L’altre dia vaig seguir amb interès què en pensa el Conseller del tema d’immigració i la seva proposta d’aules per immigrants. També llegint la premsa i escoltant la ràdio he pogut copsar la opinió de molta gent de l’àmbit educatiu.

Malgrat tot, segueixo opinant que la decisió presa no és la millor ni crec que sigui la més adient a una educació inclusiva. El nombre d’alumnes nouvinguts és molt alt, les dades del departament fan fredat: 8 escoles amb més del 80% d’alumnat estranger i més de 150 amb més del 50% d’estrangers. Amb aquestes dades i la “matricula viva” que aquest primer trimestre del 2007-08 puja a gairebé 2.500 alumnes no és d’estranyar que es faci alguna proposta agosarada.

Però crec que l’aposta agosarada hauria de ser més aules d’acollida i més suport als centres amb alt nombre d’estrangers.

Anem a explicar el perquè:

• En primer lloc, un centre amb alt nombre de nouvinguts no soluciona el problema amb una aula d’acollida però potser sí amb dos o tres o quatre. No cal posar límit d’aules , cal fer una discriminació positiva de plantilles cap aquests centres. Si tenim diners per pagar la sisena hora amb milers de mestres i fer l’ensenyament 3-6 obligatori amb la conseqüent concertació de milers de mestres de la privada, no tenim diners per mil o dos mil aules noves d’acollida? O no em quadren els números o no em quadra aquesta política d’esquerres.
• En segon lloc, perquè hem de negar a aquests nouvinguts fer classe amb els seus companys a l’hora d’educació física, plàstica, racons, anglès, matemàtiques o de castellà als sudamericans o de sortir i jugar al pati de l’escola amb tothom?
• Tercer, cal que vagin a l’aula d’acollida per fer català , inclusió social a Catalunya, socials i naturals i entendre alguns conceptes d’altres àrees (en total 10-12 h.?)
• Quart. Si aquests nenes no es comuniquen amb companys catalans o que parles català, em podeu dir quina immersió fan. Avançaran realment?
• Cinquè. Si els volem introduir en l’entorn cal que juguin, parlin, interaccionin i puguin fer activitats amb aquest companys no només al centre sinó a la plaça o barri. I com ho faran si només coneixen nens nouvinguts?
• Sisè. I perquè no pot quedar a dinar o berenar a casa d’algun amic que parli català o a dinar a l’escola amb tots?

Realment , crec que l’intent de la Conselleria pot ser bo per desengoixar, però que està mal enfocat. El que cal és invertir tot el que calgui en aules d’acollida perquè és la millor inversió de futur.

Esperem que això de les aules d’immigrants sigui només pilot i caigui pel seu propi pes. Tant de bo la sisena hora també l’haguessin fet només pilot. Ara potser ja no la tindríem.

Les dades actuals  d’alumnes immigrants són conloents: en els darrers anys la immigració ha crescut en cinc cursos un 459% arribant a un promig del 12,5%. Ara bé, la distribució d’aquesta immigració, com tots sabem, no és homogènia i la major part està concentrada a la xarxa pública ,18%, mentre que els centres concertats no arriben al 5%. Aquest dèficit de corresponsabilitat en l’atenció i integració de la immigració dins de la xarxa pagada amb diners públics és un dels principals problemes del sistema educatiu català i sembla que des de l’administració no s’està fent res per solucionar-ho.

Quan el Departament d’Educació va ser governat per Esquerra  es  van introduir les “aules d’acollida” , una eina que , amb les seves limitacions, ha respost a les expectatives previstes i ha permès , per una banda, l’atenció de l’alumnat nouvingut i , per l’altra, que a les aules es rebaixi el sentiment d’angoixa de rebre contínuament alumnat nou. Aquesta eina comporta uns aventatges evidents: els alumnes nous poden ser atesos , tenen hores de classe amb els altres companys, comparteixen patis i menjadors,… en definitiva una eina que ha solucionat lleugerament el problema.

Ara, el Sr. Maragall, proposa la creació d’aules d’immigrants. Sense concretar clarament on seran, quant de temps hi estaran, …Unes aules on guetitzarem l’alumnat nouvingut sense contacte amb la població del país en un intent de donar un respir a les escoles sobresaturades d’immigració. És aquesta una solució necessària quan ja teníem una eina prou bona que només calia ampliar i corregir lleugerament?

Des del meu modest punt de vista crec que aquesta mesura només intenta “reduir els costos de l’atenció als nouvinguts” concentrant-los en centres, però això es farà amb costos afegits evidents: la pèrdua de contacte amb la realitat i l’entorn, el coneixement dels futurs companys, l’ampliació del vocabulari après a l’hora d’esbarjo o menjador amb els alumnes del país, la impossibilitat de celebrar cap aniversari o festa amb companys de classe en català,…

Deixem-nos de nous invents, deixem de reduir els problemes i buscar solucions màgiques i encarem la realitat del sitema educatiu català: per una banda, cal equilibrar l’immigració en centres públics i concertats i , si aquest no volen, que no rebin ajuts públics; per altre banda, ampliem les aules d’acollida dins dels centres públics i concertats: dues , tres , quatre, les necessàries per poder fer la integració a un cost raonable però eficient. El demés és estalviar diners i amagar el cap sota l’ala quan s’han de demanar responsabilitats a la concertada.

Malgrat el que contínuament sentim a dir , els centres públics han millorat les seves plantilles de manera evident en els darrers anys. Això és un fet contrastat que no es pot posar en dubte.

De la mateixa manera que s’han invertit un gran nombre de recursos humans, també podem dir que no tots han estat ben invertits i que , fins i tot, algun que altre ha provocat un empitjorament de l’atenció a l’alumnat.

L’informe de la Fundació Bofill, comentant la inversió en educació del departament ja explicava que “No s’observa una posició sustentada i argumentada sobre quines han de ser les prioritats educatives de la inversió educativa i els mecanismes i estratègies per assegurar un ús eficient dels recursos”. Així doncs, podem dir que no tota inversió comporta millora. Un exemple , del que encara no podem predir el resultats finals, es la inversió en la sisena hora que ha representat una enorme despesa de recursos humans però que alhora ha provocat una rebaixada de l’atenció a l’alumnat i uns desestructuració i descoordinació dels centres.

Per altra banda hi ha hagut mesures molt eficients que s’han implementat els darrers anys i que han representat una millora evident. En primer lloc, podem parlar de les aules d’acollida que han permès descongestionar i desestressar als mestres que tenen alumnes nouvinguts i permetre que aquests aconsegueixin un nivell llindar de llengua que els permeti seguir les explicacions de l’aula ordinària.

Per altra banda, també és molt positiva la incorporació d’altres professionals als centres educatius (malgrat les queixes mal fonamentades de sindicats) com són els administratius i , últimament, els TEIs ( Tècnics en Educació Infantil) que fan un reforç molt important a les aules de P-3 però que encara no s’han implementat a tots els centres. Això sí que és una inversió eficaç, menys cost de personal i bon rendiment.

En aquesta mateixa línia haurien d’anar apareixent als centres noves figures de suport. La més evident i que hauria d’aplicar-se amb urgència és la d’un psicòleg als centres de primària que podés diagnosticar i tractar els casos que hi ha. Per altra banda, també seria una bona inversió adjudicar un tècnic informàtic (FP2) als centres: el seu cost econòmic seria molt inferior al d’un mestre definitiu amb triennis i la seva eficàcia en el manteniment de la xarxa informàtica seria molt millor.

En darrer lloc , també són molt importants els serveis externs, el que anomenem Serveis Educatius que permeten comptar amb altre personal de suport al centre. En aquests serveiss seria necessari incorporar la figura del psicòleg clínic o psiquiatra ja que, a vegades, cal fer la diagnosi d’alumnes amb problemes greus.

Com ja he dit abans més inversió no vol dir necessàriament més bons resultats però de segur que sense inversió la millora de resultats és molt difícil.

Aquest és el panorama i les propostes de futur que tenim a primària, altre cosa és la secundaria i el batxillerat on el que cal , de manera urgent, és rebaixar les ràtios a 25 alumnes per aula. D’aquest tema podem parlar un altre dia.