!? exclamació de sorpresa i pregunta. Perquè quant fa que el sistema educatiu contempla els superdotats? Sorpresa mal punt només porta 13 anys en el nostre estat Espanya que se’n parla. I no es va fer en la LOGSE, sinó en un Real Decret 696/1995 de 28 d’abril. Per què trec aquest tema ara? Doncs perquè L’ Enric Canela m’està ruboritzant amb els seus comentaris. Segurament, un ampli públic del meu bloc és gràcies a ell. President del Cercle de Coneixement que és una organització que vol crear un un espai per a la reflexió crítica i la innovació creativa per a la societat del coneixement… Tal com afirma en la seva web.
Ahir em va fer el següent comentari al post anterior citat:
Hi ha un tema que no s’està tractant bé a Catalunya, entre d’altres és clar, el de l’educació dels superdotats que acaben patint problemes emocionals en escoles “normals”. No sé gens de tot això però he parlat amb gent que en sap i m’ho ha assenyalat com un greu problema.
Com que la meva formació humana, m’ha fet reflexionar sobre el tema, us vull aportar les meves idees i alhora citar-les a l’Enric que crec que no tardarà gaire en criticar-me, Així és la Xarxa.
Abans de res cal situar el tema, En primer terme s’ha de diferenciar entre alumnes precoces, amb talent i superdotats.
- Alumnes precoces: Són alumnes, que tenen una capacitat que sobresurt en un moment determinat i és temporal. Molts cops aquests alumnes s’els declara superdotats, per tant tenim la primera dificultat en classificar els alumnes superdotats.
- Alumnes Talentosos: Que en un àrea del coneixement són brillants. Però en la resta està dintre l’entorn normalitzat.
- Alumne Superdotats: Que són els que es destaca en aquestes tres característiques, una alta intel·ligència, una alta creativitat i per últim un compromís en la tasca. I ho apliquen en qualsevol àrea i potencial del ser humà. Són el 2,5% de la població general.
Fixem-nos amb un petit detall. El Quoficient intel·lectual alt no és la única dada que ha de comportar una alta intel·ligència sinó també la Intel·ligència Emocional, és a dir la capacitat d’adaptar-te a l’entorn(la creativitat). Daniel Goleman en els seus llibre ho ha narrat absolutament bé.
Fixem-nos que tenir un Quoficient intel·lectual alt, pot comportar la seva inadaptació amb els seus iguals cronologicàment parlant, per la seva gran riquesa vocabulari, i per la seva rigurositat gramatical, que pot comprovocar la incomprensió entre iguals. Un nen que parla amb un altre nen amb vocabulari cult.
Existeixen tres formes clares d’intervenció:
1.-L’Accelaració: Suposa avançar un o més cursos.
Us imagineu un infant de 12 anys convivint amb joves de 16 anys en la adolescència. Malgra’t és possible no ho recomano a ningú.
2.-L’Agrupament: Centres d’educació especial de superdotats……
Quin horror!? en tota la seva vida es creuran superiors.
3.-L’enriquiment: És l’aprenentatge multinivell, demanar-li més continguts currriculars en el marc ordinari. I una intervenció educativa que englobi tots els àmbits totalment d’acord.
No és cap secret que la detecció d’aquest grup és un misteri. Costa molt, primer perquè s’ha de discriminar si realment és superdotat, i les variables de creativitat són molt abstractes. I en segon terme quina mesura d’intervenció realitzem. En tercer pas quina mena de canals compartim en la seva escolarització en tots els passos del sistema educatiu, escola-institut i Universitat.
Espanya i alhora Catalunya, és un país en que els superdotats van començar a existir fa 13 anys, per això provoca que estiguem tant lluny amb la investigació. El gran repte del nostre sistema educatiu és serà com adaptem aquests alumnes, per tal que la seva potencialitat ens ajudi a millorar la nostra societat del coneixement.
És molt fàcil adaptar-te als alumnes amb discapacitat, però difícil d’avaluar la intel·ligència i creativitat. La Loe del 2006 del 3 maig, és la Primera llei d’educació en que els diferència dels infants d’educació especial, parlant de l’alumnat amb altes capacitats intel·lectuals.
En definitiva estimats lectors i honorable Enric, el problema recau és que no hi ha una investigació educativa de qualitat, i el tema és molt nou. I professionals com jo, no tenim manera d’investigar, almenys que demanem excedència…….
Una mica llarg, però crec que he situat molt bé el tema. Ja em direu que en penseu.
Em penso que esteu simplificant molt el tema. Hi ha una petita part de raó però molta que no. Tampoc es tracta d’ametrallar el que diuen els llibres de text. Algun d’ells també simplifiquen. Per tant, la realitat és que aquests alumnes necessiten d’ajut com els altres ja que entre el col·lectiu de superdotats (avui cal parlar d’altes capacitats intel·lectuals amb precocitat) hi ha tanta diversitat com en els altres. En quant a les mesures d’atenció, n’hi ha moltes més i algunes d’elles molt interessants, tant que també són aplicables a els “altres”. Aviat el departament es mullarà en el tema, espero.
Gràcies Àngel pel teu comentari. Tens raó que hi ha molta diversitat. però és el que dius el fet de que el departament no es mulli crea molta desinformació sobre el tema.
Estic interessada amb el tema, treballe de psicopedagoga des de fa molts anys a centres de primària i tinc dos casos entre mans diagnosticats per professionals externs a l’escola i ara hem de donar resposta a les aules. Tampoc trobem que tinguen unes molt altes capacitats però alguna cosa hem de fer. Alguna sugerencia per obtindre més informació professional. Gràcies
Hi ha molta informació. El que jo et diria, sentit comú, cerqueu moltes activitats extraescolars que l’ajudin a estimular-se. I en segon terme a l’aula funcionar en projectes d’investigació.
Veig que ja fa temps des de que es va publicar aquest article+comentaris però no em puc reprimir i no queixar-me. Las teoría està molt bé però i la pràctica? Sóc una mare amb un fill superdotat i molt anys de experiencia i patiment. I pregunto: Com pot ser que sigui tant difícil de trobar els mestres que siguin capaços de saber educar el meu fill, de buscar la informació i intentar aplicar-la, com ara jo mateixa. Realment és tant impossible a l’aula ordinária, per falta de mitjans…? Crec que si un mestre vol, pot, no és tant dificíl i pot resultar estimulant. Quin és el problema? En la red hi ha molta informació dius, però falta que la busquin. Sempre m’he oposat a les escoles especialitzades però començo pensar-hi. El meu fill no troba amics, pels profes és un problema i ell pobre patint com un animal durant hores i hores en la classe, aguantant i escoltant el que ja sap desde fa anys… Si algú sap alguna escola de ESo a Catalunya que en té experiencia i ganes – dieu-me-la splau. perdoneu faltes d’ortografia, sé que el meu català és millorable. Bona nit