Per Aida Soler i Jordi Escrigas.

L’Estat, o el que és el mateix, el sector públic, té diverses funcions en l’economia: regular, consumir, produir, redistribuir i conduir.

No tothom està a favor de l’intervenció de l’Estat en l’economia, hi ha dos grups clarament distingits: els keynessians, que són els que hi estan a favor, i els liberals, que hi estan en contra.

Aquest article es centra en la funció reguladora del sector públic en els mercats de competència imperfecta. Però primer de tot, què és la competència imperfecta?

Els mercats de competència imperfecta són els més habituals. En aquests mercats una o més empreses poden influir sobre el preu amb més o menys intensitat, de tal manera que com menor sigui el nombre d’empreses existents, més gran serà la capacitat per influir sobre el preu. Per aquest motiu, els diferents models de mercat de competència imperfecta es classifiquen en funció del nombre d’empreses que hi participen: monopoli, oligopoli i competència monopolística. En aquests dos últims mercats no hi entrarem, ja que donaria per tot un altre article. El monopoli, és el cas extrem de competència imperfecte. Es caracteritza per l’absència de competència. Una única empresa produeix tots els béns o serveis i, per tant, té la plena capacitat per influir sobre el preu o la quantitat que cal produir. Per exemple:  Altadis, una antiga empresa tabacalera, controla de forma exclusiva la distribució de tabac a Espanya i fixa el preu unilateralment.

Però, perquè ha d’intervenir l’Estat? Doncs per garantir el funcionament competitiu dels mercats i que el conjunt de la societat en percebi els beneficis. És a dir, que hi hagi competència en el mercat de tal manera que no s’exerceixi un poder de mercat que provoca un encariment dels preus i una reducció de les opcions d’escollir i, per tant, un perjudici pel consumidor.

Cal dir que el monopoli no és sempre perjudicial per la societat. A vegades també afavoreix la millora del producte,  ja que si l’empresa té la seguretat de poder fixar preus alts durant un llarg període de temps per la inexistència de competència, tindrà estímuls per innovar sobre el producte o inventar-ne un de nou.

En resum, podríem dir que l’objectiu d’aquesta intervenció és buscar l’eficiència econòmica.

I com hi intervé? L’Estat fixa lleis antimonopoli, que són unes lleis que prohibeixen els acords entre empreses d’un sector i per tant, no permet que actuïn amb col·lusió(com si només fossin una) així garanteix que encara que hi hagi pocs productors en el mercat, actuïn competint.

L’estat també pot fixar preus màxims sobre un monopoli. Aquesta intervenció es fa quan la raó perquè hi hagi un sol oferent són els costos d’implantació o d’infraestructura que requereix el sector. És el cas de l’energia que ens arriba a les cases. Fer arribar l’energia a un poble requereix unes instal·lacions molt costoses, de manera que, quan una empresa ha fet aquesta inversió absorveix tot el mercat i cap altra s’hi instal·larà. En aquest cas no es pot prohibir el monopoli, ni es pot demanar a una altra empresa que també s’instal·li allà perquè no li sortirà a compte per tants pocs clients. Que caldrà fer doncs, perquè no hi hagi un abús de preu per part de l’empresa elèctrica? Doncs, establir un preu màxim que no li permeti fer aquest abús.

A vegades, també s’actua en aquest tipus de monopoli que s’anomena natural, adquirint les infraestructures (xarxes de transport de l’energia) per part de l’Estat que després llogarà a qualsevol empresa que distribueixi l’energia pels pobles.

Hi ha uns altres tipus de monopoli que sorgeixen del fet que només es pot ser oferent d’aquest mercat si s’obté una llicència. Aquests tipus de monopolis que s’anomenen legals, es poden regular incrementant el nombre de llicències que es concedeixen, de manera que s’introdueix competència .

El  títol de l’article “aquí mano jo!”  sintetiza bé el paper regulador que  ha de fer el sector públic sobre els monopolis. Ja que en aquests mercat qui mana és  l’empresa monopolística fixant els preus que vol o oferint quanitats més petites que les desitjades pels consumidors,  però amb  la seva funció reguladora, l’Estat és qui posa les normes de joc i, per tant, podríem dir que mana ell.

En la nostra opinió, estem a favor d’aquesta funció que exerceix l’Estat, ja que, com a consumidors ens interessa que es vulguin millorar els productes, que hi hagin preus raonables i que tinguem l’oportunitat d’escollir, i sense l’intervenció de l’Estat, això segurament no seria possible.

L’economia el que ha de fer és avançar, millorar dia a dia.

 

Eva Jiménez i Judit Casals.

 

Tots els  habitants d’un poble o una ciutat paguen uns impostos al seu  per tal de finançar les despeses que tindrà aquest ajuntament quan faci les seves polítiques socials i econòmiques que garanteixen el benestar dels seus habitants (per exemple, subministrar-los cert béns com l’enllumenat públic, el policia local, etc)., Les normes que estableixen l’obligatorietat de pagar impostos a l’Ajuntament s’anomenen ordenances locals.   

Els ciutadants paguen dos tipus d’impostos. Per una banda, tenim els impostos directes que són aquells que recauen sobre el patrimoni, és a dir, es paguem uns diners a l’Ajuntament pel fet de tenir uns béns en propietat.. Per exemple, l’impost de vehicle de tracció mecànica el qual es paga   pel fet de tenir un vehicle, i varia segons la cilindrada que tingui, per tant, si el vehicle és més potent el propietari pagarà més i si té menys potència pagarà menys. També paguem l’impost sobre béns immobles,  que recau sobre el propietari d’una nau industrial, una casa, etc, Aquest també pagarà diferent en funció de la dimensió de la casa, els metres de façana i el lloc on està situat. Aquests impostos directes doncs, són progressius, és a dir, no tothom paga la mateixa quantitat sinó que qui té béns de més valor, paga més % d’impost.

Per l’altra banda, tenim els impostos indirectes que són els diners que paga una persona a l’Ajutament per la transmissió de béns.  En el cas del consum un bon exemple seria l’IVA, però els ajuntaments no reben IVA. Els impostos indirectes que s’han de pagar a l’ajuntament són. per exemple,  l’ICIO (impost de construcció i obres) que és un impost que es paga pel fet de construir una casa apart de les obres.

A més a més dels impostos, els habitants també paguen una sèrie de taxes. Les taxes  són uns diners que paga una persona per un servei o bé públic, per exemple la recollida d’escombraries, el servei del Pavelló Municipal, etc.

 

Tots aquests ingressos (impostos i taxes), es recullen en un pressupost. Un pressupost és és un document que recull  els plans de despeses i ingressos que té un ajuntament.  Són càlculs dels diners que aproximadament s’ingressaran i es gastaran en una administració pública durant un any natural (de gener a desembre).

En el cas de l’Ajuntament, com els d’altres ajuntaments, dins el pressupost hi distingim dos grups; els ingressos i les despeses. Els ingressos són els diners que rep l’Ajuntament de la gent del poble, les empreses que hi estan instal·lades, o altres administracions. Els ingressos que rep l’Ajuntament, provenen de diferents fonts. Dels impostos i les taxes que hem parlat abans. De transferències corrents que són els diners que l’Estat dóna a l’Ajuntament pel nombre d’habitants que tingui aquella localitat i els destina a realitzar despeses corrents (sou dels funcionaris de l’Ajuntament, compra de béns, etc. En segon lloc, tenim els ingressos patrimonials que són els ingressos que obté l’Ajuntament per la sessió del seu patrimoni. Per exemple, el lloguer del bar de la piscina. En tercer lloc hi ha l’alineació d’inversions reals que són els diners que tenen els Ajuntaments per la venda del seu patrimoni. En quart lloc, trobem les transferències de capital que són totes les subvencions que rep l’Ajuntament per millorar l’espai públic. En cinquè lloc, trobem els actius financers que són els diners que té l’Ajuntament en una caixa o banc, cal remarcar que els interessos no hi estan inclosos. I per últim, els passius financers que són, els diners que rep un Ajuntament quan demana un préstec al banc.

 

Per una altra banda, en el pressupost s’hi recullen les despeses previstes. És a dir, aquells diners que l’Ajuntament destinarà per finançar les seves polítiques d’intervenció a l’economia i a la societat.  Quines són aquestes despeses? En primer lloc, tenim les despeses de personal, que són els diners que paga l’Ajuntament a tot el personal contractat dins l’Ajuntament. En segon lloc tenim, les despeses de béns corrents i serveis, que són els diners que gasta l’Ajuntament per la compra de béns i serveis, com per exemple, la despesa en l’energia elèctrica de tots els seus equipaments, o en calefacció, etc. En tercer lloc, tenim les despeses financeres que són els interessos que paga l’ajuntament als bancs dels préstecs que demana ha rebut per finançar  les grans obres públiques. En quart lloc, gasta els diners en transferències corrents, que són els diners que transfereix l’Ajuntament a altres administracions com per exemple el Consell Comarcal d’Osona i serveix per pagar serveis que dóna de forma conjunta a altres Ajuntaments de la Comarca. En cinquè lloc tenim les inversions reals, que són les despeses que té l’Ajuntament per la construcció de camins, carreteres, etc. En sisè lloc hi ha les transferències de capital, que són els diners que dóna l’Ajuntament a altres administracions perquè les pugui utilitzar per pagar obres públiques. I per últim i setè lloc, hi han els passius financers que són els diners que paga l’Ajuntament pels préstecs que ha demanat i va retornant.

 

Els ajuntaments (i la resta d’administracions públiques) han d’intentar aconseguir els mateixos ingressos que les despeses necessàries  per finançar les polítiques que volen fer ( ajudar a entitats culturals, donar un servei de llar d’infants al poble, assistir a la gent gran, desenvolupar el poble a nivell d’infraestructures, etc.) Els ajuntaments no volen aconseguir beneficis ja que actuen sense ànim de lucre, ni tampoc volen deutes. Però a la pràctica quasi mai s’aconsegueix aquesta igualtat. Algunes vegades , l’ajuntament pot pressupostar tenir més despeses que ingressos o bé pot tenir més despeses de les previstes i que siguin més grans que els ingressos aconseguits aquell any. En aquest cas, l’Ajuntament tindrà números vermells. Haurà de demanar préstecs als bancs o als particulars (d’això se’n diu fer una emissió de Deute Públic).  Això acostuma a passar en èpoques de recessió econòmica, perquè els ajuntaments inverteixen més en obres públiques, o donen més ajuts i transferències a les famílies, per tant, tenen més despeses i a més reben menys impostos, perquè la població no consumeix tant, etc. L’altra casuística que es pot donar és que tingui mes ingressos que despeses (siguin pressupostats o reals) i que, per tant, disposi d’uns diners de reserva per l’any següent o per quan faci falta. Això acostuma a passar en èpoques de creixement econòmic.

 

L’Ajuntament juga un paper important dins l’economia,  ja que intervé per garantir l’equitat, per estimular el creixement econòmic quan es dóna una situació de recessió com l’actual, etc.  Algunes de les polítiques discrecionals que duu a terme aquesta administració local per dinamitzar l’economia són els plans de formació i ocupació per a totes les persones del poble que estan a l’atur. En el cas de la formació, un dels cursets que fan és per la gent que li falta adquirir nous coneixements sobre el que està treballant. En el cas d’ocupació, l’Estat li ha transferit diners perquè inverteixi en  obres públiques en aquest cas, la remodelació del passeig, així, dóna feina a algunes persones del poble (constructors)  i evita que es produeix més atur.