4.10.- Els mercats oligopolístics i la competència monopolística.

A) Els mercats oligopolístics

En aquests mercats hi ha un nombre reduït d’empreses que ofereixen productes força homogenis. Aquestes empreses exerceixen control sobre els preus.

Aquesta situació fa que les empreses es fixin estratègies comunes. Hi ha una gran interdependència entre elles. Si Nissan treu un “tot terreny” Subaru i altres fabricants també fabricaran “tot terreny”; si Electrolux fabrica neveres sense congelador Bosch també ho farà, etc. Si Repsol baixa els preus, Petronor ho acabarà fent. Si el Banc Santander ofereix préstecs a un interès, els altres bancs l’imitaran. El consumidor, per tant, es troba en preus força similars, com si estigués davant d’una oferta en un mercat monopolístic.

Quan aquestes empreses es posen explícitament d’acord formen un càrtel. Llavors deixen de competir i passen a cooperar. A vegades es reparteixen el mercat per zones geogràfiques, a vegades per gammes de preus.

El càrtel més poderós del món és l’OPEP (Organització de països exportadors de petroli) que es reuneixen regularment per fixar el preu del barril de petroli i la quantitat diària de producció de petroli. D’aquesta manera controlen el mercat, ja que controlen l’oferta i els preus (no són ofertants).

En els mercats oligopolístics a vegades inicien guerres de preus . Van baixant els preus, fins a fer-se ruïnosos, per obligar a plegar a alguna empresa competidora i quedar-se amb la seva quota de mercat.

B) La competència monopolística.

A vegades hi ha mercats d’un producte amb moltes empreses i molts consumidors. Aparentment som davant d’un mercat de lliure competència. Tanmateix, els béns intercanviats no són totalment homogenis. Això passa en determinats productes de marca. La marca Adidas o la marca Salomon ofereixen savatilles per córrer, per exemple, però unes adidas no són unes Salomon. Com amb les colònies: la marca acaba distingint el producte. Cada producte (cada marca) té el seu mercat, la seva clientela, i actua en ella quasi monopolísticament. Només adidas pot fabricar i vendre adidas. Només  Apple pot fabricar Mac’s, iPhone, iTunes, iPod, iPad, etc.

Hi ha alguns aspectes a destacar en aquest tipus de mercat:

a) El mercat està atomitzat. El mercat de savatilles per córrer a la muntanya està en mans de 12 marques, cadascuna amb la seva clientela, els seus distribuidors, i les seves botigues (que són lliures) que venen els seus productes (en un bar serveixen Coca-Cola i no Pepsi-Cola, o a l’inrevés, però no les dues).

b) Els béns semblen h0mogenis però estan diferenciats per alguna característica tènica o funció que els fa “únics”.

c) Cada empresa té poder per fixar els “seus” preus. Adidas no “mira” a quin preu de mercat es venen les savatilles de córrer per “acceptar” aquest preu; si mira, en tot cas ho fa per informar-se, però decideix lliurement el preu dels seus productes.

d) Però sí que hi ha llibertat per crear i entrar noves empreses que vulguin produir més productes.

e) La publicitat en aquest mercat és molt important. Es fa publicitat de la marca, no de les característiques del producte. S’intenta convèncer al consumidor que un producte de “tal” marca és de qualitat, és el “teu” producte, el que “tú vols o estaves buscant”.

Deixa un comentari