Una mare amb un alumne superdotat!?

Fa uns dies que vaig publicar un post sobre els alumnes superdotats provocat perquè indirectament m’ho va demanar L’Enric Canela. Avui una mare m’ha fet un comentari que val la pena escoltar-la. Abans de donar-li la meva opinió del que faria, ho envio a la Xarxa per tal que digui la seva. Fixeu-vos que es bastant paral·lel al que vaig afirmar jo.

La meva experiència en relació al tema és força dessebadora. Realment la meva filla no està atesa.
Un bon dictàmen és fonamental i el primer pas per determinar quines mesures es poden aplicar.

Fa un any i mig que vam demanar una valoració per part de la psicopedagoga i encara esperem. Mentres optem per un dictàmen en un centre privat. C.I +150. Percentils en els àmbits valorats 99,99,99,99,97. La psicopedagoga no dóna fiabilitat a res que no estigui fet per ella, cosa que es nega a fer perquè només amb la mera observació ja ha sentenciat que és un cas de precocitat i que, a mida que vagi creixent, els seus companys s’aniran equiparant a ella.
Cal ser prudents, és clar, però els casos de precocitat són molt pocs. És força curiós que si ens atenem als estudis fets, en una escola hi hauria d’haver varis alumnes amb altes capacitats però són poquíssims els detectats i quan algún ho és, gairebé mai pels docents, poquíssimes vegades són reconeguts per l’administració. Segons la membre de l’EAP la meva filla “no és nena de dictàmen”, aquests nens ténen problemes de relació i ella té amics (fals mite), està sobrestimulada (rotundament fals),…
El fet que amb tres anys comences p-3 llegint, escrivint, sumant, restant, contant fins a cent, o que amb 4 preguntès per l’existència, o què és la dignitat no és prou per perdre una tarda per veure què passa. “Ja se li passarà…”, la precocitat té això.
Parlar de quins recursos s’han d’aplicar ha de venir després. Si no són detectats i els pocs que ho són no són valorats i els poquíssims que són valorats per l’administració donen uns resultats molt diferents dels dictàmens fets per entitats privades (per què?i per què no se’ls deixa veure els informes als pares?), mai es plantejarà una solució real. Per a quin problema?
Falta voluntat, sobren prejudicis. Amb voluntat de fer, es fa, més bé o més malament.
La reticencia vers l’acceleració, segons el meu parer, mostra la no acceptació de les particularitats d’alguns d’ells. Són diferents uns dels altres i els recursos han de ser diferents també. No només aprenen més ràpid sino que aprenen diferent i molts no només ténen la capacitat o el potencial intelectual sino que són molt més madurs que els seus companys. Ténen interessos diferents, raonaments més elaborats, i una edat mental que no es correspon amb la cronològica. L’acceleració s’està portant a terme en altres països amb molts bon resultats. També aquests països se’ls disputen i aquí els ignoren.
La meva filla va néixer el dos de gener i està, com a poc, igual de preparada per anar a P-5 que un nen que nasquès el 30 de desembre, més quan la seva edat mental és de 18 mesos més dels que té.
Quan anava a la llar d’infants em preguntava sovint: per què vaig amb bebes? Ara acata però a principi de curs em va preguntar si li ensenyarien alguna cosa. Jo li vaig preguntar que què voldria que li ensenyessin i em va dir que alguna cosa que no sàpiga. Lògic, no?

La pregunta està enlaire.