Les dades actuals  d’alumnes immigrants són conloents: en els darrers anys la immigració ha crescut en cinc cursos un 459% arribant a un promig del 12,5%. Ara bé, la distribució d’aquesta immigració, com tots sabem, no és homogènia i la major part està concentrada a la xarxa pública ,18%, mentre que els centres concertats no arriben al 5%. Aquest dèficit de corresponsabilitat en l’atenció i integració de la immigració dins de la xarxa pagada amb diners públics és un dels principals problemes del sistema educatiu català i sembla que des de l’administració no s’està fent res per solucionar-ho.

Quan el Departament d’Educació va ser governat per Esquerra  es  van introduir les “aules d’acollida” , una eina que , amb les seves limitacions, ha respost a les expectatives previstes i ha permès , per una banda, l’atenció de l’alumnat nouvingut i , per l’altra, que a les aules es rebaixi el sentiment d’angoixa de rebre contínuament alumnat nou. Aquesta eina comporta uns aventatges evidents: els alumnes nous poden ser atesos , tenen hores de classe amb els altres companys, comparteixen patis i menjadors,… en definitiva una eina que ha solucionat lleugerament el problema.

Ara, el Sr. Maragall, proposa la creació d’aules d’immigrants. Sense concretar clarament on seran, quant de temps hi estaran, …Unes aules on guetitzarem l’alumnat nouvingut sense contacte amb la població del país en un intent de donar un respir a les escoles sobresaturades d’immigració. És aquesta una solució necessària quan ja teníem una eina prou bona que només calia ampliar i corregir lleugerament?

Des del meu modest punt de vista crec que aquesta mesura només intenta “reduir els costos de l’atenció als nouvinguts” concentrant-los en centres, però això es farà amb costos afegits evidents: la pèrdua de contacte amb la realitat i l’entorn, el coneixement dels futurs companys, l’ampliació del vocabulari après a l’hora d’esbarjo o menjador amb els alumnes del país, la impossibilitat de celebrar cap aniversari o festa amb companys de classe en català,…

Deixem-nos de nous invents, deixem de reduir els problemes i buscar solucions màgiques i encarem la realitat del sitema educatiu català: per una banda, cal equilibrar l’immigració en centres públics i concertats i , si aquest no volen, que no rebin ajuts públics; per altre banda, ampliem les aules d’acollida dins dels centres públics i concertats: dues , tres , quatre, les necessàries per poder fer la integració a un cost raonable però eficient. El demés és estalviar diners i amagar el cap sota l’ala quan s’han de demanar responsabilitats a la concertada.