1.9 L’intercanvi i els diners

El diner és un mitjà d’intercanvi de mercaderies. És a dir, el diner es pot intercanviar per qualsevol tipus de bé material o servei. En general, cal que allò que es fa servir com a diner sigui escàs, bé perquè s’utilitza un bé naturalment escàs, com l’or o d’altres metalls preciosos, o bé perquè es fa artificialment escàs, com seria el cas de les monedes i bitllets de banc. En l’origen també era necessari que allò que es feia servir fos durader.

En l’actualitat, el diner és una abstracció, almenys en les societats industrialitzades. La major part de la reserva monetària d’un país no existeix físicament, sinó com a entitat comptable. Les monedes i els bitllets (el diner en efectiu) són el tipus de diner físic més habitual avui en dia, tot i que materials com l’or o l’argent encara mantenen les propietats essencials del diner. A principis del segle XXI, l’us de diner electrònic (targetes de crèdit o dèbit) és cada vegada més freqüent als països industrialitzats.

Aquest tema el tractarem a fons a les unitats 11, 12 i 14. Tanmateix, la curiositat natural fa que des del principi hom en tingui una amplia informació.

Funcions del diner

El diner és un instrument de pagament generalment acceptat per especialistes membres de la comunitat en la solució d’una compra, un benefici o un deute. Té tres funcions principals:

  • Funció d’intermediari per al comerç.
  • L’expressió dels valors i la unitat per al càlcul econòmic i comptable.
  • La funció de dipòsit de valor.

Alguns autors consideren que la capacitat de transformar els deutes i passius, inclosos els impostos, és una quarta funció anomenada “descàrrega” de la moneda.

El diner es caracteritza per la confiança dels seus usuaris en la persistència del seu valor i la seva capacitat de servir com a mitjà d’intercanvi. Per tant, té dimensions socials, polítiques, psicològiques, jurídiques i econòmiques.

El diner s’ha tingut al llarg de la història formes molt diverses: carn de boví, sal, perles, ambre, metall, paper, etc. Després d’un període molt llarg on l’or i la plata (i altres metalls) van ser els mitjans de comunicació preferit, el diner està ara gairebé completament desmaterialitzat i circula principalment en forma escriptural o electrònica.

Cada moneda es defineix com la moneda d’una determinada zona, normalment d’un estat. Es presenta en forma de dipòsits, de bitllets de banc i monedes, també conegut com a divises. Les divises s’intercanvien entre elles en el context del sistema monetari internacional. De fet, des de 1973 quan les paritats de les principals divises del món deixarà de ser defensades després dels acords de Jamaica del 1976, les monedes no són calibrades, directament o indirectament, pel pes d’un metall preciós. Els seus valors fluctuen en el mercat internacional de divises, com a part d’un sistema de canvi flotant o flexible.

Degut a la importància dels diners, els estats han buscat des del principi assegurar el màxim poder monetari, han definit una divisa oficial i l’han convertit en un dels seus símbols i una marca del seu poder. Els estats exerceixen un control sobre els bancs i sobre la creació de diners, a través de la legislació i des de la política monetària dels bancs centrals.

A més d’ésser un mitjà de pagament —si no ho fos, l’intercanvi s’hauria de limitar a la permuta—, el diner serveix com a unitat de compte i com a reserva de valor. Com a unitat de compte permet de mesurar homogèniament el preu de tots els béns, de manera que es puguin comparar els uns amb els altres. Com a reserva de valor, permet de separar considerablement en el temps les dues parts de la transacció: El qui rep diner en canvi del lliurament d’un bé o servei pot utilitzar en qualsevol moment el poder de compra que lo confereix l’acceptació general d’aquest, constituint d’aquesta manera una forma important de conservació de la riquesa.

El valor del diner es corresponia inicialment al valor associat al pes equivalent del metall sense estar convertit en moneda, es a dir, es tractava d’un diner real (de ple contingut). En oposició a aquest existeix el diner nominal,el qual no té pràcticament cap valor material. Pràcticament (tot exceptuant les monedes, sense gaire valor material) el diner nominal és avui l’únic existent, i consisteix en reconeixements de deute bancaris.

Dits deutes bancaris poden ésser de dues classes:

  • els bitllets del banc central : tenen la denominació de curs legal, donat que els creditors no poden refusar que el reemborsament dels seus crèdits els sigui fet en bitllets del banc central.
  • els dipòsits a la vista del públic en els bancs:. Els dipòsits a la vista en els bancs són utilitzables per llurs titulars com a mitjà de pagament, a través de l’extensió d’un xec bancari o de la prèvia conversió d’aquest en diners del banc central.

El fet que tant els bitllets com els dipòsits a la vista siguin reconeixements de deute dels bancs explica el fenomen de la creació del diner. El banc lliura un crèdit contra ell mateix i, pel fet que aquest crèdit pugui ésser utilitzat immediatament pel beneficiari com a pagament, crea diner.

La quantitat de diner que el públic (consumidors i empreses) vol tenir en el seu poder constitueix la demanda de diner, tenint aquesta una relació directa amb el nivell d’activitat econòmica; en contraposició hi ha l’oferta de diner: quantitat de diner realment existent i sobre el qual el govern pot actuar satisfent o no la demanda d’aquest.

Propietats del diner

  • Unitat de compte. Es defineix com a unitat de compte la fracció mínima que es fa equivalent a un dels béns que per convenció serveixen per a mesurar el preu de les coses, així com la relació entre elles, d’aquesta manera es pot establir identitat entre unitat de compte i unitat monetària, i que esdevé una característica essencial en el diner.
  • Adquisivitat: Propietat adquisitiva del diner o bé similar. Indica la possibilitat de bescanvi del diner en mercaderies. d’aquesta propietat s’en deriva la definició de poder adquisitiu: Quantitat de béns o serveis que es pot adquirir amb una determinada quantitat de diners. Fluctua inversament a les variacions que experimenten els preus del béns que es volen adquirir.
  • Poder alliberador Facultat d’alliberar deutes que es concedeix al diner. Aquesta capacitat alliberadora es concedida per les autoritats monetàries.
  • il·lusió monetària: Reconeixement subjectiu de l’estabilitat del valor del diner sense tenir en compte les variacions del seu poder adquisitiu. Dita il·lusió permet mantenir un preu fix de la unitat monetària fet que conserva també el valor al llarg del temps. Aquesta aparença amaga, peró, els efectes de les variacions dels preus dels altres béns. D’aquesta manera, un augment de la renda nacional d’un país no comporta necessàriament un increment de riquesa, ja que aquesta també depèn de la capacitat adquisitiva de la moneda.

Tipus de Diner

  • Segons la seva tributació:
    • Diner negre. Anomenat també diner brut o diner B. Es refereix al diner obtingut dels guanys fets sense deixar-ne constància en els registres obligatoris per tal de defugir-ne la tributació o usar-los en activitats paral·leles o il·lícites. Dit diner té el seu origen en activitats il·legals (fraus comptables, prostitució, droga, robatoris, etc.) o en l’economia submergida, i en són refugis d’aquest els anomenats paradisos fiscals, i els centres off-shore, on s’intenta el blanquejament, es a dir, convertir aquest diner en legal. Els estats en persegueixen els tenidors d’aquest diner per tal d’obligar-los a tributar.
    • Diner viu. N’és el contrari de l’anterior, es a dir, es tracta del diner comptat, tot entenent com a comptat el diner obtingut dels guanys fets del qual es deixa constància en els registres obligatoris i, en conseqüència, són tributats.
  • Moneda: (entre altres accepcions) Part de l’oferta monetària d’un país composta de bitllets més moneda metàl·lica i que també es denomina efectiu en mans del públic, es a dir, Diner efectiu d’un país que no està en mans del sistema bancari. Per altra banda es defineix com a unitat monetària la unitat estàndard de la moneda (o mitjà oficial de canvi) de cada estat. Sota el règim del patró or, i també mentre foren efectius els acords de Bretton Woods, el valor de la unitat monetària es definia determinant el pes d’or fi a què equivalia. En la pràctica, es fixa la paritat en relació amb el dòlar o la moneda internacional més utilitzada.
  • Reserves bancàries: Diner que el banc manté en forma líquida per fer cara a les possibles demandes dels seus dipositants. Les proporcions que aquestes reserves han de representar respecte al total de dipòsits del banc solen ésser fixades per llei o per conveni entre les institucions bancàries i l’estat.
  • Getó: Objecte amb valor monetari o sense que té un àmbit de circulació limitat i privat. L’àmbit d’ús d’aquests és molt ampli: fitxes de joc, per a utilitzar telèfons o altres aparells, unitats per a facilitar la comptabilitat, monedes de caràcter privat (eclesiàstic, de cooperatives, etc).

Enllaços externs

 

Deixa un comentari