Quan ens arriba un document d’aquest a les nostres mans , abans de fer qualsevol comentari, cal en primer lloc agrair que finalment s’iniciï el procés d’elaboració d’una Llei d’Educació pel nostre país. És del tot necessari comptar amb un marc a partir del qual estructurar el nostre sistema educatiu.

Un cop aclarit això, també ens agradaria com a professionals que fa molts anys que treballem que se’ns tingués en consideració les nostres propostes i que se’ns hagués donat més temps per plantejar-les. Així mateix esperem que des d’altes instàncies no es tingui ja tot l’articulat tancat i que les nostres aportacions siguin només testimonials i sense cap possibilitat d’anar endavant.

M’agradaria anar desgranant la llei de mica en mica, però ho faré d’una manera desestructurada i lligada amb criteris que crec que unifiquen propostes.

En primer lloc , estem fent una llei de país, que ha de donar una cohesió cultural i lingüística primordial per tirar endavant com a nació. L’educació és un dels eixos bàsic per mirar endavant de manera positiva, si l’educació funciona des de totes les vessants el nostre país també ho farà.

Un dels plantejaments que la llei ve a explicar diu que “aquesta llei ha d’evitar prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents”, és cert sinó mireu quin servei ha fet a l’educació pública una sisena hora a primària que ha comportat una gran inversió amb resultats pèssims . Cal primer detectar les necessitats, fer proves i centres pilots que apliquin les propostes i , només al final, implementar les millores , si és que n’hi ha, al conjunt del sistema educatiu. Sinó estem invertint enormes esforços i diners públics en aspectes no comprovats d’eficàcia.

La llei s’estructura en deu grans apartats que aniré comentant, uns més que d’altres, perquè n’hi ha alguns prou clars amb els que comparteixo les propostes.

Del primer aspecte bàsic de la llei que parla dels principis generals del sistema educatiu català estic d’acord en línies generals , malgrat que després la pròpia llei no marca com es demanarà la corresponsabilització de la integració escolar als centres concertats.

Sobre el segon aspecte bàsic que parla del servei públic d’educació hi ha algunes consideracions a fer: en primer lloc no comparteixo la idea d’un servei mixte. Crec que el servei ha de ser públic, bàsicament, i que aquest quan no pot assumir tota la demanda ha de comptar amb un suport de centres que es comprometin a integrar l’alumnat nouvingut i desfavorit amb la mateixa proporció que el públic. Aquests centres mereixen tot el reconeixement i suport per part de l’administració, sinó creem un sistema dual que desequilibra el territori i la cohesió social. Aquest eix és fonamental: només aquells centres concertats que tinguin quotes similars als públics en nouvinguts i desfavorits poden rebre l’ajut dels fons públics. Els altres centres concertats a data d’avui, amb ridícules xifres de nouvinguts i desfavorits, no haurien de formar part del servei públic educatiu.

Un altre aspecte que cal canviar, des del meu modest parer, és la possibilitat de la gestió indirecta. Això crec que no és beneficiós pel sistema i és tornar a una multiplicació de tipus de serveis que diluirien el cos del servei educatiu públic. En canvi, si crec en la possibilitat que un grup de mestres funcionaris proposin tirar endavant un projecte educatiu propi. En aquest cas no hi veig cap problema perquè ja són treballadors de la Generalitat i pot portar importants innovacions i un nou impuls als funcionaris que tenen ganes de portar endavant noves iniciatives.

Quan parlem de planificació de l’oferta és interessant que es faci tal com la Llei preveu i es tinguin en compte els zones educatives. En cap cas estic d’acord en que l’administració tingui en compte l’oferta privada que existeix. Si uns pares volen portar els seus fills als centres públics l’obligació de l’administració és crear-ne de nous malgrat hi hagi oferta de centres privats. Per tant, no podem anar a remolc de l’oferta privada perquè ens tornarem en centres assitencials. Cal fer una oferta pública sòlida i potent en tots els casos.

De l’autonomia de centre comparteixo bàsicament les propostes que es fan, la flexibilitat que s’ha de permetre als centres, les funcions de les noves direccions però hi trobo a faltar les funcions evidents i importants que han de tenir els claustres i els consells escolars. Sense ells no podrem crear unes complicitats del tot necessàries en els centres docents.

Sobre l’aspecte cinquè de la formació docent hi tinc moltes coses a dir perquè és un aspecte que he treballat prou i que l’he viscut com a director des de fa molts anys amb alumnes de pràctiques i funcionaris en pràctiques i , últimament, amb l’avaluació dels interins. Per això adjunto un article que vaig fer fa poc sobre el tema:

“Un dels indicadors que ens dóna dades d’importància sobre perquè a Catalunya tenim els resultats que tenim a l’informe PISA 2006 és la formació del professorat.

És un tema difícil , del que se n’ha parlat molt, per això cal estructurar quines són les possibles millores al sistema. Com podeu entendre no podem copiar cap sistema forà al peu de la lletra perquè la nostra cultura té unes particularitats a tenir en compte. Si , però, que podem implementar algunes propostes que semblen coherents i positives.

Per una banda tenim la formació inicial que, amb la nova estructura universitària , passarà a ser un grau de quatre anys. Amb això ja aconseguirem situar-nos a l’alçada de les llicenciatures actuals. Per altra banda, no pot ser una carrera teòrica sinó que la pràctica ha de tenir un pes primordial. Sembla que en això també s’està treballant amb la possibilitat d’un pràcticum d’un any.

Malgrat tot , el més important és com s’estructuren aquestes pràctiques. Jo defenso la creació d’un grup d’escoles i mestres de pràctiques als centres. Això és, un conjunt de centres i formadors que , havent demostrat la seva vàlua docent dedicarien part del seu temps i esforç a fer de “mestres en el centre” a les noves fornades. Això és fonamental, sense aquest cos específic de centres i formadors les pràctiques es poden tornar en un aprenentatge superficial i sense base, amb poca incidència en les millores a fer a l’alumnat, com ja passa actualment. O és que algú ha suspès un alumne en pràctiques?

Si tenim la formació inicial encarrilada és possible que surtin bones promocions universitàries que sàpiguen què cal fer i quins mecanismes intervenen en la pràctica docent diària.

Però , com podeu entendre això no és suficient. Durant els dos primers anys de tasca com a mestre cal que hi hagi un “mestre acompanyant” que faci l’assessorament a la realitat de cada dia . Aquest acompanyant també hauria de pertànyer al cos de mestres de pràctiques de centres . Els estudis fets els darrers anys demostren que els dos primers anys de treball a la feina marquen la línia de com un treballador es plantejarà el seu treball en el futur: dedicació, coordinació amb els companys, rectificació d’equivocacions, propostes de millora, etc… Per això aquest període és tan o més important que el de la formació acadèmica inicial. Estem parlant de la integració al món laboral d’un docent i les seves responsabilitats com a tal, podem aconseguir estalviar-nos vicis i desànims des del començament.

Malgrat tot això , sabem que un mestre necessita una formació continua eficient i que, degut a la mobilitat del col·lectiu, cal crear centres amb una ideologia pròpia , ben estructurada i que tingui l’autonomia suficient per implementar les millores que cregui oportunes. Això obliga a que part de la formació continua s’hauria de fer al centre dins de l’horari d’exclusiva. Aquesta formació seria de centre , perquè ens entenguem per tot el claustre o un col·lectiu prou important i serviria per crear “línia d’escola”. Aquí es podrien anar introduint als centres els canvis pedagògics que tot sovint creiem que mai arriben a l’aula: competències bàsiques, proves semblants a les PISA, activitats d’experimentació, TICs, etc.. marcant una línia d’escola sòlida i coherent. 

Bé , ja tenim algunes propostes que caldria implementar però encara queden algunes preguntes a resoldre. Per exemple, se m’acut : tothom pot fer de mestre? Tothom en té capacitat? Pot el sistema buscar alternatives a qui no ha nascut amb la capacitat de comunicar coneixements o de guiar als alumnes ? Podem buscar solucions amb els mestres que , cremats o esgotats, no poden seguir la tasca docent? … tot això i molt més entraria a parlar dels recursos humans dels centres i això, em sembla , ja dóna per un altre article”.

(article de la web http://blocs.xtec.cat/educat”)

Entenc que la resposta és llarga però aclareix el meu parer.

Sobre avaluació crec que cal millorar en molts aspectes. Crec  que quan es fan informes internacionals invertim poc perquè facin una mostra eficient del nostre sistema, ja ho explicava en un article fa dues setmanes “En primer lloc aclarir que la mostra realitzada a Catalunya em sembla insuficient (51 centres i 1527 alumnes) per treure’n conclusions definitives. L’error típic que té el nostre país (5.9) és dels més alts de l’infome només superat per quatre països: Bulgària, Romania, Argentina i Indonèsia. Per tant, el primer suggeriment que podem fer al Departament d’Educació és que de cara a la propera ronda d’informes ( 2009-12-15) es faci una mostra més àmplia. Això ens afavoriria en dos vessants: per una banda tindríem una mostra més fidedigna i per l’altre més centres de Catalunya farien el PISA i estarien més conscienciats dels seus resultats” En el mateix document reflexiono sobre els resultats centre per centre i plantejo la necessitat de fixar-se en aquells centres que tenen bons resultats i exportar-ho a altres centres: i ens fixem en aquesta dada i deixant per descomptat que els resultats de Catalunya són força equitatius però amb poca excel·lència, podem veure que hi ha un grup de centres , 11 en total, amb rendiment molt baix (<450), un grup d’uns 29 centres amb un nivell fluix- mitjà (450-525) i un petit grup no gens menyspreable d’11 centres amb un nivell força alt (>525). Aquest repartiment no deixa de fer altre cosa que exemplificar els resultats del nostre país , però també ens indica que hi ha centres “models” dels quals l’administració n’hauria de treure partit i intentar utilitzar-los com exemples a estendre. Un centre en concret ha arribat a treure una nota promig de 579 punts , 16 punts per sobre de Finlàndia!!!. Tots sabem que no podem extrapolar el resultat d’un únic centre però si veure quines “particularitats” es donen en aquests onze centres i fer un estudi propi de com podem treure’n conclusions vàlides per Catalunya. El mateix que he dit d’aquest onze centres ho podem dir dels onze que no arriben al mínim de 450 , que ja és molt baix. Perquè els hi passa això? Quins processos o particularitats tenen aquest centres per treure aquests resultats?.

De tot això n’hem d’apendre i veure quines millores evidents podem posar en el nostre sistema. Del PISA només en tenim els resultats , ara cal l’estudi seriós que ens pot aportar les millores sense les quals l’estudi no té raó de ser”. (article de la web http://blocs.xtec.cat/educat”)

Per altra banda veig que es parla molt poc dels inspectors i la seva funció. Crec que la funció dels inspectors hauria de ser d’avaluar les metodologies i els seus resultats més que mirar i fiscalitzar temes administratius. Si volem avaluar els centres i treure’n un profit cal treballar colze amb colze amb els inspectors i buscar fórmules de millora conjuntament.

Dels tres altres aspectes bàsics de la llei hi tinc poques objeccions. Comparteixo la importància de potenciar l’ESO i el Batxillerat amb l’FP però per tirar endavant això caldria una reducció de les ràtios a 25 alumnes aula per a fer un treball eficaç. Per altra banda crec que és molt important la proposta de poder fer part de l’horari lectiu fora centre, això ens permetrà millorar els resultats a ESO i buscar diferents camins per alumnes que no es treuen el graduat actual.

Finalment només fer alguna consideració a la llei en general. Trobo a faltar que es parli de la sobredotació i la necessitat de detecció i seguiment de la mateixa , en línia amb l’excel·lència educativa. Tampoc s’entra en l’aspecte curricular i, crec que a nivell de secundària, ens hauríem de plantejar què cal saber un alumne quan acaba l’ESO i quins tipus d’aprenentatges cal prioritzar.

En definitiva, estem davant d’una oportunitat única que després s’haurà de vendre MOLT BÉ a la comunitat educativa per il·lusionar amb el nou projecte i mirar de redreçar l’escola catalana que sempre ha estat capdavantera en innovació i resultats.