Per Gerard Codina.

L’escola neoclàssica és un conjunt d’economistes que creuen que l’Estat només ha d’intervenir en l’economia desenvolupant la funció reguladora. É s a dir, fent lleis, ordres i decrets que estableixin un marc legal favorable a desenvolupar l’activitat econòmica a partir de la iniciativa privada. Els neoclàssic, o també liberals, pensen que l’economia només necessita unes normes, llavors ja segueix el seu curs tota sola ( conjunt d’empreses i famílies) i no necessita un sector públic que la limiti o que prengui un paper actiu i predominant. Els liberals estan en contra de l’intervenció de l’Estat perquè, entre d’altres coses, s’hi intervé en l’economia proporciona un dèficit públic. En canvi, en el pensament liberalista, l’Estat no provoca cap tipus de dèficit, i a més a més, no extreu la quantitat de diners que extreuen els “Keynessians” a través dels impostos. Això significa que les economies domèstiques tindran més diners, i en podran gastar més, complint amb les seves necessitats. També afecta a les empreses, que també disposaran de més capital, podran produir per un cost menor i donaran feina a més persones. En conseqüència, el nivell d’atur disminuirà notablement i l’economia s’autoregularà sola.

 

Per Josep Casas Casanova

Evidentment, i com hem fet al llarg de molts anys, és essencial pagar impostos pel bon funcionament de l’economia. Dic que és essencial, perquè sense el pagament d’impostos, hi hauria molta gent que no podria assolir el benestar, és a dir, no podria anar a escola de forma gratuïta, al metge, comprar menjar, o gaudir d’una polícia o un museu…

Cada any, el govern, elabora un projecte de pressupost que després aprova el Congreso de Diputados i el Senado, que és una planificació o un document on es recullen tots els ingressos i despeses que tindrà l’Estat l’any a sobre. En aquest document es veu clarament d’on traurà els diners l’Estat, i val a dir, que gran part d’aquests diners, els ingressa de nosaltres, dels impostos directes o indirectes que les economies domèstiques paguem a l’estat perquè aquest els pugui administrar de diferents maneres. Amb aquests diners el govern desenvoluparà polítiques que tenen com a objectiu principal garantir el benestar social, i més concretament, fomentar el creixement sostingut de l’economia, estimular la plena ocupació, vetllar per l’estabilitat de preus i garantir l’equitat dels ciutadans. L’equitat, vol dir, que els que tenen més contribueixin a pal·liar les necessitats dels que tenen menys, de manera que, tothom pugui satisfer les necessitats bàsiques i garantir els drets fornamentals que reconeix la Constitució Espanyola. Per poder assolir aquesta equitat, la Hisenda pública ha establert uns impostos progressius, que depenen de la renda de cada persona, és a dir, els més rics paguen més percentatge del que guanyen i els més pobres paguen menys o fins i tot no paguen. Amb els diners que recapta de les persones que més tenen o que generen més renda (sous, lloguers, dividends o interessos) l’estat paga transferències, és a dir, pensions als jubilats o prestacions d’atur, o beques per estudiants, de manera que distribueix la renda a aqueslles famílies que no en generen. Quan l’estat fa aquestes actuacions en la societat desenvolupa la funció redistribuïdora.

Aquesta no és pas l’única funció de l’Estat segons els Keynessians. Una altra de les funcions que ha de desenvolupar l’Estat segons aquesta escola de pensament és la funció productora, és a dir, crear empreses públiques per garantir-nos béns i serveis bàsics com la polícia que garanteix la seguretat o la Renfe que permet o permetia desplaçar-nos d’una zona a una altra, o Correus que s’ocupa de connectar els territoris via postal, etc.

També cal que les empreses i les famílies paguin uns impostos. Perquè l’Estat

pugui estabilitzar l’economia en fases d’expansió o recessió. Quan l’economia va bé, es bo que l’Estat tregui diners dels agents econòmics per evitar que els preus s’apugin desmesuradament. En aquestes fases, el pressupost hauria de presentar superàvit i així fer un racó per actuar en cas de recessió.

En les fases de recessió, quan les empreses no inverteixen i les economies domèstiques no consumeixen, l’Estat ha d’utilitzar el superàvit per fer polítiques d’estímul que permetin tornar a engegar l’economia quan està deprimida: ja sigui amb subvencions a les empreses, amb transferències als aturats, o fent polítiques de formació i ocupació per millorar el nivell d’ocupació. Totes aquestes mesures formen part de la funció conductora del sector públic que els keynessians valoren com a molt important.