<!–[if !mso]> st1\:*{behavior:url(#ieooui) } –>
Per Josep Casas i Natàlia Peraire
Una de les funcions que realitza el sector públic sobre l’economia d’un país o zona és de redistribuïdora de la renda. Aquesta funció es basa en l’objectiu d’equitat, és a dir, en la idea que tots els ciutadans puguin cobrir les seves necessitats bàsiques d’alimentació i allotjament, educació, sanitat i assistència social. Per aconseguir aquest objectiu, es defineix un principi d’equitat que estableix que tots els ciutadans han de contribuir a les despeses que possibiliten l’acció correctora de l’Estat en funció de la seva capacitat econòmica. És a dir, que cada ciutadà pagarà uns impostos en funció de les rendes generades, que permetran al sector públic pugui facilitar ajudes econòmiques aquells altres ciutadans que no hagin pogut generar rendes perquè puguin obtenir els béns i serveis que satisfaran les seves necessitats bàsiques.
Si l’Estat no intervingués en aquesta funció la renda o patrimoni de cada persona s’aniria acumulant de forma desigual entre la població i arribaria un moment en què uns tindríem molt i els altres molt poc.
Com hem dit, per poder corregir aquesta errada, el sector públic, fixa una sèrie d’impostos. Concretament utilitza els impostos directes, és a dir, aquells que recauen sobre la renda i el patrimoni.
Un dels impostos directes més coneguts és l’IRPF, que és un Impost que recau sobre la Renda de les Persones Físiques- Aquest impost és progressius, és a dir, segons el nivell del salari d’una persona o les despeses que pugui tenir, ja sigui perquè està pagant una hipoteca o perquè té fills a càrrec, fa que el tipus impositiu que ha de pagar la persona variï. El tipus impositiu d’aquest impost varia entre el 15% i el 27% sobre la renda generada per una persona (sous, interessos, lloguers, dividends, beneficis empresarials). Així una persona que obté menys de 11.200 euros l’any no ha de pagar aquest impost, en canvi, una persona que generi unes rendes de 22.000 euros pagarà un 15% + 8% sobre les rendes generades un cop extret el mínim personal que no tributa i una persona que generi uns 60.000 euros anuals haurà d’aplicar-se un 27% + 15%. En definitiva, paga més impostos qui genera més riquesa i el revés.
Un altre dels impostos directes és el de patrimoni, que recau sobre les propietats (finques, cases, terrenys)..A partir del 2008 aquest impost s’ha tret, amb la qual cosa la gent que té més propietats s’estalvia de contribuir al sosteniment de l’estat per aquest concepte.
Un cop l’Estat a recaptat tots aquests diners dels contribuients, decideix com i per a qui aniran destinat i els redistribueix. És a dir, la gent que estigui a l’atur i no pugui generà un sou cobrarà un subsidi de desocupació; la gent jubilada que ja no treballi i tampoc pot generar una renda pel seu treball , percebrà una pensió, la gent discapacitada també rebrà ajudes… A més, implantarà mesures per afavorir la contractació de treballadors i beques d’estudi.
Un cop aclarida la funció de redistribució que fa el sector públic podem respondre la pregunta que sens planteja a l’anunciat: Tot per tots?. En aquest cas sí, però d’una forma no molt abusiva, o sigui, no es tracta de que tothom disposi de la mateixa renda, ja que una persona que treballa i es guanya bé la vida, no té perquè quedar-se amb un sou mínim perquè una altra persona que no fa res en pugui gaudir. En conclusió, aquesta funció l’Estat la realitza per igualar les possibilitats de cobrir les necessitats bàsiques.