8.2.- La demanda i l’oferta agregades

La demanda agregada es refereix a la quantitat total que estan disposats a gastar els diferents sectors (famílies, empreses, sector públic i sector exterior) de l’economia durant un període de temps.

És a dir, és la suma de la despesa dels consumidors més la despesa de les empreses i l’estat més les despeses que realitzen consumidors, empreses i estats estrangers (exportacions).

Els béns inclosos són aliments, roba, cotxes, és a dir béns de consum (C) i també maquinària i eines de les empreses o béns de capital (I), així com els béns que compra l’estat (ajuntaments, comunitats autònomes, administració central, etc.) com per exemple ferrocarrils, ordinadors escolars, etc. i finalment (G) i finalment allò que compren des de l’estranger menys allò que comprem a l’estranger, és a dir, les exportacions netes (NX).

La llei de la demanda funciona com sempre, és a dir, la demanda agregada depèn dels preus, puja si baixen els preus i baixa si els preus s’eleven. Tanmateix, també depèn de factors exògens, com són les guerres, el clima i catàstrofes naturals, i les polítiques que fan els governs.

L’oferta agregada és la quantitat total de béns i serveis que les empreses d’un país estan disposades a produir i vendre en un període determinat, a partir d’uns preus, d’una capacitat productiva i dels costos i condicions de mercat.

L’oferta agregada depèn dels costos de producció, la quantitat i qualitat dels factors productius disponibles, la productivitat i la tecnologia.

D’acord amb la llei de l’oferta, aquesta augmenta si augmenten els preus dels béns i serveis ofertats i l’oferta agregada disminueeix si baixen els preus dels béns i serveis.

L’equilibri total i general de l’economia d’un país, el punt on es troben les corbes d’oferta i demanda agregades, és aquell punt en el qual quantitat d’oferta i quantitat de demanda es troben en un determinat nivell general de preus. Si els preus pugen es produirà excedent, no es materialitzaran algunes vendes (ja que baixa la demanda i puja l’oferta) i el desequilibri pot generar atur i tancament d’empreses i llavors els preus comencen a baixar. Si, per contra, els preus estan per sota d’aquest punt, els compradors voldrien adquirir més quantitat que la que les empreses volen produir i vendre i els preus començarien a pujar, hi hauria inflació.

L’equilibri macroeconòmic, per tant, és aquell punt on el PIB real i el nivell general de preus que satisfà alhora a venedors i compradors. És en aquest punt exacte a on els demandants estan disposats a comprar exactament la quantitat que les empreses estan disposades a produir i vendre.

Tot plegat, ens indica que l’equilibri pot donar-se en un PIB real inferior al PIB potencial, és a dir, el PIB que tota la potència i capacitat productiva d’un país podria produir i que ens permetria una plena ocupació (aprofitament òptim de tots els recursos). Per això, l’equilibri macroeconòmic no coincideix en una renda de plena ocupació.

Deixa un comentari