L’altre dia em vaig trobar una amiga mestra que feia molts anys que no ens havíem vist. Parlant dels problemes que té l’educació va començar a “despotricar” que la societat actual només pensa en fer alumnes individualistes i competitius , tan lluny dels ideals que tots nosaltres havíem defensat fa molts anys.

Escoltant-la em vaig adonar que la confusió impera entre els mestres d’una manera molt més severa del que creia. No és la primera vegada que sento discursos així i cada cop em pregunto si, entre tots,no hem de defensar una visió molt més propera a la realitat.

Confonen termes, competitius per competents, i ens els fan confondre als altres. Crec que des de la visió pedagògica ningú defensa que els alumnes hagin de ser competitius, en l’estricta definició del terme. D’això no li parlava jo a la companya. Jo parlava del dret dels alumnes de l’escola pública de ser competents en una societat digital del segle XXI, de la necessitat de formar ciutadans amb un bon nivell , crítics, amb amplis coneixements i voluntat d’aprendre, amb estratègies de resolució dels problemes i amb la possibilitat de dominar, com a mínim , tres idiomes. No parlo enlloc de gent competitiva sinó de gent que sap treballar en equip , colze a colze amb els altres però que vol sortir amb bon nivell dels nostres centres i volen transformar la realitat que no els agrada.

Si no som nosaltres els primers convençuts que només des de l’esforç i el bon nivell podem fer de la xarxa pública una font de ciutadans competents, ens estem ofegant en les nostres pròpies lamentacions. Ja n’hi ha prou d’estendre les culpes , de mirar portes enfora, de fer cas a aquelles ments benpensants que pensen tenir la solució de tot.

Ja va sent hora d’arremangar-nos i prioritzar quines coses s’han de fer al centre, treballant per cohesionar els nostres pobles i fer ciutadans competents per poder tirar endavant el nostre país. Si ens perdem en discussions errònies perdrem un tren difícil d’agafar .

Sí, encara que sembli estrany, la nostra feina és fer alumnes competents perquè puguin sortir de l’escola amb el nivell més alt possible i que puguin transformar la nostra societat.

Després de la vaga ens trobem en una situació peculiar: per una part els mitjans de comunicació han fet un desgast important cap als sindicats però alhora aquests han sortit reforçats pel poder de convocatòria, fins i tot diria que si n’hi ha una altre més docents s’hi apuntaran després de la campanya social negativa que s’ha fet sobre el dret dels mestres a la vaga. Com és lògic aquí ningú mourà fitxa fins després de les eleccions i per tant, cal esperar i deixar transcórrer temps. En tercer lloc , s’ha de començar el diàleg i en aquest hi hauria d’haver la força sindical majoritària, l’USTEC. En darrer terme cal deixar clar que els sindicats no són els únics interlocutors de la comunitat educativa i , per tant, la seva força i el seu posicionament ha de ser raonat.

Un cop explicades aquestes prèvies que són necessàries per saber a què ens atenem crec que cal deixar clar que el conseller no pot trencar amb el Pacte Nacional perquè llavors els seus aliats polítics poden trencar la unitat i una llei no pot tirar endavant sense unitat. Esquerra ja va donar el primer cop d’atenció al Parlament defensant posicionaments propers als mestres en vaga.

I així doncs , cal canviar la llei o negociar i millorar aquesta?

Per la meva banda crec que aquestes propostes de bases no són del tot negatives i que , per tant, es podrien aprofitar amb canvis importants.

Què cal canviar? Hi ha aspectes totalment innegociables en aquesta llei que necessiten un canvi de plantejament:

1. La llei ha de marcar que el servei educatiu és públic i amb això no es vol negar la realitat sinó donar un impuls a la funció pública del servei i potenciar-lo.

(Text que cal canviar: “El servei públic d’educació català es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda pels centres de titularitat i gestió pública i pels centres concertats de titularitat i gestió privada i finançats amb fons provinents dels pressupostos públics.”)

2. La gestió dels centres públics no poden dependre d’organismes aliens a la xarxa pública. Per tant, no es poden transferir a entitats privades de cap mena. Això no vol dir que no seria necessari que es podés gestionar un centre per part d’un grup de funcionaris que es posin d’acord en marcar una línia d’escola comuna. A la xarxa pública cal introduir les línies pedagògiques d’escola i que els mestres escullin centres segons afinitats educatives i no de proximitat o comoditat. Tampoc sembla convenient el traspàs als municipis d’aquesta competència. Els resultats negatius a molts països demostren que la discriminació positiva cap a les zones més necessitades s’ha de fer des d’organismes més potents que els ajuntaments.

(Text que cal canviar:”La Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat, amb la intenció d’explorar fórmules que s’han demostrat viables en altres països i que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos.Concretament, es recull la gestió municipal de centres públics, més enllà de les possibilitats que actualment hi ha, les quals exclusivament se circumscriuen als ensenyaments de la primera etapa de l’educació infantil, o de règim especial o d’adults.En aquest mateix marc, també es podria obrir la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips de professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic.”)

3. En cap cas es pot deixar la planificació educativa a remolc del que pensa fer l’empresa privada. És responsabilitat del departament oferir tantes places d’escola pública com ho demani la població i no planificar a partir de possibles ampliacions dels centres privats: això porta a la marginalitat a la xarxa pública , que finalment només servirà per cobrir aquells sectors que no interessin a la xarxa privada. Això és del tot innegociable si no volem quedar reduïts a centres assitencials i marginals.

(Text que cal canviar:”La Llei preveurà que la planificació de l’oferta educativa tingui en compte tota l’oferta que preexisteix de centres educatius privats sostinguts amb fons públics, així com l’evolució possible.Per completar la iniciativa de l’Administració educativa de crear i transformar els centres públicsque calguin, la Llei establirà mecanismes d’estímul a les altres titularitats de centres que presten el servei públic d’educació.”)

Un cop explicats els tres eixos que cal canviar obligatòriament d’aquesta llei i que són totalment innegociables , cal dir que altres aspectes han de ser assumits per sindicats, mestres i comunitat educativa.

Crec que cal seguir amb el procés d’avaluació de centres , que ja s’està fent amb les competències bàsiques i l’avaluació externa, i que aquesta avaluació serveixi per detectar els punts forts i dèbils dels centres i cercar-ne la millora. Cal definir qui avalua, què avalua i com s’avalua i no deixar obert un aspecte tant important.

Per altra banda, crec que ja va sent hora de planificar la funció de la gestió del centre , millorant i reforçant al figura de l’equip directiu i donant a aquest la possibilitat d’un cert control dels recursos del centre. Malgrat tot això no vol dir crear un cos on pugui entrar gent d’altres titulacions (economistes, empresarials,…) . Crec que si es fa un cos aquest ha de sortir de funcionaris de l’ensenyament que portin , com a mínim, deu anys treballant a la xarxa pública i que hagin tingut un contacte directe amb la realitat.

També és molt interessant la proposta de poder fusionar centres de primària i secundària per a fer una gestió global del procés educatiu de l’alumnat (tal com passa a la privada) aquest procés serà més fàcil quan tots el docents tinguin la mateixa categoria amb el procés de Bolonya.

Hi ha altres aspectes que cal incloure a la llei o ampliar-los com és la funció dels claustres i consells escolars; la inversió econòmica per tirar endavant la llei; la rebaixa de ràtio a secundaria; la detecció de la sobredotació ; la funció inspectora; …

De fet, cal tirar endavant una llei catalana d’educació entre tots, no podem perdre l’oportunitat de fer-ho però tampoc no la podem fer a qualsevol preu. Ens hi juguem molt , sobretot , la possibilitat de millorar l’educació dels nostres fills i la cohesió social.

Quan més anys porto a l’ensenyament , més me n’adono que ensenyar és una cosa senzilla , basada en el contacte directe, amb idees clares i creant xarxes de coneixements que s’interelacionen. A vegades, petites idees ens donen grans resultats i plantejaments molt ben estructurats són un fracàs.

Dins d’aquestes idees senzilles fa anys que es parla del concepte de cooperació com a eina de relació entre alumnes, per tant, el que explicaré no és cap novetat ni cap invenció. Estic convençut que l’intercanvi i la cooperació entre alumnes és una de les eines més potents i eficaces que tenim els mestres per millorar els resultats escolars.

Explicaré algun exemple senzill i clar. Tots sabem que el trobar-se bé i a gust en un lloc, i això també es refereix a l’ambient escolar, permet aprendre i implicar-se en el que es fa. En el cas concret de l’escola nosaltres van fer algunes activitats on els alumnes de Cicle Superior feien d’acompanyants als petits, bàsicament per sortides pel poble . Cada alumne era responsable d’un nen d’educació infantil. Va ser una experiència maca i que ens va agradar però jo ja no hi vaig posar més atenció fins que a finals de curs, quan organitzem l’acomiadament als alumnes de sisè, els pares els van demanar que fessin un àlbum amb les experiències que més recordaven del seu pas pel centre. Va ser  interessant veure que el que més els va impactar va ser aquesta activitat d’acompanyament. El sentir-se útils i responsables dels més petits .

A partir d’aquella experiència puntual i senzilla ens vam plantejar l’interès d’utilitzar positivament aquesta relació gran- petit. Enguany hem iniciat l’activitat del company lector. Aquesta activitat consisteix en que un alumne de CS ajuda a llegir un alumne de CI i li ensenya com millorar, li fa part de la lectura, el corregeix.

Aquesta activitat és molt interessant perquè és , en primer lloc, rendible. Perquè en una sessió de classe normal el mestre fa llegir en veu alta diferents nens durant una mitja hora. En el nostre cas , amb una sessió, els vint companys de CS fan llegir , un vint minuts a cada nen de CI això representa un total de més de quatre-cents minuts de lectura en veu alta.

Per altra banda, hem introduït variables importants. La biblioteca de l’escola no funcionava gaire en horari extraescolar, de cinc a sis, i vam proposar que els alumnes de CS anessin a demanar en préstec llibres pels nens petits. Això representava  molts avantatges: es potenciava el servei de préstec; a vegades, agafaven un llibre també per ells; llegien el llibre a casa abans de llegir amb el nen petit,..

Finalment, aquesta activitat també provoca motivació. Motivació als grans per llegir correctament, per expressar i interpretar el conte, per atendre els més petits. Però alhora també als petits, volen llegir millor, s’esforcen, avancen acompanyats, es senten escoltats i atesos.

Activitats de cooperar i compartir , així de senzill i de pràctic. Una activitat en comú de grans i petits que ajuda  a la comprensió i a la millora de resultats. Proveu-ho, en sortireu contents!

Des que el Departament d’Educació  va donar a conèixer les Bases de la LEC fins a demà, que està convocada la vaga mestres recolzada per tots els sindicats, hi ha hagut un recorregut de postures que han permès veure les posicions distants i fer-ne les comparacions.

Inicialment, el propi document partia de mancances importants com el finançament, el 0-3, l’educació no formal, la funció de claustres i consells escolars,…Així mateix deixava part de l’educació en una situació imprecisa i poc beneficiosa per la xarxa pública amb un servei mixt (enlloc de públic), la possibilitat de gestió indirecta de centre, la planificació educativa pendent de l’interès privat d’ampliar centres,…. Realment , tot plegat , decebedor per qui fa anys que treballem a la xarxa pública.

Per altra banda, hi havia propostes que podien ser positives com l’interès d’anar cap a l’excel·lència, la gestió per part de funcionaris segons un projecte educatiu, el reforçament de la funció directiva, l’autonomia de centre trencant l’esquema de tots iguals des de la inferioritat, la llengua catalana com a vehicular a tot l’ensenyament obligatori, la possibilitat de millorar dins de la funció docent i l’avaluació (encara que cal veure com i qui) dels docents i dels centres.

Una proposta inicial, agosarada que calia reconduir , millorar, parlar, negociar per arribar a la primera llei de Catalunya.

Els sindicats, des del seu punt de vista laboral  només han reflexionat des de l’oposició , en alguna casos raonada i en altres corporativa. No hi ha hagut acord perquè no se n’ha parlat.

Per una banda, des del Departament, es demanava col·laboració però alhora molts sabien que ja existia un articulat i la web on tothom podia col·laborar era opaca i ningú sabia què havien dit els altres. Molt estrany, poc clar i molt diferent al procés del Pacte Nacional. Així mateix , el propi conseller, menyspreava la funció del col·lectiu docent de la xarxa pública, els sindicats i tot plantejament que no fos la seva llei.

Per altre banda, els sindicats, tancats en banda i tots d’acord, veien perillar el nostre sistema educatiu i cridaven a la vaga tant per motius corporativistes i laborals com per defendre una bona qualitat a la xarxa pública. No hi veien negociació possible i només la retirada de la Llei podria portar la pau docent.

En mig de tot això, el col·lectiu de mestres , fastiguejats d’aquest enfrontament, de la sisena hora, de la manca de mestres , de les lleis canviants i d’una política inversora de tercer món veien com altre cop la xarxa pública, que sosté ella sola (amb algunes poques concertades que tenen dos dits de seny i ètica) la cohesió social, tornava a ser posada en qüestió i deixada com merament assistencial.

Finalment, el Departament, on sembla que pinten bastos a les altes esferes i on estan dimitint càrrecs , es treu , amb el suport de la Conselleria de Treball , un decret de mínims que obliga a obrir tots els centres  i a una presència molt important de mestres intentant boicotejar la vaga. Vaja, que els pocs que no volien anar a la vaga ara tenen més ganes que mai. Quina manera més barroera d’atiar el foc!

De totes maneres després d’un 14F hi haurà un 15 F i un 16F i llavors caldrà seure a la taula i planificar la nostra xarxa pública sense permetre cap tipus de privatització però sent valents i introduint millores que ens donin eine4s per continuar avançant. Necessitem una llei de país i tots hi hem d’intervenir . Esperem que siguem escoltats!

A l’entrada de l’estiu Educació va aprovar el nou currículum d’Educació Primària. Amb poca informació i menys explicació, els mestres es van trobar a l’inici de curs un currículum que aplicar al CI sense cap formació prèvia ni coneixement.

Aquesta situació rocambolesca l’hem patit tot el col·lectiu, a setembre, i ningú ha aixecat el to de veu , ni la reivindicació ha aparegut enlloc. El que tots anomenàvem “pistatxo” ha canviat i tots ens hem quedat igual. Una petita nota a la normativa d’inici de curs i cap endavant!!

Uns quants ens hem pres la molèstia de llegir-nos el document, d’informar-nos , de veure les millores però que trist ha estat tot! Des de d’alt i sense cap implementació a la base (col·lectiu de mestres) s’ha dictat un currículum que ningú aplica, no per falta de ganes, sinó d’explicacions prèvies i d’implicació compartida.

Això em fa venir a la memòria l’època d’aplicació LOGSE que en una conferència d’en Tonnucci se li va ocórrer preguntar “però que ningú diu res? ja sabeu què s’ha aprovat i no hi ha una revolució?”. Ell , que era partidari del canvi ,ja va preveure que la llei anava més avançada que la mentalitat dels mestres. Llavors, en aquella època, tothom va fer un curs de trenta hores per entrende el concepte de constructivisme i de reforma i per això es va avançar.

Ara ni això. La trista posad en marxa del nou currículum em recorda aquelles pel·lícules de “vells buròcrates” que , malgrat anar publicant lleis i decrets, es mantenen impassibles al llarg del temps. Així està l’escola, rebent una pluja d’idees que , com una rierada potent, baixen corrent avall sense quallar al terreny, sense adobar les llavors i sense donar fruits. Tristes rierades pedagògiques , una darrera l’altre, molt innovadores però poc pensades i assumides pels docents.

Però encara hi som a temps de rectificar: Rellegir entre tots el nou currículum, formar els mestres, explicar i motivar la il·lusió en les propostes novedoses que es proposen i aplicar tot allò que ens pot donar una millor metodologia. Tots n’erem conscients que calia repensar el currículum , el què fer a l’aula i ara, que en tenim un de nou, s’està perdent una oportunitat històrica.

I la culpa és de tots: de qui fa lleis sense explicar-les, de qui no les porta a la pràctica per desconeixement i d’aquells que només es preocupen pel corporativisme anquilosant. Trist, molt trist i innoperant.

L’altre dia vaig seguir amb interès què en pensa el Conseller del tema d’immigració i la seva proposta d’aules per immigrants. També llegint la premsa i escoltant la ràdio he pogut copsar la opinió de molta gent de l’àmbit educatiu.

Malgrat tot, segueixo opinant que la decisió presa no és la millor ni crec que sigui la més adient a una educació inclusiva. El nombre d’alumnes nouvinguts és molt alt, les dades del departament fan fredat: 8 escoles amb més del 80% d’alumnat estranger i més de 150 amb més del 50% d’estrangers. Amb aquestes dades i la “matricula viva” que aquest primer trimestre del 2007-08 puja a gairebé 2.500 alumnes no és d’estranyar que es faci alguna proposta agosarada.

Però crec que l’aposta agosarada hauria de ser més aules d’acollida i més suport als centres amb alt nombre d’estrangers.

Anem a explicar el perquè:

• En primer lloc, un centre amb alt nombre de nouvinguts no soluciona el problema amb una aula d’acollida però potser sí amb dos o tres o quatre. No cal posar límit d’aules , cal fer una discriminació positiva de plantilles cap aquests centres. Si tenim diners per pagar la sisena hora amb milers de mestres i fer l’ensenyament 3-6 obligatori amb la conseqüent concertació de milers de mestres de la privada, no tenim diners per mil o dos mil aules noves d’acollida? O no em quadren els números o no em quadra aquesta política d’esquerres.
• En segon lloc, perquè hem de negar a aquests nouvinguts fer classe amb els seus companys a l’hora d’educació física, plàstica, racons, anglès, matemàtiques o de castellà als sudamericans o de sortir i jugar al pati de l’escola amb tothom?
• Tercer, cal que vagin a l’aula d’acollida per fer català , inclusió social a Catalunya, socials i naturals i entendre alguns conceptes d’altres àrees (en total 10-12 h.?)
• Quart. Si aquests nenes no es comuniquen amb companys catalans o que parles català, em podeu dir quina immersió fan. Avançaran realment?
• Cinquè. Si els volem introduir en l’entorn cal que juguin, parlin, interaccionin i puguin fer activitats amb aquest companys no només al centre sinó a la plaça o barri. I com ho faran si només coneixen nens nouvinguts?
• Sisè. I perquè no pot quedar a dinar o berenar a casa d’algun amic que parli català o a dinar a l’escola amb tots?

Realment , crec que l’intent de la Conselleria pot ser bo per desengoixar, però que està mal enfocat. El que cal és invertir tot el que calgui en aules d’acollida perquè és la millor inversió de futur.

Esperem que això de les aules d’immigrants sigui només pilot i caigui pel seu propi pes. Tant de bo la sisena hora també l’haguessin fet només pilot. Ara potser ja no la tindríem.

Les dades actuals  d’alumnes immigrants són conloents: en els darrers anys la immigració ha crescut en cinc cursos un 459% arribant a un promig del 12,5%. Ara bé, la distribució d’aquesta immigració, com tots sabem, no és homogènia i la major part està concentrada a la xarxa pública ,18%, mentre que els centres concertats no arriben al 5%. Aquest dèficit de corresponsabilitat en l’atenció i integració de la immigració dins de la xarxa pagada amb diners públics és un dels principals problemes del sistema educatiu català i sembla que des de l’administració no s’està fent res per solucionar-ho.

Quan el Departament d’Educació va ser governat per Esquerra  es  van introduir les “aules d’acollida” , una eina que , amb les seves limitacions, ha respost a les expectatives previstes i ha permès , per una banda, l’atenció de l’alumnat nouvingut i , per l’altra, que a les aules es rebaixi el sentiment d’angoixa de rebre contínuament alumnat nou. Aquesta eina comporta uns aventatges evidents: els alumnes nous poden ser atesos , tenen hores de classe amb els altres companys, comparteixen patis i menjadors,… en definitiva una eina que ha solucionat lleugerament el problema.

Ara, el Sr. Maragall, proposa la creació d’aules d’immigrants. Sense concretar clarament on seran, quant de temps hi estaran, …Unes aules on guetitzarem l’alumnat nouvingut sense contacte amb la població del país en un intent de donar un respir a les escoles sobresaturades d’immigració. És aquesta una solució necessària quan ja teníem una eina prou bona que només calia ampliar i corregir lleugerament?

Des del meu modest punt de vista crec que aquesta mesura només intenta “reduir els costos de l’atenció als nouvinguts” concentrant-los en centres, però això es farà amb costos afegits evidents: la pèrdua de contacte amb la realitat i l’entorn, el coneixement dels futurs companys, l’ampliació del vocabulari après a l’hora d’esbarjo o menjador amb els alumnes del país, la impossibilitat de celebrar cap aniversari o festa amb companys de classe en català,…

Deixem-nos de nous invents, deixem de reduir els problemes i buscar solucions màgiques i encarem la realitat del sitema educatiu català: per una banda, cal equilibrar l’immigració en centres públics i concertats i , si aquest no volen, que no rebin ajuts públics; per altre banda, ampliem les aules d’acollida dins dels centres públics i concertats: dues , tres , quatre, les necessàries per poder fer la integració a un cost raonable però eficient. El demés és estalviar diners i amagar el cap sota l’ala quan s’han de demanar responsabilitats a la concertada.

Malgrat el que contínuament sentim a dir , els centres públics han millorat les seves plantilles de manera evident en els darrers anys. Això és un fet contrastat que no es pot posar en dubte.

De la mateixa manera que s’han invertit un gran nombre de recursos humans, també podem dir que no tots han estat ben invertits i que , fins i tot, algun que altre ha provocat un empitjorament de l’atenció a l’alumnat.

L’informe de la Fundació Bofill, comentant la inversió en educació del departament ja explicava que “No s’observa una posició sustentada i argumentada sobre quines han de ser les prioritats educatives de la inversió educativa i els mecanismes i estratègies per assegurar un ús eficient dels recursos”. Així doncs, podem dir que no tota inversió comporta millora. Un exemple , del que encara no podem predir el resultats finals, es la inversió en la sisena hora que ha representat una enorme despesa de recursos humans però que alhora ha provocat una rebaixada de l’atenció a l’alumnat i uns desestructuració i descoordinació dels centres.

Per altra banda hi ha hagut mesures molt eficients que s’han implementat els darrers anys i que han representat una millora evident. En primer lloc, podem parlar de les aules d’acollida que han permès descongestionar i desestressar als mestres que tenen alumnes nouvinguts i permetre que aquests aconsegueixin un nivell llindar de llengua que els permeti seguir les explicacions de l’aula ordinària.

Per altra banda, també és molt positiva la incorporació d’altres professionals als centres educatius (malgrat les queixes mal fonamentades de sindicats) com són els administratius i , últimament, els TEIs ( Tècnics en Educació Infantil) que fan un reforç molt important a les aules de P-3 però que encara no s’han implementat a tots els centres. Això sí que és una inversió eficaç, menys cost de personal i bon rendiment.

En aquesta mateixa línia haurien d’anar apareixent als centres noves figures de suport. La més evident i que hauria d’aplicar-se amb urgència és la d’un psicòleg als centres de primària que podés diagnosticar i tractar els casos que hi ha. Per altra banda, també seria una bona inversió adjudicar un tècnic informàtic (FP2) als centres: el seu cost econòmic seria molt inferior al d’un mestre definitiu amb triennis i la seva eficàcia en el manteniment de la xarxa informàtica seria molt millor.

En darrer lloc , també són molt importants els serveis externs, el que anomenem Serveis Educatius que permeten comptar amb altre personal de suport al centre. En aquests serveiss seria necessari incorporar la figura del psicòleg clínic o psiquiatra ja que, a vegades, cal fer la diagnosi d’alumnes amb problemes greus.

Com ja he dit abans més inversió no vol dir necessàriament més bons resultats però de segur que sense inversió la millora de resultats és molt difícil.

Aquest és el panorama i les propostes de futur que tenim a primària, altre cosa és la secundaria i el batxillerat on el que cal , de manera urgent, és rebaixar les ràtios a 25 alumnes per aula. D’aquest tema podem parlar un altre dia.

Quan ens arriba un document d’aquest a les nostres mans , abans de fer qualsevol comentari, cal en primer lloc agrair que finalment s’iniciï el procés d’elaboració d’una Llei d’Educació pel nostre país. És del tot necessari comptar amb un marc a partir del qual estructurar el nostre sistema educatiu.

Un cop aclarit això, també ens agradaria com a professionals que fa molts anys que treballem que se’ns tingués en consideració les nostres propostes i que se’ns hagués donat més temps per plantejar-les. Així mateix esperem que des d’altes instàncies no es tingui ja tot l’articulat tancat i que les nostres aportacions siguin només testimonials i sense cap possibilitat d’anar endavant.

M’agradaria anar desgranant la llei de mica en mica, però ho faré d’una manera desestructurada i lligada amb criteris que crec que unifiquen propostes.

En primer lloc , estem fent una llei de país, que ha de donar una cohesió cultural i lingüística primordial per tirar endavant com a nació. L’educació és un dels eixos bàsic per mirar endavant de manera positiva, si l’educació funciona des de totes les vessants el nostre país també ho farà.

Un dels plantejaments que la llei ve a explicar diu que “aquesta llei ha d’evitar prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents”, és cert sinó mireu quin servei ha fet a l’educació pública una sisena hora a primària que ha comportat una gran inversió amb resultats pèssims . Cal primer detectar les necessitats, fer proves i centres pilots que apliquin les propostes i , només al final, implementar les millores , si és que n’hi ha, al conjunt del sistema educatiu. Sinó estem invertint enormes esforços i diners públics en aspectes no comprovats d’eficàcia.

La llei s’estructura en deu grans apartats que aniré comentant, uns més que d’altres, perquè n’hi ha alguns prou clars amb els que comparteixo les propostes.

Del primer aspecte bàsic de la llei que parla dels principis generals del sistema educatiu català estic d’acord en línies generals , malgrat que després la pròpia llei no marca com es demanarà la corresponsabilització de la integració escolar als centres concertats.

Sobre el segon aspecte bàsic que parla del servei públic d’educació hi ha algunes consideracions a fer: en primer lloc no comparteixo la idea d’un servei mixte. Crec que el servei ha de ser públic, bàsicament, i que aquest quan no pot assumir tota la demanda ha de comptar amb un suport de centres que es comprometin a integrar l’alumnat nouvingut i desfavorit amb la mateixa proporció que el públic. Aquests centres mereixen tot el reconeixement i suport per part de l’administració, sinó creem un sistema dual que desequilibra el territori i la cohesió social. Aquest eix és fonamental: només aquells centres concertats que tinguin quotes similars als públics en nouvinguts i desfavorits poden rebre l’ajut dels fons públics. Els altres centres concertats a data d’avui, amb ridícules xifres de nouvinguts i desfavorits, no haurien de formar part del servei públic educatiu.

Un altre aspecte que cal canviar, des del meu modest parer, és la possibilitat de la gestió indirecta. Això crec que no és beneficiós pel sistema i és tornar a una multiplicació de tipus de serveis que diluirien el cos del servei educatiu públic. En canvi, si crec en la possibilitat que un grup de mestres funcionaris proposin tirar endavant un projecte educatiu propi. En aquest cas no hi veig cap problema perquè ja són treballadors de la Generalitat i pot portar importants innovacions i un nou impuls als funcionaris que tenen ganes de portar endavant noves iniciatives.

Quan parlem de planificació de l’oferta és interessant que es faci tal com la Llei preveu i es tinguin en compte els zones educatives. En cap cas estic d’acord en que l’administració tingui en compte l’oferta privada que existeix. Si uns pares volen portar els seus fills als centres públics l’obligació de l’administració és crear-ne de nous malgrat hi hagi oferta de centres privats. Per tant, no podem anar a remolc de l’oferta privada perquè ens tornarem en centres assitencials. Cal fer una oferta pública sòlida i potent en tots els casos.

De l’autonomia de centre comparteixo bàsicament les propostes que es fan, la flexibilitat que s’ha de permetre als centres, les funcions de les noves direccions però hi trobo a faltar les funcions evidents i importants que han de tenir els claustres i els consells escolars. Sense ells no podrem crear unes complicitats del tot necessàries en els centres docents.

Sobre l’aspecte cinquè de la formació docent hi tinc moltes coses a dir perquè és un aspecte que he treballat prou i que l’he viscut com a director des de fa molts anys amb alumnes de pràctiques i funcionaris en pràctiques i , últimament, amb l’avaluació dels interins. Per això adjunto un article que vaig fer fa poc sobre el tema:

“Un dels indicadors que ens dóna dades d’importància sobre perquè a Catalunya tenim els resultats que tenim a l’informe PISA 2006 és la formació del professorat.

És un tema difícil , del que se n’ha parlat molt, per això cal estructurar quines són les possibles millores al sistema. Com podeu entendre no podem copiar cap sistema forà al peu de la lletra perquè la nostra cultura té unes particularitats a tenir en compte. Si , però, que podem implementar algunes propostes que semblen coherents i positives.

Per una banda tenim la formació inicial que, amb la nova estructura universitària , passarà a ser un grau de quatre anys. Amb això ja aconseguirem situar-nos a l’alçada de les llicenciatures actuals. Per altra banda, no pot ser una carrera teòrica sinó que la pràctica ha de tenir un pes primordial. Sembla que en això també s’està treballant amb la possibilitat d’un pràcticum d’un any.

Malgrat tot , el més important és com s’estructuren aquestes pràctiques. Jo defenso la creació d’un grup d’escoles i mestres de pràctiques als centres. Això és, un conjunt de centres i formadors que , havent demostrat la seva vàlua docent dedicarien part del seu temps i esforç a fer de “mestres en el centre” a les noves fornades. Això és fonamental, sense aquest cos específic de centres i formadors les pràctiques es poden tornar en un aprenentatge superficial i sense base, amb poca incidència en les millores a fer a l’alumnat, com ja passa actualment. O és que algú ha suspès un alumne en pràctiques?

Si tenim la formació inicial encarrilada és possible que surtin bones promocions universitàries que sàpiguen què cal fer i quins mecanismes intervenen en la pràctica docent diària.

Però , com podeu entendre això no és suficient. Durant els dos primers anys de tasca com a mestre cal que hi hagi un “mestre acompanyant” que faci l’assessorament a la realitat de cada dia . Aquest acompanyant també hauria de pertànyer al cos de mestres de pràctiques de centres . Els estudis fets els darrers anys demostren que els dos primers anys de treball a la feina marquen la línia de com un treballador es plantejarà el seu treball en el futur: dedicació, coordinació amb els companys, rectificació d’equivocacions, propostes de millora, etc… Per això aquest període és tan o més important que el de la formació acadèmica inicial. Estem parlant de la integració al món laboral d’un docent i les seves responsabilitats com a tal, podem aconseguir estalviar-nos vicis i desànims des del començament.

Malgrat tot això , sabem que un mestre necessita una formació continua eficient i que, degut a la mobilitat del col·lectiu, cal crear centres amb una ideologia pròpia , ben estructurada i que tingui l’autonomia suficient per implementar les millores que cregui oportunes. Això obliga a que part de la formació continua s’hauria de fer al centre dins de l’horari d’exclusiva. Aquesta formació seria de centre , perquè ens entenguem per tot el claustre o un col·lectiu prou important i serviria per crear “línia d’escola”. Aquí es podrien anar introduint als centres els canvis pedagògics que tot sovint creiem que mai arriben a l’aula: competències bàsiques, proves semblants a les PISA, activitats d’experimentació, TICs, etc.. marcant una línia d’escola sòlida i coherent. 

Bé , ja tenim algunes propostes que caldria implementar però encara queden algunes preguntes a resoldre. Per exemple, se m’acut : tothom pot fer de mestre? Tothom en té capacitat? Pot el sistema buscar alternatives a qui no ha nascut amb la capacitat de comunicar coneixements o de guiar als alumnes ? Podem buscar solucions amb els mestres que , cremats o esgotats, no poden seguir la tasca docent? … tot això i molt més entraria a parlar dels recursos humans dels centres i això, em sembla , ja dóna per un altre article”.

(article de la web http://blocs.xtec.cat/educat”)

Entenc que la resposta és llarga però aclareix el meu parer.

Sobre avaluació crec que cal millorar en molts aspectes. Crec  que quan es fan informes internacionals invertim poc perquè facin una mostra eficient del nostre sistema, ja ho explicava en un article fa dues setmanes “En primer lloc aclarir que la mostra realitzada a Catalunya em sembla insuficient (51 centres i 1527 alumnes) per treure’n conclusions definitives. L’error típic que té el nostre país (5.9) és dels més alts de l’infome només superat per quatre països: Bulgària, Romania, Argentina i Indonèsia. Per tant, el primer suggeriment que podem fer al Departament d’Educació és que de cara a la propera ronda d’informes ( 2009-12-15) es faci una mostra més àmplia. Això ens afavoriria en dos vessants: per una banda tindríem una mostra més fidedigna i per l’altre més centres de Catalunya farien el PISA i estarien més conscienciats dels seus resultats” En el mateix document reflexiono sobre els resultats centre per centre i plantejo la necessitat de fixar-se en aquells centres que tenen bons resultats i exportar-ho a altres centres: i ens fixem en aquesta dada i deixant per descomptat que els resultats de Catalunya són força equitatius però amb poca excel·lència, podem veure que hi ha un grup de centres , 11 en total, amb rendiment molt baix (<450), un grup d’uns 29 centres amb un nivell fluix- mitjà (450-525) i un petit grup no gens menyspreable d’11 centres amb un nivell força alt (>525). Aquest repartiment no deixa de fer altre cosa que exemplificar els resultats del nostre país , però també ens indica que hi ha centres “models” dels quals l’administració n’hauria de treure partit i intentar utilitzar-los com exemples a estendre. Un centre en concret ha arribat a treure una nota promig de 579 punts , 16 punts per sobre de Finlàndia!!!. Tots sabem que no podem extrapolar el resultat d’un únic centre però si veure quines “particularitats” es donen en aquests onze centres i fer un estudi propi de com podem treure’n conclusions vàlides per Catalunya. El mateix que he dit d’aquest onze centres ho podem dir dels onze que no arriben al mínim de 450 , que ja és molt baix. Perquè els hi passa això? Quins processos o particularitats tenen aquest centres per treure aquests resultats?.

De tot això n’hem d’apendre i veure quines millores evidents podem posar en el nostre sistema. Del PISA només en tenim els resultats , ara cal l’estudi seriós que ens pot aportar les millores sense les quals l’estudi no té raó de ser”. (article de la web http://blocs.xtec.cat/educat”)

Per altra banda veig que es parla molt poc dels inspectors i la seva funció. Crec que la funció dels inspectors hauria de ser d’avaluar les metodologies i els seus resultats més que mirar i fiscalitzar temes administratius. Si volem avaluar els centres i treure’n un profit cal treballar colze amb colze amb els inspectors i buscar fórmules de millora conjuntament.

Dels tres altres aspectes bàsics de la llei hi tinc poques objeccions. Comparteixo la importància de potenciar l’ESO i el Batxillerat amb l’FP però per tirar endavant això caldria una reducció de les ràtios a 25 alumnes aula per a fer un treball eficaç. Per altra banda crec que és molt important la proposta de poder fer part de l’horari lectiu fora centre, això ens permetrà millorar els resultats a ESO i buscar diferents camins per alumnes que no es treuen el graduat actual.

Finalment només fer alguna consideració a la llei en general. Trobo a faltar que es parli de la sobredotació i la necessitat de detecció i seguiment de la mateixa , en línia amb l’excel·lència educativa. Tampoc s’entra en l’aspecte curricular i, crec que a nivell de secundària, ens hauríem de plantejar què cal saber un alumne quan acaba l’ESO i quins tipus d’aprenentatges cal prioritzar.

En definitiva, estem davant d’una oportunitat única que després s’haurà de vendre MOLT BÉ a la comunitat educativa per il·lusionar amb el nou projecte i mirar de redreçar l’escola catalana que sempre ha estat capdavantera en innovació i resultats.

En el món educatiu en què vivim cada cop hi ha més coses virtuals i amb falta de consistència. Res és estable i cada llei d’educació ve seguida d’una nova sense possibilitat d’aplicació ni de pòsit d’idees. Tot es fa cada cop més volàtil fins al punt que el mestre es retrotrau altre cop als seus pensaments i marca línia pròpia , malgrat el que diguin les successives lleis.

Dins d’aquesta volatilitat del sistema teníem  una eina “institucionalitzada” que mantenia la seva continuïtat i que donava una lleu seguretat com a font recollidora de l’educació d’un infant: el llibre d’escolaritat. En ell, generació darrera generació , hem anat apuntat els anys d’escolaritat dels alumnes i les seves avaluacions a finals de cicle, hem anat traspassant els llibres de les escoles de primària a l’ESO per , finalment, donar-los a aquell alumne que rebia un document final amb “cara i ulls” on constava tot el seu historial escolar.

Fa un mes el departament d’educació va treure una resolució del 15 de novembre per “formalitzar els documents d’avaluació”. Amb aquest document s’elimina el llibre d’escolaritat d’una tacada sense cap informació prèvia ni als directors ni als inspectors. Tots ens hem quedat parats i garratibats sense saber què fer ni saber si complir l’ordre. Ara resulta que l’únic document que donava una continuïtat a l’historial escolar de l’alumne es substitueix per un “historial acadèmic” del que encara , a dates d’avui, no en sabem res ni hem rebut explicacions.

En fi, una nova pífia que no sé ben bé a qui beneficia però que ens obligarà als centres a tancar uns quatre-cents o cinc-cents llibres d’escolaritat sense cap altre objectiu que seguir fent resolucions inconnexes sense cap mena d’utilitat.

Potser ens hauríem de començar a plantejar si el canviar per canviar aporta algun avantatge perquè , encara que sembli estrany, mantenir el que funciona també és símbol de progrés.