En el món educatiu en què vivim cada cop hi ha més coses virtuals i amb falta de consistència. Res és estable i cada llei d’educació ve seguida d’una nova sense possibilitat d’aplicació ni de pòsit d’idees. Tot es fa cada cop més volàtil fins al punt que el mestre es retrotrau altre cop als seus pensaments i marca línia pròpia , malgrat el que diguin les successives lleis.

Dins d’aquesta volatilitat del sistema teníem  una eina “institucionalitzada” que mantenia la seva continuïtat i que donava una lleu seguretat com a font recollidora de l’educació d’un infant: el llibre d’escolaritat. En ell, generació darrera generació , hem anat apuntat els anys d’escolaritat dels alumnes i les seves avaluacions a finals de cicle, hem anat traspassant els llibres de les escoles de primària a l’ESO per , finalment, donar-los a aquell alumne que rebia un document final amb “cara i ulls” on constava tot el seu historial escolar.

Fa un mes el departament d’educació va treure una resolució del 15 de novembre per “formalitzar els documents d’avaluació”. Amb aquest document s’elimina el llibre d’escolaritat d’una tacada sense cap informació prèvia ni als directors ni als inspectors. Tots ens hem quedat parats i garratibats sense saber què fer ni saber si complir l’ordre. Ara resulta que l’únic document que donava una continuïtat a l’historial escolar de l’alumne es substitueix per un “historial acadèmic” del que encara , a dates d’avui, no en sabem res ni hem rebut explicacions.

En fi, una nova pífia que no sé ben bé a qui beneficia però que ens obligarà als centres a tancar uns quatre-cents o cinc-cents llibres d’escolaritat sense cap altre objectiu que seguir fent resolucions inconnexes sense cap mena d’utilitat.

Potser ens hauríem de començar a plantejar si el canviar per canviar aporta algun avantatge perquè , encara que sembli estrany, mantenir el que funciona també és símbol de progrés.