L’estat Docent segons la Fundació Bofill  No és cap secret, que la Fundació Bofill, gràcies a diferents informes està cada dia més de moda i de referència educativa. El post que us recomano a llegir, abans de llegir aquest teòric, són d’en David Martinez. Jo simplement, vull mostrar les gràfiques de l’informe i alhora la meva simple opinió. Anem a veure els gràfics, que ja sabeu que una imatge val mil paraules. Hi ha una cosa que no recull l’informe que és la constància d’entrada de mestres joves del sistema educatiu actual. En el moment de la ley general de educación va fer que entrés a Catalunya i Espanya de forma massiva mestre i professors els anys 70, fent un estacament d’entrada de mestres joves els anys 90, degut a que el sistema estava col·lapasat. Actualment, a primària sobretot i degut a tres causes, la jubilació dels mestres que van començar els anys 70, la sisena hora i finalment per l’augment de la natalitat. Si ens fixem a Europa, hi ha un equilibri major que a Catalunya. Aquest tema es complexe. Ja que si fos en un altre camp, segurament s’intentaria aconseguir la paritat. Però esclar, que això l’infome bofill no ho pot recollir perquè no és elegant. Us imagineu, que hi hagués una normatives com les llistes electoral? 50% home 50% dones. No vull crear polèmica però heu de tenir clar, que els infants necessiten referents masculins. Tampoc queda bé fer aquesta declaració molts homes estant a l’equip directiu. Això tampoc crec que queda bé estudiar-ho. Una de les idees clares, d’aquest gràfics, que no s’ha de comtemplar les ràtios mestres respectes nens i joves, sinó grandaria de grups-classes. Interessant el que afirma de la evoució dels sous l’informe Bofill Un dels nostres grans mals de la societat, i que L’Artur Mas en el seu discurs de La Casa Gran ho recull, és la indiferència real dels catalans, com diria L’Artur MAs val més 1000 mestres emprenyats que Indiferents. Ja sé que cada vegada més tendeixo a les idees de Cdc en soc conscient. Aquí teniu: Mireu la quantitat de groc que hi ha. I evidentment comentar les dos conclusions que treu l’informe bofill: 1.-Introduir progressivament criteris no acadèmics en la selecció per a la formació, criteris que parin més esment en la personalitat i en la motivació dels candidats a treballar com a docents. Molt complexe, i més en el conjunt d’oposició que hi ha actualment, que el que demana és teoria i poca pràxis. 2.-Reduir, complementàriament, el nombre de places disponibles per a la formació inicial, tant a primària com a secundària, per ajustar-la a la demanda previsible quatre o cinc anys després; això tindria l’efecte de restringir la demanda i, si es considera l’experiència d’altres països (com ara Finlàndia o Corea) de millorar el perfil acadèmic dels candidats i, fins i tot, el prestigi de la professió. Això s’ha d’estudiar bé, perquè el problema actual és que hi ha una mancança de mestres. A més que moltes vegades donar-se de baixa per malaltia de mestre comporta que potser un lincenciat en història tingui que ser mestre tutor de primària. No us dic el que penso d’això, per no tornar a deixar verd el departament. En quant la Formació en parla també l’informe, segueix el més ideal, prou consumir formació i més investigació. Prou per avui. Em sembla que ja en podeu tenir una idea delo que diu.

Ara fa gairebé un mes i mig que vaig enviar la meva primera aportació ús la transcric:

De: dheras2@xtec.cat [mailto:dheras2@xtec.cat]
Enviat: lunes, 03 de diciembre de 2007 14:02
Per a: Llei d’Educació de Catalunya
Tema: 1 aportacdió

Benvolgut Ernest Maragall

M’?adreço a vostè perquè ens has demanat suggerències per la LLEI d’?educació. D?’entrada sembla unes basses correctes, amb les dos idees principals, la equitat I l?’excel·lència o dita cultura de l?esforç. Però trobo en la meva primera aportació les següents mancançes:

• Es diu que defensarà la professió docent. Em sembla molt correcte i necessària. Però una LLEI DE PAÍS ha d?anar més enllà i cercar la interdisciplinarietat entre tots els professionals. Sobretot ELS MONITORS de l?escola, que també són educadors, i que han de participar en el projecte educatiu d?escola, sempre que sigui possible.
• El projecte educatiu l?’han de fer tots els professionals.
• En tercer terme és important diferenciar el que és un mestre amb un monitor. D?entrada hi ha una diferència de formació, i es important que les ratios escolar i de activitats a les escoles no han de ser les mateixes. Per això sol·licitaria que en la organització escolar, les ràtios de menjador escolar i extraescolar es regulessin segons les ratios de joventut que és 1-10. Entenc que aquesta mesura ha de venir financiada.
• En el següent punt és en l?autonomia de centres, em sembla que cerca la competivitat i la diferència entre ambients escolars és diferent per tan s?ha de respondre en plans autonomia diferents. Però s?ha de cercar mesures administratives, per si hi ha ciutadans que no volen  seguir el reglament de regim intern, com va succeir a L? Annexa de Girona.

Aquí teniu la resposta. A veure que opineu. Hi manquen els apòstrof.(en vermell com sempre el que penso)

Benvolgut,  

Abans de res, vull agrair la vostra participació en el procés de debat sobre la futura Llei d?educació de Catalunya (LEC) i el temps que hi heu dedicat a fer-nos arribar els vostres suggeriments. 

Jo també li agraeixo, ara ja començaré a pensar amb la segona aportació.

Parleu de la necessitat que els monitors participin del projecte educatiu de l?escola sempre que sigui possible. Efectivament, l?educació en el lleure és una peça ineludible de la formació que ha de rebre el noi o la noia com a persona i el tractament que reben aquestes activitats ha de quedar recollit al projecte educatiu del centre: així ho preveuen les bases per a
la Llei d?educació de Catalunya. Jo no he llegit aquest detall, si algú ho troba, que m’avisi.

Respecte al segon punt que comenteu, el projecte educatiu ha de comptar amb la participació dels diferents professionals que treballen al centre educatiu, però hi ha d?haver una persona que el lideri, que tingui la capacitat per prendre les decisions sobre recursos, organització i plantilla, i que ?a la vegada? es faci responsable que aquell centre assoleix els objectius a què es va comprometre en el projecte, uns objectius que han de ser tangibles i mesurables en el procés d?avaluació.

Està clar, que vol que els directors o una gestora tingui més poder desiciu. Aquí es pot llegir en dos termes, mes poder implica més llibertat dels directors i per tan millor gestió dels recursos, i en segon terme la famosa privatització. Encara que penso que realment els directors han de ser professionals, i no simples mestres o professors.

Les característiques de la relació entre l?alumne i el docent no són, òbviament, les mateixes que les de la relació entre el nen i el monitor; per tant, les ràtios tampoc han de ser les mateixes. No obstant això, l?activitat de menjador no requereix la preparació ni la dedicació d?una activitat extraescolar com pugui ser l?esportiva o la d?una altra disciplina. Per tant, el nombre de nens del grup per monitor tampoc ha de ser el mateix.

Bona resposta però sembla que no s’acabi mullar. Sap el conseller que moltes vegades els monitors tenen 30 o 40 joves o infants al seu càrrec? potser hauré d’insistir en aquest punt en la segona aportació.

Finalment, parleu de l?autonomia de centre. Catalunya és un país complex, amb una gran varietat d?entorns socials. Comprendreu que els nens, les famílies i les relacions socials són diversos i, per tant, necessiten solucions diferents. Estic convençut que els professionals que cada dia són amb els alumnes són els que millor saben quina és la millor solució per a cada centre.  

Voldria posar-vos de relleu el fet que la idea fonamental d?aquesta Llei és precisament donar més autonomia als centres educatius.
La Llei d?educació de Catalunya no és una llei més de la llarga sèrie que s?ha aprovat en les darreres dècades (LOGSE, LOCE i LOE).  

La nova Llei és, sobretot, un instrument perquè els mateixos centres educatius tinguin més marge a l?hora de decidir què és el millor per als escolars segons les característiques del centre. En altres paraules: vol eliminar les rigideses amb què els centres es troben quan volen avançar en la innovació pedagògica.  

Aquí entra de ple l?autonomia de centres i l?autoritat dels directors. Aquests dos conceptes, com ja m?haureu sentit a dir moltes vegades, són els eixos fonamentals de
la Llei, juntament amb l?avaluació del sistema. Estic absolutament convençut que són tres dels grans pilars que necessita l?educació catalana per avançar. 

Són els mateixos docents els que millor saben què és el que passa al centre, quins són els problemes i les potencialitats dels estudiants i quina és la millor manera de treure?n el màxim profit. I és per això que també estic convençut que els equips directius del centre han de saber que tindran els instruments i el marge per poder prendre aquestes decisions. L?administració ha d?acompanyar en tot moment els centres, donar-los suport quan el necessitin, planificar allò que afecta més d?un i facilitar els recursos necessaris. Això és el que pretén
la Llei que ara impulsa el Departament d?Educació.  

Ara, això sí. Si els centres tenen més autonomia per prendre decisions i els directors més autoritat per aplicar-les, també han de ser conscients que la demanda de la societat perquè es retin comptes dels resultats obtinguts també serà més gran. Aquesta és la veritable cultura de l?avaluació, que aplicarem amb el mateix rigor que els dos conceptes anteriors.  S’ha de veure com s’aplica, ja vaig parlar en el post sobre el tema de l’autonomia. En el punt 12 del següent post vaig opinar dels perills.

Cordialment,  

Ernet Maragall i MiraConseller d?EducacióEl discurs sembla coherent, s’ha de veure com s’aplica, i en el tema dels professionals externs crec que encara no es mulla.