9.3.- El pressupost públic i el cicle econòmic

Dos enfocaments en la discussió: els monetaristes (o clàssics) contra els keynesians.

Les fluctuacions cícliques i el dèficit públic

Els clàssics i els monetaristes actuals defensen que l’economia lliure, per si sola, tendeix a estabilitzar-se després de fases cícliques crítiques. Els keynesians, amb l’experiència del 29 creuen que cal que intervingui l’estat per tal d’evitar les crisis o evitar que de recessió es caigui en depressió. La forma d’intervenir el sector públic és amb despeses i impostos per tal d’augmentar la demanda agregada. L’equilibri pressupostari, segons els keynesians, només és possible cíclicament, no és possible tenir pressupostos equilibrats sempre; en etapes de recessió el pressupost ha de tenir dèficit per no deixar d’intervenir (gastar) i no pujar impostos.

A més, donat que no s’arriba mai a la producció potencial (la màxima possible amb els recursos del sistema), de la mateixa manera que cal preveure un atur estructural permanent, també hi haurà de manera permanent un dèficit estructural i naturalment també hi haurà una inflació estructural. Del que es tracta és d’aconseguir que sigui mínim, tant el dèficit, com l’atur com l’inflació.

A) La política fiscal i els estabilitzadors automàtics

a) Les polítiques fiscals discrecionals

Cada govern estableix programes d’inversions (polítiques discrecionals) segons l’avaluació de les necessitats. Normalment es concreten en:

Programes d’obra pública com carreteres, ferrocarrils, etc. que permeten alhora millorar infrastructures i serveis i ocupar molt gent, de manera que augmenta la renda disponible i, per tant, la demanda agregada.

Projectes públics d’ocupació amb la finalitat de donar feina en períodes curts mentre s’espera la reactivació econòmica. això es concreta en projectes locals simples, com enjardinaments, pintura i senyalització, reformes de locals públics, etc.

Programes de transferències com per exemple subsidis d’atur, cursos de formació ocupacional, subvencions a la seguretat social per evitar costos a les empreses que contractin més i nous treballadors, etc.

Alterar impostos per estimular la producció i l’ocupació, per exemple.

b) Els efectes automàtics de la política fiscal

Els impostos proporcionals (com l’IRPF) són estabilitzador automàtics ja que actuen sobre la demanda; si augmenta la renda puja el % de l’IRPF i baixa la renda disponible, es recapta més per part de l’Estat i el sector públic té menys dèficit, etc. Alerta! Cal considerar que els dos grans impostos (IRPF i IVA) juguen un paper diferent, ja que si baixa el consum es recapta menys per IVA. Quan baixa la renda nominal, s’aplica un % de l’IRPF més baix, hi ha més renda disponible, es gasta més, proporcionalment, l’Estat recapta menys, etc. però es recapta més per IVA ja que creix el consum. Aquest doble joc, en teoria, tendeix a forçar un equilibri, una mena d’estabilitzador automàtic.

B) La política fiscal i l’efecte “desplaçament”

La paraula “desplaçament” fa referència al sector privat, el qual pot veure’s “desplaçat” (substituït) pel sector públic. Si l’estat gasta més en escoles públiques, per exemple les millora, paga millor als professors de l’ensenyament públic, etc. l’activitat de l’ensenyament privat tendirà a disminuir; si, a més, els impostos augmenten, donat que les escoles públiques no en paguen, també es produiria un “desplaçament” cap a l’escola pública en detriment de la privada, i a l’inrevés. És a dir, un creixement de l’activitat econòmica del sector públic és una opció adequada en períodes de crisi per augmentar la demanda i l’ocupació (i disminuir l’atur), però pot produir aquest efecte “desplaçament” que substitueix (en part) activitats privades. Llavors l’economia passa a dependre més del sector públic i frena l’expansió econòmica privada. A l’inrevés, si es contrau l’activitat econòmica del sector públic s’obre espai a l’iniciativa privada, es reactiva el sector privat si existeix la confiança suficient (es percep poc risc) i hi ha facilitat de crèdit (inversions no ves o pas al llarg termini). La política econòmica adequada és aquella que cerca el màxim d’estabilitat en l’efecte desplaçament.

Deixa un comentari