2.4.1 L’economia de mercat

El concepte de mercat es pot definir com una institució o organització a través de la qual els béns i serveis i qualsevol factor o agent productiu s’intercanvia. Normalment, els mercats (l’intercanvi) es realitza en llocs físics (mercat dels dimecres a Sant Celoni, les botigues i comerços, llotges, borses, grans superfícies, etc.), però també es realitza a través de mitjans de comunicació (abans per correu, ara per mail,  fax, internet, etc.). El mercat, per tant, és el “lloc” on estroben venedor i comprador; també podem dir, de manera més abstracta, que és el lloc on es troben la oferta i la demanda.

En una economia de mercat, la renda és en permanent moviment. Aquest moviment és el flux de la renda i és un flux circular, és a dir, que no té un principi i un final, gira constantment. Podem començar el cercle per on volguem. Per exemple, si comencem per les empreses, aquestes contracten uns treballadors als quals el paguen un salari, els treballadors amb el seu sou van al mercat a comprar béns i serveis a les empreses que els ho venen i amb el que ingressen paguen els salaris i als proveïdors.

Al mateix temps, donat que l’intercanvi és béns i serveis per diners, el mercat funciona per un sistema de preus. El preu és el resultat d’un acord entre el venedor i el comprador i és la quantitat de diners que paga el comprador al venedor per adquirir un bé o servei. En moltes transaccions l’acord és clar i explícit com quan un particular ven el seu pis a un altre particular, o bé en la compravenda de terrenys, empreses, etc. Tanmateix, la majoria de preus de béns de consum sorgeixen d’un acord tàcit resultat de multitud de microdecissions de venedors i compradors d’uns determinats béns. Quan un bé té una demanda molt forta (turrons per Nadal o el pastís de Pasqua) els venedors s’atreveixen a pujar els preus perquè la majoria de persones estan disposades a pagar més per aquell bé en aquelles festivitats; en canvi, per gener, la gent s’ha gastat diners per vacances i Reis i els venedors baixen els preus (rebaixes) per assegurar-se un mínim de vendes.

Un esquema senzill de com el mercat regula els preus i la producció podria ser el següent. Un determinat bé, ordinadors per exemple, té una demanda forta, es ven bé, pugen preus; però la demanda estimula als fabricants a produir més ordinadors; en conseqüència, el mercat s’inunda d’ordinadors i baixen els preus; finalment, la producció i venda d’ordinadors s’estabilitza en unes quantitats i preus que satisfan la demanda i oferta d’aquest servei. A l’inrevés, quan un bé té poca demanda, baixen els preus, i els empresaris en fabriquen menys fins que pleguen o canvien el producte (els fabricants de Faxos, per exemple) per tal de satisfer la demanda. És com una mena de democràcia directa permanent; els consumidors, amb les seves petites decissions quotidianes comprant o no fent-ho, pagant un preu més elevat o més baix, determinen què és produeix, en quina quantitat i a quins preus. En els anys d’augments de preus de les vivendes cal comprendre que aquest augment era el resultat de que la majoria de persones estaven disposades i efectivament en pagaven un preu elevat; els preus pujaven volia dir que la gent pagava aquells preus. Quan la gent deixa de pagar aquells preus -pels motis que sigui- llavors els preus baixen fins que al parar de construir cases n’hi ha menys en el mercat i llavors la demanda torna a fer pujar els preus.

Aquest esquema de funcionament s’anomena la llei de l’oferta i la demanda.

L’economia de mercat, tal com la descriu la doctrina liberal, té problemes:

1.- Es produeixen grans desigualtats socials donat que la renda no es distribueix equitativament. El treball és una mercaderia més i els salaris baixen en tasques per a les quals hi ha molta gent que pot fer (no cal formació ni experiència) i s’eleven quant les persones que el saben fer bé són poques i se’n necessiten moltes. A més, els mercats són dinàmics, i gairebé sempre sobra gent d’un sector i es fa difícil reubicar-lo en altres sectors i formar-lo per poder fer les noves asques; això genera un atur estructural permanent que ja estudiarem més endavant.

2.- Hi ha errors del mercat ja que es produeixen demandes puntuals exagerades i temporals que inciten a l’augment de la producció (i d’empreses) que a continuació  fracassen. A més, és difícil percebre els límits: un exemple clar ha estat l’augment de comerços dedicats a informàtica, un sector nou, que creix, etc. però el coneixement de quants comerços fan falta a Sant Celoni s’ha fet quan alguns d’ells no han funcionat per manca de clients i han hagut de plegar i s’han malbaratat recursos.

3.- La publicitat no només inf0rma sinó que incita al consum i crea la demanda que no sempre té una base prou real. Es creen necessitats per poder satisfer l’oferta enlloc d’ajustar l’oferta a les necessitats. Anomenem aquest fenomen societat de consum.

4.- La competència perfecta no existeix. Sovint un sector productiu s’estanca a un nivell de producció i qualitat i es crea una mena d’acceptació de l’eficiència i beneficis que s’obtenen amb aquella activitat encara que la demanda plantegi més quantitat i més qualitat. Sovint passa això en zones turístiques saturades on hotels i restaurants mantenen preus elevats i poca qualitat perquè ningú es proposa millor servei i a millor preu; els establiments ja estan satisfets en com es guanyen la vida i el sector no millora.

5.- El sistema d’economia de mercat és inestable, sempre ha de suportar períodes de crisis. En determinats moments s’acumulen errors i es produeix una crisi generalitzada. Per això, a la pràctica, els sistemes econòmics han tendit a ser mixtes, amb una forta intervenció del sector públic per tal de garantir serveis i béns no rendibles per a cap empresa (serveis socials, etc.) i també per tal de rescatar i compensar sectors que temporalment sofreixen una crisi, com ens està passant ara amb la crisi immobiliari, la de venda de cotxes, obtenció de crèdits, etc.

Deixa un comentari