Quan més anys porto a l’ensenyament , més me n’adono que ensenyar és una cosa senzilla , basada en el contacte directe, amb idees clares i creant xarxes de coneixements que s’interelacionen. A vegades, petites idees ens donen grans resultats i plantejaments molt ben estructurats són un fracàs.

Dins d’aquestes idees senzilles fa anys que es parla del concepte de cooperació com a eina de relació entre alumnes, per tant, el que explicaré no és cap novetat ni cap invenció. Estic convençut que l’intercanvi i la cooperació entre alumnes és una de les eines més potents i eficaces que tenim els mestres per millorar els resultats escolars.

Explicaré algun exemple senzill i clar. Tots sabem que el trobar-se bé i a gust en un lloc, i això també es refereix a l’ambient escolar, permet aprendre i implicar-se en el que es fa. En el cas concret de l’escola nosaltres van fer algunes activitats on els alumnes de Cicle Superior feien d’acompanyants als petits, bàsicament per sortides pel poble . Cada alumne era responsable d’un nen d’educació infantil. Va ser una experiència maca i que ens va agradar però jo ja no hi vaig posar més atenció fins que a finals de curs, quan organitzem l’acomiadament als alumnes de sisè, els pares els van demanar que fessin un àlbum amb les experiències que més recordaven del seu pas pel centre. Va ser  interessant veure que el que més els va impactar va ser aquesta activitat d’acompanyament. El sentir-se útils i responsables dels més petits .

A partir d’aquella experiència puntual i senzilla ens vam plantejar l’interès d’utilitzar positivament aquesta relació gran- petit. Enguany hem iniciat l’activitat del company lector. Aquesta activitat consisteix en que un alumne de CS ajuda a llegir un alumne de CI i li ensenya com millorar, li fa part de la lectura, el corregeix.

Aquesta activitat és molt interessant perquè és , en primer lloc, rendible. Perquè en una sessió de classe normal el mestre fa llegir en veu alta diferents nens durant una mitja hora. En el nostre cas , amb una sessió, els vint companys de CS fan llegir , un vint minuts a cada nen de CI això representa un total de més de quatre-cents minuts de lectura en veu alta.

Per altra banda, hem introduït variables importants. La biblioteca de l’escola no funcionava gaire en horari extraescolar, de cinc a sis, i vam proposar que els alumnes de CS anessin a demanar en préstec llibres pels nens petits. Això representava  molts avantatges: es potenciava el servei de préstec; a vegades, agafaven un llibre també per ells; llegien el llibre a casa abans de llegir amb el nen petit,..

Finalment, aquesta activitat també provoca motivació. Motivació als grans per llegir correctament, per expressar i interpretar el conte, per atendre els més petits. Però alhora també als petits, volen llegir millor, s’esforcen, avancen acompanyats, es senten escoltats i atesos.

Activitats de cooperar i compartir , així de senzill i de pràctic. Una activitat en comú de grans i petits que ajuda  a la comprensió i a la millora de resultats. Proveu-ho, en sortireu contents!

Des que el Departament d’Educació  va donar a conèixer les Bases de la LEC fins a demà, que està convocada la vaga mestres recolzada per tots els sindicats, hi ha hagut un recorregut de postures que han permès veure les posicions distants i fer-ne les comparacions.

Inicialment, el propi document partia de mancances importants com el finançament, el 0-3, l’educació no formal, la funció de claustres i consells escolars,…Així mateix deixava part de l’educació en una situació imprecisa i poc beneficiosa per la xarxa pública amb un servei mixt (enlloc de públic), la possibilitat de gestió indirecta de centre, la planificació educativa pendent de l’interès privat d’ampliar centres,…. Realment , tot plegat , decebedor per qui fa anys que treballem a la xarxa pública.

Per altra banda, hi havia propostes que podien ser positives com l’interès d’anar cap a l’excel·lència, la gestió per part de funcionaris segons un projecte educatiu, el reforçament de la funció directiva, l’autonomia de centre trencant l’esquema de tots iguals des de la inferioritat, la llengua catalana com a vehicular a tot l’ensenyament obligatori, la possibilitat de millorar dins de la funció docent i l’avaluació (encara que cal veure com i qui) dels docents i dels centres.

Una proposta inicial, agosarada que calia reconduir , millorar, parlar, negociar per arribar a la primera llei de Catalunya.

Els sindicats, des del seu punt de vista laboral  només han reflexionat des de l’oposició , en alguna casos raonada i en altres corporativa. No hi ha hagut acord perquè no se n’ha parlat.

Per una banda, des del Departament, es demanava col·laboració però alhora molts sabien que ja existia un articulat i la web on tothom podia col·laborar era opaca i ningú sabia què havien dit els altres. Molt estrany, poc clar i molt diferent al procés del Pacte Nacional. Així mateix , el propi conseller, menyspreava la funció del col·lectiu docent de la xarxa pública, els sindicats i tot plantejament que no fos la seva llei.

Per altre banda, els sindicats, tancats en banda i tots d’acord, veien perillar el nostre sistema educatiu i cridaven a la vaga tant per motius corporativistes i laborals com per defendre una bona qualitat a la xarxa pública. No hi veien negociació possible i només la retirada de la Llei podria portar la pau docent.

En mig de tot això, el col·lectiu de mestres , fastiguejats d’aquest enfrontament, de la sisena hora, de la manca de mestres , de les lleis canviants i d’una política inversora de tercer món veien com altre cop la xarxa pública, que sosté ella sola (amb algunes poques concertades que tenen dos dits de seny i ètica) la cohesió social, tornava a ser posada en qüestió i deixada com merament assistencial.

Finalment, el Departament, on sembla que pinten bastos a les altes esferes i on estan dimitint càrrecs , es treu , amb el suport de la Conselleria de Treball , un decret de mínims que obliga a obrir tots els centres  i a una presència molt important de mestres intentant boicotejar la vaga. Vaja, que els pocs que no volien anar a la vaga ara tenen més ganes que mai. Quina manera més barroera d’atiar el foc!

De totes maneres després d’un 14F hi haurà un 15 F i un 16F i llavors caldrà seure a la taula i planificar la nostra xarxa pública sense permetre cap tipus de privatització però sent valents i introduint millores que ens donin eine4s per continuar avançant. Necessitem una llei de país i tots hi hem d’intervenir . Esperem que siguem escoltats!

A l’entrada de l’estiu Educació va aprovar el nou currículum d’Educació Primària. Amb poca informació i menys explicació, els mestres es van trobar a l’inici de curs un currículum que aplicar al CI sense cap formació prèvia ni coneixement.

Aquesta situació rocambolesca l’hem patit tot el col·lectiu, a setembre, i ningú ha aixecat el to de veu , ni la reivindicació ha aparegut enlloc. El que tots anomenàvem “pistatxo” ha canviat i tots ens hem quedat igual. Una petita nota a la normativa d’inici de curs i cap endavant!!

Uns quants ens hem pres la molèstia de llegir-nos el document, d’informar-nos , de veure les millores però que trist ha estat tot! Des de d’alt i sense cap implementació a la base (col·lectiu de mestres) s’ha dictat un currículum que ningú aplica, no per falta de ganes, sinó d’explicacions prèvies i d’implicació compartida.

Això em fa venir a la memòria l’època d’aplicació LOGSE que en una conferència d’en Tonnucci se li va ocórrer preguntar “però que ningú diu res? ja sabeu què s’ha aprovat i no hi ha una revolució?”. Ell , que era partidari del canvi ,ja va preveure que la llei anava més avançada que la mentalitat dels mestres. Llavors, en aquella època, tothom va fer un curs de trenta hores per entrende el concepte de constructivisme i de reforma i per això es va avançar.

Ara ni això. La trista posad en marxa del nou currículum em recorda aquelles pel·lícules de “vells buròcrates” que , malgrat anar publicant lleis i decrets, es mantenen impassibles al llarg del temps. Així està l’escola, rebent una pluja d’idees que , com una rierada potent, baixen corrent avall sense quallar al terreny, sense adobar les llavors i sense donar fruits. Tristes rierades pedagògiques , una darrera l’altre, molt innovadores però poc pensades i assumides pels docents.

Però encara hi som a temps de rectificar: Rellegir entre tots el nou currículum, formar els mestres, explicar i motivar la il·lusió en les propostes novedoses que es proposen i aplicar tot allò que ens pot donar una millor metodologia. Tots n’erem conscients que calia repensar el currículum , el què fer a l’aula i ara, que en tenim un de nou, s’està perdent una oportunitat històrica.

I la culpa és de tots: de qui fa lleis sense explicar-les, de qui no les porta a la pràctica per desconeixement i d’aquells que només es preocupen pel corporativisme anquilosant. Trist, molt trist i innoperant.