6.2.- Els béns públics

Per entendre els béns públics abans hem de comprendre dues característiques que tenen els béns privats. Els béns privats són rivals i excloïbles.

La rivalitat en el consum d’un bé o servei es produeix quan el fet que una persona el consumeixi impedeix que una altra persona ho faci. Si una persona compra aquesta moto ningú més podrà comprar-la; si una persona ocupa un seien d’avió ningú més podrà fer-ho.

L’exclusió fa referència a la capacitat d’impedir que es pugui consumir un bé o servei si no es paga el preu. Ningú es pot emportar d’una botiga uns texans sense pagar-lo; ningú pot pujar en un taxi si no s’obliga a satisfer la tarifa que resulti del seu viatge.

Els béns públics no són ni rivals ni excloents. És a dir, el consum per part d’una persona no impedeix que altres el consumeixin i no cal satisfer (pagar) un preu per poder-lo disfrutar.

Els béns públics beneficien d’una manera indivisible tota una comunitat independentment que els individus considerin que el necessiten o no.

Exemples de béns públics:

– La defensa nacional

– La seguretat ciutadana

Seguretat ciutadana

Seguretat ciutadana

– La recerca científica

– Els bombers

– Creu Roja

– La xarxa de cablejat de distribució d’electricitat

– La xarxa de cablejat de telefonia

– Camins i carreteres

– Museus i Biblioteques públics

– Inspecció d’aliments

– La ràdio i la televisió públiques

– L’ensenyament i la sanitat públiques, en part.

– Etc.

La defensa

La defensa

Una economia de mercat no pot produir aquests béns ja que no pot sotmetre’s a la llei de l’oferta i la demanda. Tampoc podria subsistir econòmicament una empresa privada que els produís, ja que no podria establir un sistema de preus a sufragar per part dels usuaris, els quals, al mateix temps, no es podrien identificar: tothom considera necessària la policia, però ningú pensa que cada dia hagi de pagar un preu per tenir aquest servei i seria impracticable establir un preu quan un ciutadà va a posar una denúncia o telefona demant auxili. Els costos dels béns públics els ha de cobrir l’Estat amb els seus recursos.

En terminologia tècnica, en els béns públics, el cost marginal d’un consumidor addicional és zero.

Si els béns públics es privatitzessin apareixeria el consumidor paràsit, és a dir, donat que l’augment de consumidors té un cost zero, molta gent pensaria que “mentre algú pagui el cost, jo -sense pagar- tindré el servei”. Naturalment, aquesta actitud la pot tenir tothom i, per tant, ningú pagaria aquest servei. Conclusió, aquest bé o servei el garanteix l’Estat i els costos es cobreixen a través del sistema impositiu general i no a través de la recaptació pels preus sufragats pels beneficiaris del servei.

Per evitar l’èxit del consumidor paràsit, en alguns casos s’estableixen “co-pagaments”. Es tracta de garantir un bé públic a tothom però obligant a pagar a qui el fa servir. Això només és possible quan es pot identificar el consumidor. Un exemple: obtenir o renovar-se el DNI i el passaport; un altre exemple: pagar una part de les medecines; un altre: obligar a pagar els costos d’un judici a qui ha denunciat o acusat algú que resulta innocent.

Deixa un comentari