Per Gerard Codina.

L’escola neoclàssica és un conjunt d’economistes que creuen que l’Estat només ha d’intervenir en l’economia desenvolupant la funció reguladora. É s a dir, fent lleis, ordres i decrets que estableixin un marc legal favorable a desenvolupar l’activitat econòmica a partir de la iniciativa privada. Els neoclàssic, o també liberals, pensen que l’economia només necessita unes normes, llavors ja segueix el seu curs tota sola ( conjunt d’empreses i famílies) i no necessita un sector públic que la limiti o que prengui un paper actiu i predominant. Els liberals estan en contra de l’intervenció de l’Estat perquè, entre d’altres coses, s’hi intervé en l’economia proporciona un dèficit públic. En canvi, en el pensament liberalista, l’Estat no provoca cap tipus de dèficit, i a més a més, no extreu la quantitat de diners que extreuen els “Keynessians” a través dels impostos. Això significa que les economies domèstiques tindran més diners, i en podran gastar més, complint amb les seves necessitats. També afecta a les empreses, que també disposaran de més capital, podran produir per un cost menor i donaran feina a més persones. En conseqüència, el nivell d’atur disminuirà notablement i l’economia s’autoregularà sola.

Per Josep Casas Casanova

Evidentment, i com hem fet al llarg de molts anys, és essencial pagar impostos pel bon funcionament de l’economia. Dic que és essencial, perquè sense el pagament d’impostos, hi hauria molta gent que no podria assolir el benestar, és a dir, no podria anar a escola de forma gratuïta, al metge, comprar menjar, o gaudir d’una polícia o un museu…

Cada any, el govern, elabora un projecte de pressupost que després aprova el Congreso de Diputados i el Senado, que és una planificació o un document on es recullen tots els ingressos i despeses que tindrà l’Estat l’any a sobre. En aquest document es veu clarament d’on traurà els diners l’Estat, i val a dir, que gran part d’aquests diners, els ingressa de nosaltres, dels impostos directes o indirectes que les economies domèstiques paguem a l’estat perquè aquest els pugui administrar de diferents maneres. Amb aquests diners el govern desenvoluparà polítiques que tenen com a objectiu principal garantir el benestar social, i més concretament, fomentar el creixement sostingut de l’economia, estimular la plena ocupació, vetllar per l’estabilitat de preus i garantir l’equitat dels ciutadans. L’equitat, vol dir, que els que tenen més contribueixin a pal·liar les necessitats dels que tenen menys, de manera que, tothom pugui satisfer les necessitats bàsiques i garantir els drets fornamentals que reconeix la Constitució Espanyola. Per poder assolir aquesta equitat, la Hisenda pública ha establert uns impostos progressius, que depenen de la renda de cada persona, és a dir, els més rics paguen més percentatge del que guanyen i els més pobres paguen menys o fins i tot no paguen. Amb els diners que recapta de les persones que més tenen o que generen més renda (sous, lloguers, dividends o interessos) l’estat paga transferències, és a dir, pensions als jubilats o prestacions d’atur, o beques per estudiants, de manera que distribueix la renda a aqueslles famílies que no en generen. Quan l’estat fa aquestes actuacions en la societat desenvolupa la funció redistribuïdora.

Aquesta no és pas l’única funció de l’Estat segons els Keynessians. Una altra de les funcions que ha de desenvolupar l’Estat segons aquesta escola de pensament és la funció productora, és a dir, crear empreses públiques per garantir-nos béns i serveis bàsics com la polícia que garanteix la seguretat o la Renfe que permet o permetia desplaçar-nos d’una zona a una altra, o Correus que s’ocupa de connectar els territoris via postal, etc.

També cal que les empreses i les famílies paguin uns impostos. Perquè l’Estat

pugui estabilitzar l’economia en fases d’expansió o recessió. Quan l’economia va bé, es bo que l’Estat tregui diners dels agents econòmics per evitar que els preus s’apugin desmesuradament. En aquestes fases, el pressupost hauria de presentar superàvit i així fer un racó per actuar en cas de recessió.

En les fases de recessió, quan les empreses no inverteixen i les economies domèstiques no consumeixen, l’Estat ha d’utilitzar el superàvit per fer polítiques d’estímul que permetin tornar a engegar l’economia quan està deprimida: ja sigui amb subvencions a les empreses, amb transferències als aturats, o fent polítiques de formació i ocupació per millorar el nivell d’ocupació. Totes aquestes mesures formen part de la funció conductora del sector públic que els keynessians valoren com a molt important.

<!–[if !mso]&gt; st1\:*{behavior:url(#ieooui) } –>

Per Josep Casas i   Natàlia Peraire

Una de les funcions que realitza el sector públic sobre l’economia d’un país o zona és de redistribuïdora de la renda. Aquesta funció es basa en l’objectiu  d’equitat, és a dir, en la idea que tots els ciutadans puguin cobrir les seves necessitats bàsiques d’alimentació i allotjament, educació, sanitat i assistència social.  Per aconseguir aquest objectiu, es defineix un principi d’equitat que estableix que  tots els ciutadans han de contribuir a les despeses que possibiliten  l’acció correctora de l’Estat en funció de la seva capacitat econòmica. És a dir, que cada ciutadà pagarà uns impostos en funció de les rendes generades, que permetran al sector públic pugui facilitar ajudes econòmiques aquells altres ciutadans que no hagin pogut generar rendes perquè puguin obtenir els béns i serveis que satisfaran les seves necessitats bàsiques.

Si l’Estat no intervingués en aquesta funció la renda o patrimoni de cada persona s’aniria acumulant de forma desigual entre la població i arribaria un moment  en què uns tindríem molt i els altres molt poc.

Com hem dit, per poder corregir aquesta errada, el sector públic, fixa una sèrie d’impostos. Concretament utilitza els  impostos directes, és a dir, aquells que recauen sobre la renda i el patrimoni.

Un dels impostos directes més coneguts és l’IRPF, que és un Impost que recau sobre la Renda de les Persones Físiques- Aquest impost és progressius, és a dir, segons el nivell del salari d’una persona o les despeses que pugui tenir, ja sigui perquè està pagant una hipoteca o perquè té fills a càrrec, fa que el tipus impositiu que ha de pagar la  persona variï. El tipus impositiu d’aquest impost varia entre el 15% i el 27% sobre la renda generada per una persona (sous, interessos, lloguers, dividends, beneficis empresarials). Així una persona que obté menys de 11.200 euros l’any no ha de pagar aquest impost, en canvi, una persona que generi unes rendes de 22.000 euros pagarà un 15% + 8% sobre les rendes generades un cop extret el mínim personal que no tributa i una persona que generi uns 60.000 euros anuals haurà d’aplicar-se un 27% + 15%.  En definitiva, paga més impostos qui genera més riquesa i el revés.

Un altre dels impostos directes és el de patrimoni, que recau sobre les propietats (finques, cases, terrenys)..A partir del 2008 aquest impost s’ha tret, amb la qual cosa la gent que té més propietats s’estalvia de contribuir al sosteniment de l’estat per aquest concepte.

Un cop l’Estat a recaptat tots aquests diners dels contribuients, decideix com i per a qui aniran destinat i els redistribueix. És a dir,  la gent que estigui a l’atur  i no pugui generà un sou cobrarà un subsidi de desocupació; la gent jubilada que ja no treballi i tampoc pot generar una renda pel seu treball , percebrà una pensió, la gent discapacitada també rebrà ajudes… A més, implantarà mesures per afavorir la contractació de treballadors i beques d’estudi.

Un cop aclarida la funció de redistribució que fa el sector públic podem respondre la pregunta que sens planteja a l’anunciat: Tot per tots?. En aquest cas sí, però d’una forma no molt abusiva, o sigui, no es tracta de que tothom disposi de la mateixa renda, ja que una persona que treballa i es guanya bé la vida, no té perquè quedar-se amb un sou mínim perquè una altra persona que no fa res en pugui gaudir. En conclusió, aquesta funció l’Estat la realitza per igualar les possibilitats de cobrir les necessitats bàsiques.

Per Aida Soler i Jordi Escrigas.

L’Estat, o el que és el mateix, el sector públic, té diverses funcions en l’economia: regular, consumir, produir, redistribuir i conduir.

No tothom està a favor de l’intervenció de l’Estat en l’economia, hi ha dos grups clarament distingits: els keynessians, que són els que hi estan a favor, i els liberals, que hi estan en contra.

Aquest article es centra en la funció reguladora del sector públic en els mercats de competència imperfecta. Però primer de tot, què és la competència imperfecta?

Els mercats de competència imperfecta són els més habituals. En aquests mercats una o més empreses poden influir sobre el preu amb més o menys intensitat, de tal manera que com menor sigui el nombre d’empreses existents, més gran serà la capacitat per influir sobre el preu. Per aquest motiu, els diferents models de mercat de competència imperfecta es classifiquen en funció del nombre d’empreses que hi participen: monopoli, oligopoli i competència monopolística. En aquests dos últims mercats no hi entrarem, ja que donaria per tot un altre article. El monopoli, és el cas extrem de competència imperfecte. Es caracteritza per l’absència de competència. Una única empresa produeix tots els béns o serveis i, per tant, té la plena capacitat per influir sobre el preu o la quantitat que cal produir. Per exemple:  Altadis, una antiga empresa tabacalera, controla de forma exclusiva la distribució de tabac a Espanya i fixa el preu unilateralment.

Però, perquè ha d’intervenir l’Estat? Doncs per garantir el funcionament competitiu dels mercats i que el conjunt de la societat en percebi els beneficis. És a dir, que hi hagi competència en el mercat de tal manera que no s’exerceixi un poder de mercat que provoca un encariment dels preus i una reducció de les opcions d’escollir i, per tant, un perjudici pel consumidor.

Cal dir que el monopoli no és sempre perjudicial per la societat. A vegades també afavoreix la millora del producte,  ja que si l’empresa té la seguretat de poder fixar preus alts durant un llarg període de temps per la inexistència de competència, tindrà estímuls per innovar sobre el producte o inventar-ne un de nou.

En resum, podríem dir que l’objectiu d’aquesta intervenció és buscar l’eficiència econòmica.

I com hi intervé? L’Estat fixa lleis antimonopoli, que són unes lleis que prohibeixen els acords entre empreses d’un sector i per tant, no permet que actuïn amb col·lusió(com si només fossin una) així garanteix que encara que hi hagi pocs productors en el mercat, actuïn competint.

L’estat també pot fixar preus màxims sobre un monopoli. Aquesta intervenció es fa quan la raó perquè hi hagi un sol oferent són els costos d’implantació o d’infraestructura que requereix el sector. És el cas de l’energia que ens arriba a les cases. Fer arribar l’energia a un poble requereix unes instal·lacions molt costoses, de manera que, quan una empresa ha fet aquesta inversió absorveix tot el mercat i cap altra s’hi instal·larà. En aquest cas no es pot prohibir el monopoli, ni es pot demanar a una altra empresa que també s’instal·li allà perquè no li sortirà a compte per tants pocs clients. Que caldrà fer doncs, perquè no hi hagi un abús de preu per part de l’empresa elèctrica? Doncs, establir un preu màxim que no li permeti fer aquest abús.

A vegades, també s’actua en aquest tipus de monopoli que s’anomena natural, adquirint les infraestructures (xarxes de transport de l’energia) per part de l’Estat que després llogarà a qualsevol empresa que distribueixi l’energia pels pobles.

Hi ha uns altres tipus de monopoli que sorgeixen del fet que només es pot ser oferent d’aquest mercat si s’obté una llicència. Aquests tipus de monopolis que s’anomenen legals, es poden regular incrementant el nombre de llicències que es concedeixen, de manera que s’introdueix competència .

El  títol de l’article “aquí mano jo!”  sintetiza bé el paper regulador que  ha de fer el sector públic sobre els monopolis. Ja que en aquests mercat qui mana és  l’empresa monopolística fixant els preus que vol o oferint quanitats més petites que les desitjades pels consumidors,  però amb  la seva funció reguladora, l’Estat és qui posa les normes de joc i, per tant, podríem dir que mana ell.

En la nostra opinió, estem a favor d’aquesta funció que exerceix l’Estat, ja que, com a consumidors ens interessa que es vulguin millorar els productes, que hi hagin preus raonables i que tinguem l’oportunitat d’escollir, i sense l’intervenció de l’Estat, això segurament no seria possible.

L’economia el que ha de fer és avançar, millorar dia a dia.

Eva Jiménez i Judit Casals.

Tots els  habitants d’un poble o una ciutat paguen uns impostos al seu  per tal de finançar les despeses que tindrà aquest ajuntament quan faci les seves polítiques socials i econòmiques que garanteixen el benestar dels seus habitants (per exemple, subministrar-los cert béns com l’enllumenat públic, el policia local, etc)., Les normes que estableixen l’obligatorietat de pagar impostos a l’Ajuntament s’anomenen ordenances locals.   

Els ciutadants paguen dos tipus d’impostos. Per una banda, tenim els impostos directes que són aquells que recauen sobre el patrimoni, és a dir, es paguem uns diners a l’Ajuntament pel fet de tenir uns béns en propietat.. Per exemple, l’impost de vehicle de tracció mecànica el qual es paga   pel fet de tenir un vehicle, i varia segons la cilindrada que tingui, per tant, si el vehicle és més potent el propietari pagarà més i si té menys potència pagarà menys. També paguem l’impost sobre béns immobles,  que recau sobre el propietari d’una nau industrial, una casa, etc, Aquest també pagarà diferent en funció de la dimensió de la casa, els metres de façana i el lloc on està situat. Aquests impostos directes doncs, són progressius, és a dir, no tothom paga la mateixa quantitat sinó que qui té béns de més valor, paga més % d’impost.

Per l’altra banda, tenim els impostos indirectes que són els diners que paga una persona a l’Ajutament per la transmissió de béns.  En el cas del consum un bon exemple seria l’IVA, però els ajuntaments no reben IVA. Els impostos indirectes que s’han de pagar a l’ajuntament són. per exemple,  l’ICIO (impost de construcció i obres) que és un impost que es paga pel fet de construir una casa apart de les obres.

A més a més dels impostos, els habitants també paguen una sèrie de taxes. Les taxes  són uns diners que paga una persona per un servei o bé públic, per exemple la recollida d’escombraries, el servei del Pavelló Municipal, etc.

Tots aquests ingressos (impostos i taxes), es recullen en un pressupost. Un pressupost és és un document que recull  els plans de despeses i ingressos que té un ajuntament.  Són càlculs dels diners que aproximadament s’ingressaran i es gastaran en una administració pública durant un any natural (de gener a desembre).

En el cas de l’Ajuntament, com els d’altres ajuntaments, dins el pressupost hi distingim dos grups; els ingressos i les despeses. Els ingressos són els diners que rep l’Ajuntament de la gent del poble, les empreses que hi estan instal·lades, o altres administracions. Els ingressos que rep l’Ajuntament, provenen de diferents fonts. Dels impostos i les taxes que hem parlat abans. De transferències corrents que són els diners que l’Estat dóna a l’Ajuntament pel nombre d’habitants que tingui aquella localitat i els destina a realitzar despeses corrents (sou dels funcionaris de l’Ajuntament, compra de béns, etc. En segon lloc, tenim els ingressos patrimonials que són els ingressos que obté l’Ajuntament per la sessió del seu patrimoni. Per exemple, el lloguer del bar de la piscina. En tercer lloc hi ha l’alineació d’inversions reals que són els diners que tenen els Ajuntaments per la venda del seu patrimoni. En quart lloc, trobem les transferències de capital que són totes les subvencions que rep l’Ajuntament per millorar l’espai públic. En cinquè lloc, trobem els actius financers que són els diners que té l’Ajuntament en una caixa o banc, cal remarcar que els interessos no hi estan inclosos. I per últim, els passius financers que són, els diners que rep un Ajuntament quan demana un préstec al banc.

Per una altra banda, en el pressupost s’hi recullen les despeses previstes. És a dir, aquells diners que l’Ajuntament destinarà per finançar les seves polítiques d’intervenció a l’economia i a la societat.  Quines són aquestes despeses? En primer lloc, tenim les despeses de personal, que són els diners que paga l’Ajuntament a tot el personal contractat dins l’Ajuntament. En segon lloc tenim, les despeses de béns corrents i serveis, que són els diners que gasta l’Ajuntament per la compra de béns i serveis, com per exemple, la despesa en l’energia elèctrica de tots els seus equipaments, o en calefacció, etc. En tercer lloc, tenim les despeses financeres que són els interessos que paga l’ajuntament als bancs dels préstecs que demana ha rebut per finançar  les grans obres públiques. En quart lloc, gasta els diners en transferències corrents, que són els diners que transfereix l’Ajuntament a altres administracions com per exemple el Consell Comarcal d’Osona i serveix per pagar serveis que dóna de forma conjunta a altres Ajuntaments de la Comarca. En cinquè lloc tenim les inversions reals, que són les despeses que té l’Ajuntament per la construcció de camins, carreteres, etc. En sisè lloc hi ha les transferències de capital, que són els diners que dóna l’Ajuntament a altres administracions perquè les pugui utilitzar per pagar obres públiques. I per últim i setè lloc, hi han els passius financers que són els diners que paga l’Ajuntament pels préstecs que ha demanat i va retornant.

Els ajuntaments (i la resta d’administracions públiques) han d’intentar aconseguir els mateixos ingressos que les despeses necessàries  per finançar les polítiques que volen fer ( ajudar a entitats culturals, donar un servei de llar d’infants al poble, assistir a la gent gran, desenvolupar el poble a nivell d’infraestructures, etc.) Els ajuntaments no volen aconseguir beneficis ja que actuen sense ànim de lucre, ni tampoc volen deutes. Però a la pràctica quasi mai s’aconsegueix aquesta igualtat. Algunes vegades , l’ajuntament pot pressupostar tenir més despeses que ingressos o bé pot tenir més despeses de les previstes i que siguin més grans que els ingressos aconseguits aquell any. En aquest cas, l’Ajuntament tindrà números vermells. Haurà de demanar préstecs als bancs o als particulars (d’això se’n diu fer una emissió de Deute Públic).  Això acostuma a passar en èpoques de recessió econòmica, perquè els ajuntaments inverteixen més en obres públiques, o donen més ajuts i transferències a les famílies, per tant, tenen més despeses i a més reben menys impostos, perquè la població no consumeix tant, etc. L’altra casuística que es pot donar és que tingui mes ingressos que despeses (siguin pressupostats o reals) i que, per tant, disposi d’uns diners de reserva per l’any següent o per quan faci falta. Això acostuma a passar en èpoques de creixement econòmic.

L’Ajuntament juga un paper important dins l’economia,  ja que intervé per garantir l’equitat, per estimular el creixement econòmic quan es dóna una situació de recessió com l’actual, etc.  Algunes de les polítiques discrecionals que duu a terme aquesta administració local per dinamitzar l’economia són els plans de formació i ocupació per a totes les persones del poble que estan a l’atur. En el cas de la formació, un dels cursets que fan és per la gent que li falta adquirir nous coneixements sobre el que està treballant. En el cas d’ocupació, l’Estat li ha transferit diners perquè inverteixi en  obres públiques en aquest cas, la remodelació del passeig, així, dóna feina a algunes persones del poble (constructors)  i evita que es produeix més atur.