquiets, fer preguntes contínuament, falta d’interès o aburriment o qüestionament de l’autoritat.

El problema arriba quan molts alumnes superdotats no són identificats i molts d’ells deixen d’estudiar.

Actualment la llei d’educació parla de ” Acceleració, adaptació curricular i classes especials dins l’àmbit escolar”.

QUÈ ÉS LA HIPERACTIVITAT?

Benvolguts/es,

Segurament heu sentit a parlar de la hiperactivitat i esteu una mica confosos . Us faig arribar informació interessant sobre aquesta enfermetat. Des de l’escola hi estem treballant de valent i hem organitzat una xerrada a nivell de claustre de mestres.

Per qualsevol dubte, ja ho sabeu!

dolo

Mestra EE

Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat

QUÈ ÉS EL TDAH?
El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat és un trastorn
d’origen neurobiològic que es caracteritza per la presència de tres símptomes/
trets:
Dèficit d’atenció.
Impulsivitat.
Hiperactivitat motora i/o vocal.
S’identificarà com un trastorn quan aquests símptomes, o els comportaments
que se’n derivin, es donin amb molta major freqüència i intensitat que en
els nens/adolescents d’igual edat i que interfereixin la vida quotidiana a
casa, l’escola i en el seu entorn en general.
Cal tenir en compte que no tots els infants amb aquest trastorn manifesten els
mateixos símptomes i amb la mateixa intensitat. Es pot trobar el cas del nen
que presenta dificultats relacionades amb l’atenció però que no presenta un
major grau de moviment o majors respostes impulsives que els nens de la seva
mateixa edat. En el Manual de Diagnòstic i Estadística dels Trastorns Mentals
(DSM-IV), publicat per l’American Psychiatric Association, en la seva darrera
versió es diferencien tres tipus de trastorn dins del TDAH:
· Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus
predominantment desatent
· Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus
predominantment hiperactiu i impulsiu
· Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus
combinat (presenta símptomes atencionals i hiperactiusimpulsius).
El nen predominantment desatent és un nen que sembla no escoltar quan se
li parla directament, que sembla que somia despert, que li costa posar-se en
marxa i que sovint oblida o perd coses. Acostuma a distreure’s i a girar la cara
davant qualsevol soroll o estímul irrellevant, podent-se dispersar també davant
activitats de joc o atractives per a ell. A l’aula generalment es mostra passiu,
passa desapercebut, i no aprèn al ritme esperat. No anota els deures a l’agenda, oblidant així entregar tasques i treballs, o fent-ho amb retard, i quan les entrega, solen estar incompletes. Evita, li desagrada o es resisteix a realitzar tasques que requereixin d’un esforç mental sostingut. La presentació de les feines és descuidada, oblida posar el nom i la data i té dificultats per planificar els exercicis que fa. Quan resol exàmens dóna respostes desorganitzades o en els espais equivocats.
El nen predominantment desatent sovint passa per ser un nen poc intel·ligent
(encara que no sigui cert) o gandul o amb un grau de desmotivació alarmant, és freqüent que acabi ubicat en les darreres fileres de la classe i que ningú esperi “més” d’ell o d’ella.
El nen predominantment hiperactiu-impulsiu es mou d’un lloc a un altre en moments inapropiats, mou mans i peus en excés, es balanceja i s’aixeca sovint de la seva cadira. Acostuma a interrompre converses i activitats i sol immiscirse en els jocs dels altres. Respon de forma precipitada, fins i tot abans que se li acabi de formular la pregunta. Té dificultats per dedicar-se a tasques o jocs tranquils i parla en excés.
El comportament d’aquest nen resulta molest i sovint preocupa molt per les manifestacions d’agressivitat, tant a l’aula com dins el marc familiar. Aquest comportament disruptiu fa que la família ràpidament demani ajut professional.
És important atendre d’igual manera tant a un grup com a un altre ja que, sense adonar-nos, podem descuidar aquells que no molesten simplement perquè no
sembla que pugui tractar-se d’un trastorn.
Conèixer el trastorn ajuda a comprendre a qui el pateix.
La detecció de problemes persistents en el rendiment i/o comportament escolar és indicador de la situació en què es troba l’alumne.

EL TDAH I L’EDAT
Pre-escolar
El nen predominantent hiperactiu-impulsiu es mostra bàsicament molt mogut i imprudent, puja pels mobles, corre sense parar, toca i juga amb objectes, sembla no sentir cap ordre i no obeeix, s’embruta al jugar i sembla que no li importi, canvia de joc constantment, no s’entretén molta estona amb cap activitat, es mostra absorbent i requereix molta supervisió.
És esgotador!
Escolar
Destaca la dificultat que té per adquirir bons hàbits, tant d’autocura (rentar-se les dents, rentar-se les mans, dutxarse…), com acadèmics. Les seves tasques escolars poden ser
brutes i descuidades. S’aixeca de la cadira durant les classes, es balanceja contínuament, fa sorollets amb la boca o cantusseja, contesta de forma precipitada fins i tot abans que
s’acabi de formular la pregunta. Persisteixen els problemes d’obediència, sovint pares i mestres opinen que es porta malament, es resisteix a fer els deures i pares i mestres
s’enfaden amb ell. A classe es distreu amb qualsevol cosa, fins i tot amb els seus propis pensaments, veient-se interrompuda la tasca que està fent. Fa comentaris inapropiats que generen conflictes. Sovint perd o oblida objectes necessaris, el dia que porta l’agenda no porta els llibres, el dia que porta agenda i llibres no porta res apuntat a l’agenda i quan ho apunta no la porta o oblida els llibres. Qui pot seguir bé l’escolaritat davant
d’aquestes dificultats?. Pot tenir problemes de relació amb els companys, fàcilment mostra ràbia pegant o insultant. Sembla que tot això ho fa expressament i busca un munt d’excuses poc plausibles.
Adolescent o jove
Probablement ja no es percep la hiperactivitat motora. És capaç de mantenir-se assegut encara que li és difícil seguir les classes, ja que li resulten interminables. Pot jugar amb petits objectes i moure constantment mans i peus. Es mantenen les dificultats d’atenció, així com la impulsivitat. Pot ser que parli en excés. Té dificultats d’organització i planificació, se li demanen treballs a llarg termini i ell o ella sempre pensa que té molt de
temps per endavant, encara que després sempre n’hi manca; té dificultats davant del control del temps i li costa establir prioritats. La impulsivitat es manifesta en allò que diu i fa, parla i/o actua sense pensar, encara que sovint es penedeix
d’immediat. Li costa controlar-se i això li pot generar més d’una baralla o conflicte amb els companys, professors o pares.

 

EL DIAGNÒSTIC. QUI DETECTA EL PROBLEMA?
Habitualment són els pares els que manifesten que no poden o no saben
manejar el comportament del seu fill, o els mateixos mestres donen el senyal
d’alerta quan detecten que el seu alumne no segueix el ritme esperat o que
presenta seriosos problemes de comportament.

QUI HA DE REALITZAR EL DIAGNÒSTIC?
El diagnòstic el pot establir un professional coneixedor del tema. Els
especialistes per excel·lència, però, són els que es dediquen, dins del marc
clínic, a la salut mental: psicòlegs clínics i psiquiatres, encara que també poden
establir aquest diagnòstic neuròlegs, pediatres, neuropediatres,
neuropiscòlegs…
COM ES PORTA A TERME EL DIAGNÒSTIC?

Per establir-lo, el professional haurà necessàriament de recollir informació dels
pares sobre el comportament del nen i dels mestres o professors sobre el seu
comportament i rendiment comparant-lo amb els altres nens de la seva mateixa
edat i del mateix nen sobre com es veu a si mateix.
És habitual que el professional faci respondre un o més qüestionaris (amb
preguntes sobre el nen) als pares, mestre/a (tutor) i al mateix nen.
També pot administrar-li tests (al nen) que li oferiran més informació, sobretot
per tal de poder descartar que els problemes de rendiment escolar o de
comportament que presenta no siguin deguts a altres qüestions. Generalment
se li passa un test d’intel·ligència i uns altres per valorar el rendiment.

EL TRACTAMENT. ARA QUÈ FAIG?
El tractament que ha demostrat efectivitat –Multimodal Treatment of Children
with ADHD, MTA (2002)- dirigit per Jensen als EEUU és el que combina els
següents components (per això es diu multimodal):
Tractament psicològic dirigit a pares, professors i nen que inclou:
Informació sobre el trastorn
Estratègies de maneig de la conducta
Estratègies de comunicació per a millorar la relació amb el seu
fill/alumne
Estratègies per augmentar el propi autocontrol del nen amb TDAH
Tractament farmacològic:
Els fàrmacs o medicaments per al TDAH han demostrat la seva eficàcia.
Tractament psicopedagògic:
Dirigit a millorar les habilitats acadèmiques del nen i el seu comportament
mentre estudia o fa deures. També pretén instaurar un hàbit d’estudi a un nen
que no el té.

EL NEN AMB DIFICULTATS EN L’APRENENTATGE

Darrera la majoria de nens diagnosticats amb TDAH es troba un rendiment
acadèmic inferior al que s’espera per l’edat i la intel·ligència.
Això pot explicar-se degut a la pròpia simptomatologia del trastorn. La
hiperactivitat, la impulsivitat o la dificultat d’atenció no són bons aliats d’un
adequat procés d’aprenentatge. A més, el TDAH sovint s’associa amb
dificultats o trastorns propis de l’aprenentatge, sobretot davant les tasques de
lectura, escriptura, càlcul i matemàtiques.

DIFICULTATS DAVANT LES TASQUES DE LECTURA
A continuació es mostren les dificultats més comuns que es troben en la lectura dels nens amb TDAH. Al costat d’aquest símbol s’ofereixen algunes estratègies d’intervenció pràctica.
Cal tenir en compte que algunes d’aquestes van dirigides a una intervenció individual i d’altres podran ser aplicades dins l’aula.
Omissions: oblidar llegir una lletra, síl·laba, paraula o fins i tot tota una frase.
Llegeix:
“la meva germana té sis any_ “
Addicions: Afegir lletres, síl·labes o paraules al text que s’està llegint
Substitucions : llegir una lletra, síl·laba o paraula per una altra.
Dificultat davant alguns grups consonàntics com: tr/bl/pr/bl/
Entrenament
Aturar-se diàriament uns minuts a llegir targetes que continguin paraules amb aquests grups consonàntics. Es juga a visualitzar les lletres i representar-les per escrit, sobre la taula, amb el dit,etc.
Es premiarà amb una fitxa cada dos, tres o quatre paraules ben llegides: això farà que incrementi la seva atenció en la lectura i els errors es redueixin.
Després de vàries frases s’aturarà la lectura i es canviaran les fitxes per algun premi prèviament acordat.
Comprensió lectora deficient que es tradueix en una mala comprensió de textos escrits,
(lectures) o comprensió deficitària de les instruccions que acompanyen a les tasques
Desgrat o rebuig davant la lectura, sovint per fatiga, fracassos anteriors o per la mateixa dificultat que comporta mantenir l’atenció davant de tasques llargues.
Entrenar mitjançant textos molt curts, interessants i amb opcions atractives de resposta
(dibuixos, resposta múltiple, jocs de preguntes i respostes, inventar títol…)
Per a aquells que la rebutgen per complet:
És important iniciar-se de nou en la lectura a través de textos molt curts, escollits pel
mateix nen i a través d’acords amb l’educador (després de realitzar la lectura obtindrà un
privilegi)
Lectura compartida:
El nen comparteix la lectura amb l’educador o amb altres nens. L’educador comença
llegint major quantitat de text que el nen (se li diu: “tu llegiràs les dues primeres paraules
de cada frase”) , gradualment s’anirà reduint la participació de l’adult per tal que el nen
acabi llegint sol. Es pot iniciar també llegint una paraula cadascú, després una frase, un
paràgraf, una pàgina… fins aconseguir que el nen llegeixi sol
Quan la reacció adversa es produeix davant la lectura grupal
Es pot acordar prèviament amb el mateix nen quin fragment de la lectura li correspondrà.
D’aquesta manera podrà portar a terme un entrenament previ i no únicament
s’aconseguirà que llegeixi davant dels seus companys, sinó que produeixi una lectura
amb menor número d’errades, més segura i amb un to de veu més elevat.
Molt important: amb accions d’aquest tipus s’afavoreix una bona autoestima
Entrenament en desxifrar instruccions :
Convé entrenar el nen perquè davant de qualsevol instrucció escrita envolti amb un cercle la paraula o paraules que li indiquen l’acció o accions que ha de dur a terme per resoldre la tasca. Per exemple:
les paraules de la dreta amb les de l’esquerra i aquelles que sobren.

Lectura lenta, “sil·labejada” o precipitada
Pèrdues davant la lectura. Sobretot es manifesten durant la lectura grupal a classe, quan típicament davant la demanda del mestre perquè llegeixin responen: “per on anem?”
Utilitzar un metrònom.
Es començarà llegint a una velocitat molt lenta per anar incrementant-la. Primer cada ritme marcarà una síl·laba, per marcar paraules més endavant. En el cas de lectura precipitada, queno respecta els signes de puntuació, es pot marcar la següent norma: “es deixarà passar un ritme davant les comes, 2 davant dels punts i 3 davant dels punts i a part”.
Entrenament diari en lectura cronometrada.
El nen llegeix durant un minut i es marca amb una línia fins on arriba. Torna a llegir sobre el mateix text un altre minut i es marquen dues línies. Finalment, es torna de nou a l’inici i es cronometra un altre minut i es marquen tres línies. Es comptaran el número de paraules llegides durant cada minut anotant-ho a un registre. Normalment registrarà un major número de paraules al tercer minut, superant els dos anteriors, aspecte molt gratificant per al nen.
Aquest esforç per part del nen ha de ser elogiat o premiat a diari.
Cartró assenyalador.
Permetre l’ús d’un cartró plastificat que pot confeccionar el mateix nen i que situarà sota les línies del text a mesura que es va produint la lectura, evitant així tantes pèrdues, ajudarà el nen a que no li resulti tan dificultós incorporar-se a la lectura una vegada torna de la distracció.
A Recordem que al nen amb dèficit d’atenció li costa molt evadir-se dels estímuls externs mentre duu a terme qualsevol altra activitat.
Acords previs.
També aquí poden tornar a ser molt efectius. Saber prèviament quina part del text li correspon llegir incrementarà el seu nivell d’atenció durant la lectura.

DIFICULTATS DAVANT LES TASQUES D’ESCRIPTURA
En escriptura sovint comet els següents errors
Unió de paraules

Fragmentacions
Addicció de lletres
Omissió de lletres, síl·labes o paraules
Substitució de lletres, síl·labes o paraules
Repetició o rectificació de síl·labes o paraules
Cal·ligrafia pobra i desorganitzada
Davant d’errors com ara unions, fragmentacions, addicions, omissions,
substitucions o repeticions.
Així com en la lectura, per aconseguir reduir aquests errors, se li pot oferir una fitxa
(recordem que després les podrà bescanviar per un premi) per cada 2, 3 ó 4 paraules
escrites sense errades. Gràcies a aquest reforç positiu s’incrementarà el nivell
atencional i es reduiran els errors.
Lletrejat
És important crear en el nen l’hàbit del repàs mitjançant el lletrejat.
L’autoinstrucció que l’ajudarà a això podria ser: “he de repassar dient el nom de cadascuna de les lletres que he escrit”
Cal tenir en compte que aquest entrenament haurà de realitzar-se sobre textos molt
curts, ja que suposa un gran cansament en qui el produeix.
Cal·ligrafia pobra i desorganitzada
A l’hora de treballar la cal·ligrafia caldrà aturar-se i preguntar-se: la mala lletra es
produeix per rapidesa i descuit degut a la seva impulsivitat? Es produeix per
distraccions, no es fixa on ha d’iniciar l’escrit o recolzar les paraules? Comet
errors concrets en traços concrets o no tanca les vocals? En funció dels errors
que cometi s’actuarà d’una manera o d’una altra.
La cal·ligrafia es practicarà en certa mesura, oferint-li plantilles de doble o
quàdruple línia. Se li poden permetre diferents instruments d’escriptura (existeixen
al mercat adaptadors per als llapis o bolígrafs que faciliten la subjecció, millorant
així el traç). A més, potser convindrà corregir la postura i/o la manera d’agafar el
llapis.
Major nombre de faltes ortogràfiques
Solen presentar més errades ortogràfiques que els seus companys, això es deu
principalment a la combinació de dos factors: els costa memoritzar les normes
ortogràfiques i, una vegada memoritzades, a causa de la seva dificultat d’atenció,
cometen errors a l’hora d’automatitzar-les (quan he d’aplicar una norma que
conec). Això demostra que no per la repetició o pràctica reiterada de les normes
s’aconsegueix forçosament l’èxit.
Si es determina que la majoria de vegades aquests errors es produeixen a causa
de la inatenció, el més eficaç serà el reforç i l’hàbit de repassar en finalitzar la
tasca.
Davant dels errors concrets convindrà practicar sobre una cal·ligrafia personalitzada,
insistint únicament sobre aquests errors i no caure en practicar per practicar. Davant
d’errors de tipus inatencional (distraccions) serà molt més efectiu reforçar positivament
mitjançant l’elogi específic davant paraules o fragments ben escrits.
Paraules ben escrites.
Finalitzat l’escrit revisarem davant del nen el número de paraules escrites correctament
indicant-li específicament la localització dels èxits: “Molt bé, has recolzat totes les lletres sobre la línia”. Podem utilitzar un marcador fluorescent per subratllar aquestes paraules i poderles comptabilitzar i, fins i tot, anotar-les a un registre.
Treballar el vocabulari
Tenint present que els nens amb dèficit d’atenció acostumen a presentar mals resultats en proves de memòria auditiva, caldrà dirigir la intervenció cap a exercicis de memòria visual, com per exemple: associació de paraules amb dibuixos, jocs tipus “el penjat”, elaboració de diccionaris propis o lletrejat de paraules sobre superfícies rugoses -sorra, farina…-
Se sap que la majoria d’errades ortogràfiques es produeixen sobre un total de 100
paraules d’ús quotidià. Treballar sobre aquestes paraules d’ús més freqüent pot arribar a ser el més efectiu.
DIFICULTATS DAVANT LES TASQUES DE CÀLCUL MATEMÀTIC
Pobre comprensió dels enunciats
Probablement degut a una lectura impulsiva o a manca d’atenció durant la
tasca de lectura i anàlisi del que li demanen. El treball mitjançant
autoinstruccions evitarà aquesta lectura precipitada i els ajudarà a desxifrar
l’enunciat.
Dificultat a l’hora d’identificar l’operació a realitzar.

Autoinstrucció davant dels enunciats dels problemes
“Davant del problema subratllo les dades i encerclo la paraula clau o paraules clau
que m’identifiquen l’operació”
Autoinstrucció per al reconeixement de l’operació
Quan localitzem la dificultat en el reconeixement de l’operació a utilitzar per
resoldre amb èxit el problema. Es pot entrenar mitjançant la següent
autoinstrucció:
Sumar = POSAR coses (+)
Restar = TREURE coses (-)
Multiplicar = POSAR coses (+) MOLTES VEGADES (x)
Dividir = REPARTIR coses (:)
A Una forma de treballar-ho molt gratificant per al nen pot ser fer-ho a través
d’exercicis on només hagi d’identificar l’operació i on no se li demani la resolució
completa del problema.
També podem observar errors per descuit a l’hora d’aplicar el signe que
prèviament ha decidit (el nen decideix de forma correcta fer una suma però a
l’hora de fer l’operació procedeix fent una resta).

Dificultat d’abstracció de conceptes matemàtics
Un nen petit que s’inicia en la resolució de problemes matemàtics pot tenir
dificultats per entendre el seu significat si les dades que se li presenten són
molt elevades o llunyanes a la seva realitat més propera. És per això que solen
tractar-se, en el seu inici, problemes amb enunciats tipus:
“En Jordi té 3 cromos i en Carles en té 2, quants en tenen entre tots
dos?”
A mida que el nen creix, aquest sentit concret (referit a situacions conegudes)
va evolucionant cap a un de més abstracte, generalitzable a moltes situacions
no tan properes a ell.
Quan ens trobem amb un nen que es perd en aquesta comprensió més
abstracta, caldrà probablement tornar enrere en aquest procés i ensenyar-li a
convertir aquelles xifres o dades llunyanes o àmplies en unes altres de més
properes o petites.
Resoldre el problema de forma estructurada

Cada signe té el seu color
En el cas que els errors apareguin per descuit o impulsivitat a l’hora
d’utilitzar el signe correcte (per exemple canviar el signe a l’hora de passar
les dades al full per procedir a fer l’operació) pot ser útil fer ús d’una
estratègia que l’obligui a dedicar un temps a pensar. Una bona estratègia
pot ser pintar els signes sempre del mateix color abans de començar a
operar.
(+) de color verd
(-) de color vermell
(x) de color blau
(:) de color taronja
Aquesta mateixa estratègia li serà molt útil davant de qualsevol
Manipulació de material o representació gràfica de les dades
Manipular materials (petites fitxes, cigrons, boletes…) o representar
gràficament les dades mitjançant un dibuix, l’ajudarà en la comprensió de
conceptes com ara: unitats de mesura, desenes, centenes… i també, i molt
important, l’ajudarà a entendre el concepte abstracte de les operacions (amb el
material es poden agrupar coses, repartir, treure…).
Respecte a les habilitats necessàries per resoldre adequadament els
problemes, els nens amb TDAH solen presentar manca d’organització,
dificultats per identificar les parts importants o rellevants, dificultats per aplicar
coneixements previs, manca d’una seqüència lògica per resoldre’ls i/o càlculs
descuidats i imprecisos.
Una estratègia que s’ha mostrat molt efectiva amb els nens amb TDAH per
treballar la resolució dels problemes matemàtics, és l’aplicació
d’autoinstruccions com la següent (una adaptació del model de Kendall i col.
1980, annex “a” i “b”)
Podem utilitzar aquest senyal quan el nen s’hagi d’aturar
a pensar abans de procedir a fer qualsevol tasca. Aquest
senyal, confeccionat amb paper o cartró, té escrits al
darrera els següents passos:
1. PARO
2. MIRO
3. DECIDEIXO
4. SEGUEIXO
5. REPASSO
Prèviament, el nen ha après què significa cada un dels
passos mitjançant un entrenament guiat per l’educador
que fa de model. Els passos podrien significar:
1. PARO : voldrà dir « deixo el llapis sobre la taula, encara no el
necessito »
2. MIRO: “observo tot el full i llegeixo tot el que hi apareix”
3. DECIDEIXO: “subratllaré les dades i buscaré la paraula clau que em
diu el que haig de fer… crec que és una suma”
4. SEGUEIXO: “ara ja puc agafar el llapis i fer el que he decidit: faré
una suma”
5. REPASSO: “torno a fer l’operació més a poc a poc, comprovant el
resultat i em pregunto si aquest té sentit”
A Recordem elogiar-lo de forma especial, ja que aquest exercici,
per a un nen impulsiu, acostumat a fer-ho tot de forma ràpida,
suposa un esforç molt important.
Quant al càlcul.
Probablement observem errors esdevinguts per una resposta impulsiva, davant
fins i tot d’operacions molt senzilles (li preguntem per la suma de 3 i 2 i ens
respon 6 o pel producte de 2 i 5 i ens diu 7)
Ens tornem a trobar aquí davant d’un problema de manca de reflexió previ
abans d’oferir una resposta. En general, cal oferir-los més temps per pensar,
ajudar-los a crear l’hàbit del repàs i permetre’ls rectificar.
En resum, convindrà utilitzar més objectes manipulables, reduir el número
d’exercicis, destacar amb colors els signes, ajudar-lo a enumerar els passos a
seguir, donar-li més temps i, sobretot, oferir-li la possibilitat de rectificació en
cas d’equivocar-se.
Entrenament en càlcul mental
S’entrena a diari mitjançant operacions de càlcul molt simples (3+1, 4+2…), per
reduir l’ús dels dits com a estratègia de càlcul.
Representació mental dels números
Jugar a visualitzar palets. Tanquem els ulls i veiem dibuixats 1, 2, 3, fins a 5
palets. Davant, per exemple, de la suma de 9+4, m’ajudarà la següent
autoinstrucció: “començo dient el número més gran i afegint-hi els palets que
veig mentalment continuo comptant. Així seria: dic el 9, veig un palet i dic el
10, veig un altre palet i dic l’11 i així fins afegir-hi 4 palets”.

És important premiar o elogiar el nen quan identifica errors en la
seva tasca després de repassar-la.


L’AUTOESTIMA
COM ES FORMA L’AUTOESTIMA?

En el moment en què el nen compara la imatge que s’ha anat formant d’ell
mateix (referida a com es veu físicament, personalment i socialment) amb la
imatge ideal de la persona que voldria ser, és quan comença a formar-se la
seva autoestima. Un nen, per exemple, pot pensar que té una intel·ligència
normal però, tot i així, li desagrada perquè la voldria tenir superior.
Si la diferència entre la imatge que té el nen de si mateix i l’ideal és molt gran,
l’autoestima serà baixa, si la diferència és petita l’autoestima serà alta.
No podré tenir una bona autoestima si…
… no sóc convidat a les festes d’aniversari dels meus companys.
… contínuament em renyen o estic castigat.
… ningú vol seure o fer els treballs amb mi.
… contínuament em diuen que tot ho faig malament.
… em tracten com si fos ximple.
… perdo els deures, tot i que m’han costat més de fer que als
altres.
… sovint faig coses que no voldria i encara que després demani
perdó, ja és massa tard!
PER QUÈ LA MAJORIA DE NENS AMB TDAH TENEN UNA BAIXA
AUTOESTIMA?

Existeixen estudis que demostren que els nens amb TDAH es valoren a si
mateixos més negativament, amb més problemes, més impopulars i menys
feliços que els altres nens de la seva edat. Més del 50% de nens amb TDAH
presenten problemes emocionals com ara sentiments depressius, sentiments
de desconfiança, inseguretat o baixa autoestima. Això pot donar-se per
diferents motius:
Els nens amb TDAH són més difícils d’educar, d’aquí que rebin
amb major freqüència una informació negativa sobre el seu comportament i
les seves tasques. Massa sovint se’ls diu “no cridis”, “comporta’t”, “el full
està brut” o “torna-ho a fer!”.
Sovint se’ls confon amb nens mal educats, ganduls, dropos,
“passotes” o “tontos”.
Aquests nens creixen sotmesos a un major nombre de fracassos i
errors. S’esforcen per fer bé les coses, per agradar als del seu voltant, però
els resultats no sempre són satisfactoris i cometen més errors que els
altres, tot i haver-se esforçat més.
Arrel d’aquest esforç sense èxit se senten indefensos “no sé què
fer, faci el que faci, fracasso”.
Sovint es troben davant de tasques que exigeixen una atenció o
un autocontrol que no estan capacitats per afrontar, augmentant així la seva
sensació de frustració o fracàs.
Després de fracassar en algunes tasques, els adults van deixant
d’oferir-los responsabilitats per por que no compleixin. El nen ho viu com un
missatge negatiu que li diu “no t’ho deixo fer perquè no seràs capaç”,
llavors, el nen, no se sent competent ni segur d’ell mateix.
El nen amb TDAH, si no és tractat adequadament, no solament continuarà tenint
dificultats per atendre i controlar els seus impulsos sinó que arribarà a rebutjar-se a
si mateix, l’escola, els companys o amics i/o fins i tot la família, mostrant-se
desmotivat per superar les seves dificultats.

BONA AUTOESTIMA ÉS:

I sentir-te bé amb tu mateix.
I notar que ets important.
I que els altres t’estimin.
I tenir amics.
I sentir-te content amb el que penses, dius o fas.
I reconèixer els teus errors i acceptar-los.
I complir les teves responsabilitats.
I viure feliç.
I fer feliços els altres (no fer-los enfadar!).


RECORDA AQUESTS 5 PUNTS CLAU PER MILLORAR L’AUTOESTIMA!

1. Accepta’l!. Fes-lo sentir únic, valora’l a ell com a persona i no valoris
solament els seus èxits i competències.
2. Descobreix què té d’especial i digues-li!. Practica l’elogi, tenint en compte
les seves dificultats i grau d’esforç. Verbalitza tots els aspectes positius de
la seva conducta.
3. “Creu en ell”. Proposa-li responsabilitats
amb la teva supervisió i ajut. Pots començar oferint-li activitats en què saps
que fàcilment pot aconseguir èxits.
4. Analitza els teus missatges. Aquests s’han de convertir en missatges
positius que li indiquin què esperem d’ell (sense oblidar on són les seves
dificultats).
5. Fes ús del llenguatge de l’autoestima. Millora la teva comunicació amb ell.
Utilitza un llenguatge positiu i evita acusacions, ridiculitzacions i comentaris
irònics.

“Potenciar una bona autoestima en el
nen és la millor defensa perquè
sàpiga enfrontar-se amb èxit als diferents
reptes que li oferirà la vida.”

Intenta substituir el verb “ésser” pel verb “estar”.D’aquesta forma no ataquem la seva autoestima, el que fem és mostrar-li la conducta correcta.

L’AUTOESTIMA DELS NENS

L’AUTOESTIMA
COM ES FORMA L’AUTOESTIMA?

En el moment en què el nen compara la imatge que s’ha anat formant d’ell
mateix (referida a com es veu físicament, personalment i socialment) amb la
imatge ideal de la persona que voldria ser, és quan comença a formar-se la
seva autoestima. Un nen, per exemple, pot pensar que té una intel·ligència
normal però, tot i així, li desagrada perquè la voldria tenir superior.
Si la diferència entre la imatge que té el nen de si mateix i l’ideal és molt gran,
l’autoestima serà baixa, si la diferència és petita l’autoestima serà alta.
No podré tenir una bona autoestima si…
… no sóc convidat a les festes d’aniversari dels meus companys.
… contínuament em renyen o estic castigat.
… ningú vol seure o fer els treballs amb mi.
… contínuament em diuen que tot ho faig malament.
… em tracten com si fos ximple.
… perdo els deures, tot i que m’han costat més de fer que als
altres.
… sovint faig coses que no voldria i encara que després demani
perdó, ja és massa tard!

BONA AUTOESTIMA ÉS:

I sentir-te bé amb tu mateix.
I notar que ets important.
I que els altres t’estimin.
I tenir amics.
I sentir-te content amb el que penses, dius o fas.
I reconèixer els teus errors i acceptar-los.
I complir les teves responsabilitats.
I viure feliç.
I fer feliços els altres (no fer-los enfadar!).


RECORDA AQUESTS 5 PUNTS CLAU PER MILLORAR L’AUTOESTIMA!

1. Accepta’l!. Fes-lo sentir únic, valora’l a ell com a persona i no valoris
solament els seus èxits i competències.
2. Descobreix què té d’especial i digues-li!. Practica l’elogi, tenint en compte
les seves dificultats i grau d’esforç. Verbalitza tots els aspectes positius de
la seva conducta.
3. “Creu en ell”. Ofereix-li confiança. Proposa-li responsabilitats
amb la teva supervisió i ajut. Pots començar oferint-li activitats en què saps
que fàcilment pot aconseguir èxits.
4. Analitza els teus missatges. Aquests s’han de convertir en missatges
positius que li indiquin què esperem d’ell (sense oblidar on són les seves
dificultats).
5. Fes ús del llenguatge de l’autoestima. Millora la teva comunicació amb ell.
Utilitza un llenguatge positiu i evita acusacions, ridiculitzacions i comentaris
irònics.

“Potenciar una bona autoestima en el
nen és la millor defensa perquè
sàpiga enfrontar-se amb èxit als diferents
reptes que li oferirà la vida.”

Intenta substituir el verb “ésser” pel verb “estar”.D’aquesta forma no ataquem la seva autoestima, el que fem és mostrar-li la conducta correcta.
En lloc de dir-li “ets un desendreçat” podem dir-li “la teva habitació està desendreçada”.

Mª Dolors Fernández Viñals

Mestra d’EE

MODIFICACIÓ DE CONDUCTA: “EL CONTRACTE CONDUCTUAL”

Les conductes que anomenem disruptives, es defineixen com un conjunt de comportaments objectivament no agresius que deterioren o interrompen el procés d’ensenyança i aprenentatge a l’aula. Aquestes conductes s’originen per les dificultats del nen/a per adaptar-se al medi i amb elles, el nen/a pretén especialment cridar l’atenció del grup o del professor i obtenir un “estatus” de poder a l’aula. Per el mestre, l’elevat nombre de conductes disruptives desemboca a un nivell més alt d’estrés, en canvi, alguns alumnes veuen les interrupcions com una manera de sortir de la rutina més o menys informal.

Responent amb certa suavitat i de forma assertiva trobarem la clau per treballar conductes d’aquest tipus dins l’aula.

Què és un contracte conductual?

És un document escrit per tots els membres que intervenen en aquest document, en el qual s’acorda i es fixen premis i càstigs que rebran determinades conductes. Es firma per tots els membres implicats com a símbol d’acceptació i compromís.

L’alumne/a s’ha de veure implicat en allò que ha firmat.

Orientacions per a fer un contracte:

– Vocabulari accessible.

– Els reforçadors han de ser immediats a la conducta.

– S’ha de fer en termes positius, resaltant els premis.

– Reflexar-hi diferents metes graduades en funció de la dificultat.

– Establir plaços dels objectius proposats.

Mª Dolors FErnández Viñals

Mestra EE

ANSIETAT I POR INFANTIL

En alguns nens, el nerviosisme és un tret estable i durador de la seva personlitat. Estan en un estat constant de preocupació durant llars períodes de temps, que ultrapassen els sis mesos, i presenten algun o més d’un dels símptomes següents:

– estan irritables.

– inquiets.

– Impacients.

– Es troben cansats.

– Tensos.

– Pateixen alteracions del son.

– Els costa dormir o es lleven cansats.

Parlem d’ansietat generalizada quan aquests símptomes provoquen un malestar tan gran, que arriba a afectar l’activitat social o escolar, i en el cas que aquesta ansietat no respongui a una por determinada o no aparegui després d’un esdeveniment traumàtic.

HI ha nens que, fins hi tot, presenten crisis d’angoixa o atacs de pànic, que és una manifestació temporal o aïllada de por o malestar que s’inicia bruscament i assoleix una gran intensitat en els deu primers minuts.

La majoria dels nens experimenten pors de poca intensitat que són pasatgeres, pròpies d’una edat determinada.

LES PORS INFANTILS PER EDATS:

– Fins als 2 anys: són freqüents les pors als estranys, a separar-se dels pares, als sorolls forts, les ferides, els animals, la pèrdua brusca del suport i la foscor.

-Entre els 3 i els 5 anys: no hi ha tanta por als estranys i a la pèrdua del suport i es manté la por als sorolls forts, a separar-se dels pares, la por als animals i a la foscor. Augmenta la por al mal físic i a les persones disfressades.

– Entre els 6 i els 8 anys: no es té tanta por als sorolls forts i a les persones disfressades. ES mantenen les pors a separar-se, als animals, a la foscor i al mal físic. Augmenta la por als éssers imaginaris, a les empestes, a la foscor i a l’escola.

Quan les pors es converteixen en disfuncionals i desadaptatives i produeixen un sofriment de tanta intensitat que dificulta el normal desenvolupament emocional i personal, parlem d’ansietat, angoixa o fòbia.