Malgrat el que contínuament sentim a dir , els centres públics han millorat les seves plantilles de manera evident en els darrers anys. Això és un fet contrastat que no es pot posar en dubte.

De la mateixa manera que s’han invertit un gran nombre de recursos humans, també podem dir que no tots han estat ben invertits i que , fins i tot, algun que altre ha provocat un empitjorament de l’atenció a l’alumnat.

L’informe de la Fundació Bofill, comentant la inversió en educació del departament ja explicava que “No s’observa una posició sustentada i argumentada sobre quines han de ser les prioritats educatives de la inversió educativa i els mecanismes i estratègies per assegurar un ús eficient dels recursos”. Així doncs, podem dir que no tota inversió comporta millora. Un exemple , del que encara no podem predir el resultats finals, es la inversió en la sisena hora que ha representat una enorme despesa de recursos humans però que alhora ha provocat una rebaixada de l’atenció a l’alumnat i uns desestructuració i descoordinació dels centres.

Per altra banda hi ha hagut mesures molt eficients que s’han implementat els darrers anys i que han representat una millora evident. En primer lloc, podem parlar de les aules d’acollida que han permès descongestionar i desestressar als mestres que tenen alumnes nouvinguts i permetre que aquests aconsegueixin un nivell llindar de llengua que els permeti seguir les explicacions de l’aula ordinària.

Per altra banda, també és molt positiva la incorporació d’altres professionals als centres educatius (malgrat les queixes mal fonamentades de sindicats) com són els administratius i , últimament, els TEIs ( Tècnics en Educació Infantil) que fan un reforç molt important a les aules de P-3 però que encara no s’han implementat a tots els centres. Això sí que és una inversió eficaç, menys cost de personal i bon rendiment.

En aquesta mateixa línia haurien d’anar apareixent als centres noves figures de suport. La més evident i que hauria d’aplicar-se amb urgència és la d’un psicòleg als centres de primària que podés diagnosticar i tractar els casos que hi ha. Per altra banda, també seria una bona inversió adjudicar un tècnic informàtic (FP2) als centres: el seu cost econòmic seria molt inferior al d’un mestre definitiu amb triennis i la seva eficàcia en el manteniment de la xarxa informàtica seria molt millor.

En darrer lloc , també són molt importants els serveis externs, el que anomenem Serveis Educatius que permeten comptar amb altre personal de suport al centre. En aquests serveiss seria necessari incorporar la figura del psicòleg clínic o psiquiatra ja que, a vegades, cal fer la diagnosi d’alumnes amb problemes greus.

Com ja he dit abans més inversió no vol dir necessàriament més bons resultats però de segur que sense inversió la millora de resultats és molt difícil.

Aquest és el panorama i les propostes de futur que tenim a primària, altre cosa és la secundaria i el batxillerat on el que cal , de manera urgent, és rebaixar les ràtios a 25 alumnes per aula. D’aquest tema podem parlar un altre dia.