Conveni de lleure de menjadors

Gener 28th, 2008

Us recordeu del article que em van publicar. He rebut diferents correus demanant ajuda d’informació que parla el conveni. Us transmeto un d’aquests.

 Hola david,
queria comentarte algunas cosas que he hablado hoy con el empresario de mi comedor escolar, en el que yo soy monitora. Me dice que la subida de sueldos es por cursos, o sea se calculó en set 07 y sirve hasta jun 08, que ni IPC ni nada, que el convenio dice unas cosas pero que el como empresa puede interpretarlo como quiera, no tenemos derecho a visita de medico pagada, ni a dia de libre eleccion, ni ha subida de sueldo, ni nada, eso si a los supuestos de faltas por parte del trabajador si, en fin que hace con el covenio lo que le da la gana, entonces…, para que sirve el convenio? ahhhh disculpa que te escriba en castellano, me he distret,que et sembla? no mes volia saber que en penses tu, per saber si vaig equivocada o no.
gràcies per endavant, salutacions.

Que li recomanaria jo. Que anés als sindicats i que fes eleccions sindicals. Però quin problema es trobarà? que els monitors de menjadors mai tenen contracte fixe. Això fa que el perill que facin fora, mai poden fer res. Que fem aquests casos? ensenyeu-me perquè no ho tinc clar ni jo.

Torno a la meva normalitat després de parlar tants de dies de la catosfera. I com no potser trec un altre tema polèmic, que justament aquests curiosament ho estava pensant. Fins a tal punt que he d’escriu aquest enunciat. Els llibres d’escola no poden ser gratuïts! potser em portareu la contrària, segurament, però vull crear debat sobre el tema, perquè no el tinc clar.

D’entrada per donar-vos matèria us recordo el meu àntic post i ara us transmeto la notícia completa del diari avui. Us transcric un tros:

Sistema cooperatiu

La segona opció, defensada des de la conselleria, consisteix a garantir la gratuïtat a partir de l’extensió dels programes de reutilització de llibres de text, una opció no sols més econòmica sinó que entronca amb tota una filosofia de socialització del material recollida al Pacte Nacional per l’Educació, i que han implantat comunitats com Galícia i Andalusia. Educació tampoc no descarta que hi pugui haver una fórmula “mixta”.

Els editors són totalment contraris a la reutilització i alerten, amb diversos estudis estatals i europeus, dels “danys col·laterals” d’aquesta aposta. Entre aquests, Comas destaca els efectes negatius que podria provocar la falta d’inversió, no només pel que fa a la supervivència de les petites editorials que editen llibres de text en català, sinó també en el “mercat paral·lel” d’obres de literatura infantil i juvenil, a més de considerar, també, que es produiria un “afebliment de la cadena de valor del llibre”.

La meva opinió i com sempre les opinions són manejables com la veritat fins a trobar la veritat definitiva. Aquesta és una frase que m’he inventat avui.

1. Molts mestres encara no s’han renovat, per tant no podem treure els llibres de les aules, si els donem gratis o el socialitzem al final els editors elaborarant llibres de menys qualitat i el sistema educatiu deteriorà més del que està.
2. La propietat, és un be que fa protegir quelcom que tens. La socialització no! quins mecanismes donem per la gent que no els cuida.
3. Formació pels mestres per adaptar el material segons els infants o joves que tenen davant. Assumint les seves necessitats.
4. Més diners a l’escola per copisteria moltes tenen un límit, que fa que els mestre o professors no puguin fer material.

Conclusió deixem de subvencionar tant els llibres, subvencionem una part, i cerquem que alguns llibres els mestres els puguin fer dintre l’escola per tal d’adaptar-se al medi que tenen. D’aquesta forma farem que els editors busquin l’excel·lència dels llibres ja que una part sempre s’haurà de comprar. Però el xec és una ajuda que queda bé, però possiblement hi ha altres prioritats. És hora de reflexionar

Una mare amb un alumne superdotat!?

Fa uns dies que vaig publicar un post sobre els alumnes superdotats provocat perquè indirectament m’ho va demanar L’Enric Canela. Avui una mare m’ha fet un comentari que val la pena escoltar-la. Abans de donar-li la meva opinió del que faria, ho envio a la Xarxa per tal que digui la seva. Fixeu-vos que es bastant paral·lel al que vaig afirmar jo.

La meva experiència en relació al tema és força dessebadora. Realment la meva filla no està atesa.
Un bon dictàmen és fonamental i el primer pas per determinar quines mesures es poden aplicar.

Fa un any i mig que vam demanar una valoració per part de la psicopedagoga i encara esperem. Mentres optem per un dictàmen en un centre privat. C.I +150. Percentils en els àmbits valorats 99,99,99,99,97. La psicopedagoga no dóna fiabilitat a res que no estigui fet per ella, cosa que es nega a fer perquè només amb la mera observació ja ha sentenciat que és un cas de precocitat i que, a mida que vagi creixent, els seus companys s’aniran equiparant a ella.
Cal ser prudents, és clar, però els casos de precocitat són molt pocs. És força curiós que si ens atenem als estudis fets, en una escola hi hauria d’haver varis alumnes amb altes capacitats però són poquíssims els detectats i quan algún ho és, gairebé mai pels docents, poquíssimes vegades són reconeguts per l’administració. Segons la membre de l’EAP la meva filla “no és nena de dictàmen”, aquests nens ténen problemes de relació i ella té amics (fals mite), està sobrestimulada (rotundament fals),…
El fet que amb tres anys comences p-3 llegint, escrivint, sumant, restant, contant fins a cent, o que amb 4 preguntès per l’existència, o què és la dignitat no és prou per perdre una tarda per veure què passa. “Ja se li passarà…”, la precocitat té això.
Parlar de quins recursos s’han d’aplicar ha de venir després. Si no són detectats i els pocs que ho són no són valorats i els poquíssims que són valorats per l’administració donen uns resultats molt diferents dels dictàmens fets per entitats privades (per què?i per què no se’ls deixa veure els informes als pares?), mai es plantejarà una solució real. Per a quin problema?
Falta voluntat, sobren prejudicis. Amb voluntat de fer, es fa, més bé o més malament.
La reticencia vers l’acceleració, segons el meu parer, mostra la no acceptació de les particularitats d’alguns d’ells. Són diferents uns dels altres i els recursos han de ser diferents també. No només aprenen més ràpid sino que aprenen diferent i molts no només ténen la capacitat o el potencial intelectual sino que són molt més madurs que els seus companys. Ténen interessos diferents, raonaments més elaborats, i una edat mental que no es correspon amb la cronològica. L’acceleració s’està portant a terme en altres països amb molts bon resultats. També aquests països se’ls disputen i aquí els ignoren.
La meva filla va néixer el dos de gener i està, com a poc, igual de preparada per anar a P-5 que un nen que nasquès el 30 de desembre, més quan la seva edat mental és de 18 mesos més dels que té.
Quan anava a la llar d’infants em preguntava sovint: per què vaig amb bebes? Ara acata però a principi de curs em va preguntar si li ensenyarien alguna cosa. Jo li vaig preguntar que què voldria que li ensenyessin i em va dir que alguna cosa que no sàpiga. Lògic, no?

La pregunta està enlaire.