3.2 La producció a curt i llarg termini

La producció depèn d’un conjunt de factors, un d’ells és la tecnologia que no comprén només les màquines i les eines, sinó que també comprèn els coneixements i les maneres de fer funcionar una empresa, l’organització dels treballadors, l’especialització, etc. Es poden produir patates en un mateix camp des de fa segles, i la producció (quantitat) variarà amb els anys en funció de la tecnologia (el que els pagesos han après sobre com cultivar patates, les eines, la maquinària, els adobs, etc.).

Un concepte clau és el de funció de producció que ens relaciona la quantitat de factors emprats per produir un determinat bé o servei amb la quantitat produïda d’aquest bé o servei. Els factors de producció són el capital (terra, edificis, màquines, etc.) i el treball (treballadors, hores de feina, etc.).

Es representa matemàticmanet de la manera següent:

q = f ( L, K ) que es llegeix així: la quantitat de béns produïts depèn de la relació entre treball aplicat sobre capital disposat. En concret, aquesta fórmula serveix per calcular en quant augmenta la producció (nombre de béns produïts) a mesura que augmentem els treballadors (o les hores treballades) si els capital (terra, màquines , etc.) no varien; o bé, si no varia el nombre i hores treballades, però sí la maquinària; o bé si varien els dos factors (treball i capital). Imagineu un restaurant: el capital és l’espai del restaurant, de la seva cuina, les taules i cadires, els fogons, les neveres, etc. ; i el treball són les persones que hi treballen (cuiners, cambrers, maitre, etc.) La pregunta de l’empresari seria: ¿quants dinars puc servir? ¿A quantes persones puc atendre? En quin horari? En aquest exemple, si mirem la funció de producció l’empresari es podria preguntar: ¿puc atendre més persones alhora amb més cambrers? ¿em fan falta més ajudants de cuina? ¿hauria d’ampliar la cuina? etc. Naturalment, l’empresari, a curt termini, té el local que té, i això limita la seva activitat (la seva producció), però pot calcular quin és el seu límit dins un horari, per exemple, de 13 a 15:30 i quant personal li faria falta. Ara ho analitzarem més detalladament.

3.2.1.- La producció i el curt termini:

El concepte “curt termini” es refereix al temps en el qual les empreses no varien els seus factors fixos (edificis, màquines, instal·lacions, etc.) i només poden variar els factors variables (hores treballades, horaris, nombre de treballadors, torns, etc.). Per tant, a curt termini, si l’empresari vol augmentar la producció ha de variar (augmentar) els factors variables. L’ideal de tota empresa és aconseguir la màxima producció a partir d’un determinat volum de factors fixos, per treure d’ells el màxim rendiment.

Hi ha alguns conceptes tècnics que cal comprendre:

A) El producte total i el producte marginal

El producte total és exactament la quantitat total de producció que obtenim en un moment determinat a partir d’uns factors fixos i d’uns factors variables. S’escriu PT.

Ara suposem que amb els mateixos factors fixes (el mateix local del restaurant) però augmentan els factors variables (posem un cambrer més) aconseguim un PT superior (podem servir més dinars), tindrem un nou concepte, el PML o Producte Marginal que és la diferència entre l’actual nombre de dinars que podem servir i el nombre de dinars que podíem servir abans amb 1 cambrer menys.

La fórmula que ho expressa és la següent:

PML = increment del PT / increment de L (recorda L vol dir treball)

Podríem construir una gràfica que ens representés com va augmentant la producció a mesura que anem afegint personal. Naturalment, aquest augment té un límit, que ens ve donat pel capital K que es fix (no podem augmentar el volum del local, ni el nombre de taules i cadires, ni el de fogons, ni l’horari dels dinars indefinidament). Hi ha un moment, doncs, en que no podrem augmentar la producció encara que augmentem els treballadors. Hi ha un límit.

B) La llei del rendiment decreixent

Aquesta llei ens diu precisament que hi ha un límit que ens indica com, en un moment determinat, l’augment  és cada vegada més petit (el PML) fins que és zero.

C) El producte mitjà o productivitat mitjana (PMiL)

Un altre concepte clau és el que relaciona el Producte total (PT) i la quantitat de treball (L) emprat per obtenir-lo. És a dir, si dividim tots els productes obtinguts (dinars servits) pel nombre de treballadors, obtindrem la productivitat, que és com se sol anomenar la productivitat mitjana o producte mitjà, que són tres expressions equivalents.

La fórmula matemàtica és la següent:

PMiL = PT / L

A la pràctica, sovint s’expressa en hores el factor L, és a dir, quantitat de productes obtinguts per hora treballada. En el nostre exemple, podria ser 2,3 dinars per hora treballada, xifra que obtindríem de dividir el nombre de dinars servits pel nombre d’hores treballades per tots els operaris del restaurant.

Quan tenim en compte TOTA LA PRODUCCIÓ D’UN PAÍS i TOTES LES HORES TREBALLADES per la població d’aquest país, obtenim la productivitat de l’economia d’aquell país. Està força clar que la productivitat del Japó és superior a la productivitat d’Espanya, per exemple; i això té com a conseqüència un nivell de vida més elevat per part dels japonesos, ja que obtenen més quantitat de béns i serveis per persona.

Deixa un comentari