Després de la vaga ens trobem en una situació peculiar: per una part els mitjans de comunicació han fet un desgast important cap als sindicats però alhora aquests han sortit reforçats pel poder de convocatòria, fins i tot diria que si n’hi ha una altre més docents s’hi apuntaran després de la campanya social negativa que s’ha fet sobre el dret dels mestres a la vaga. Com és lògic aquí ningú mourà fitxa fins després de les eleccions i per tant, cal esperar i deixar transcórrer temps. En tercer lloc , s’ha de començar el diàleg i en aquest hi hauria d’haver la força sindical majoritària, l’USTEC. En darrer terme cal deixar clar que els sindicats no són els únics interlocutors de la comunitat educativa i , per tant, la seva força i el seu posicionament ha de ser raonat.

Un cop explicades aquestes prèvies que són necessàries per saber a què ens atenem crec que cal deixar clar que el conseller no pot trencar amb el Pacte Nacional perquè llavors els seus aliats polítics poden trencar la unitat i una llei no pot tirar endavant sense unitat. Esquerra ja va donar el primer cop d’atenció al Parlament defensant posicionaments propers als mestres en vaga.

I així doncs , cal canviar la llei o negociar i millorar aquesta?

Per la meva banda crec que aquestes propostes de bases no són del tot negatives i que , per tant, es podrien aprofitar amb canvis importants.

Què cal canviar? Hi ha aspectes totalment innegociables en aquesta llei que necessiten un canvi de plantejament:

1. La llei ha de marcar que el servei educatiu és públic i amb això no es vol negar la realitat sinó donar un impuls a la funció pública del servei i potenciar-lo.

(Text que cal canviar: “El servei públic d’educació català es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda pels centres de titularitat i gestió pública i pels centres concertats de titularitat i gestió privada i finançats amb fons provinents dels pressupostos públics.”)

2. La gestió dels centres públics no poden dependre d’organismes aliens a la xarxa pública. Per tant, no es poden transferir a entitats privades de cap mena. Això no vol dir que no seria necessari que es podés gestionar un centre per part d’un grup de funcionaris que es posin d’acord en marcar una línia d’escola comuna. A la xarxa pública cal introduir les línies pedagògiques d’escola i que els mestres escullin centres segons afinitats educatives i no de proximitat o comoditat. Tampoc sembla convenient el traspàs als municipis d’aquesta competència. Els resultats negatius a molts països demostren que la discriminació positiva cap a les zones més necessitades s’ha de fer des d’organismes més potents que els ajuntaments.

(Text que cal canviar:”La Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat, amb la intenció d’explorar fórmules que s’han demostrat viables en altres països i que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos.Concretament, es recull la gestió municipal de centres públics, més enllà de les possibilitats que actualment hi ha, les quals exclusivament se circumscriuen als ensenyaments de la primera etapa de l’educació infantil, o de règim especial o d’adults.En aquest mateix marc, també es podria obrir la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips de professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic.”)

3. En cap cas es pot deixar la planificació educativa a remolc del que pensa fer l’empresa privada. És responsabilitat del departament oferir tantes places d’escola pública com ho demani la població i no planificar a partir de possibles ampliacions dels centres privats: això porta a la marginalitat a la xarxa pública , que finalment només servirà per cobrir aquells sectors que no interessin a la xarxa privada. Això és del tot innegociable si no volem quedar reduïts a centres assitencials i marginals.

(Text que cal canviar:”La Llei preveurà que la planificació de l’oferta educativa tingui en compte tota l’oferta que preexisteix de centres educatius privats sostinguts amb fons públics, així com l’evolució possible.Per completar la iniciativa de l’Administració educativa de crear i transformar els centres públicsque calguin, la Llei establirà mecanismes d’estímul a les altres titularitats de centres que presten el servei públic d’educació.”)

Un cop explicats els tres eixos que cal canviar obligatòriament d’aquesta llei i que són totalment innegociables , cal dir que altres aspectes han de ser assumits per sindicats, mestres i comunitat educativa.

Crec que cal seguir amb el procés d’avaluació de centres , que ja s’està fent amb les competències bàsiques i l’avaluació externa, i que aquesta avaluació serveixi per detectar els punts forts i dèbils dels centres i cercar-ne la millora. Cal definir qui avalua, què avalua i com s’avalua i no deixar obert un aspecte tant important.

Per altra banda, crec que ja va sent hora de planificar la funció de la gestió del centre , millorant i reforçant al figura de l’equip directiu i donant a aquest la possibilitat d’un cert control dels recursos del centre. Malgrat tot això no vol dir crear un cos on pugui entrar gent d’altres titulacions (economistes, empresarials,…) . Crec que si es fa un cos aquest ha de sortir de funcionaris de l’ensenyament que portin , com a mínim, deu anys treballant a la xarxa pública i que hagin tingut un contacte directe amb la realitat.

També és molt interessant la proposta de poder fusionar centres de primària i secundària per a fer una gestió global del procés educatiu de l’alumnat (tal com passa a la privada) aquest procés serà més fàcil quan tots el docents tinguin la mateixa categoria amb el procés de Bolonya.

Hi ha altres aspectes que cal incloure a la llei o ampliar-los com és la funció dels claustres i consells escolars; la inversió econòmica per tirar endavant la llei; la rebaixa de ràtio a secundaria; la detecció de la sobredotació ; la funció inspectora; …

De fet, cal tirar endavant una llei catalana d’educació entre tots, no podem perdre l’oportunitat de fer-ho però tampoc no la podem fer a qualsevol preu. Ens hi juguem molt , sobretot , la possibilitat de millorar l’educació dels nostres fills i la cohesió social.