La casa romana

Introducció

La cabana rústega circular (casa) amb el temps fou substituïda a la ciutat per la casa (domus) de planta rectangular, disposada al voltant d’un pati central (atrium). Tres foren els tipus d’habitatges dels romans: la domus o casa unifamiliar de família benestant, l’insula o blocs de pisos modestos, sorollosos, incòmodes, exposats a incendis i ensorraments, on vivien diverses famílies humils i la villa o casa de camp amb dues parts ben diferenciades: la villa urbana o residència del senyor i la seva família i la villa rustica o granja dedicada als treballs del camp i les dependències dels treballadors.

La casa romana reflecteix com era la societat romana, com era la vida quotidiana i les diferencies socials i econòmiques que hi havia en l’època romana. La vida a Roma era molt cara en general, però en especial el lloguer d’una casa, que era tan car que amb el lloguer d’un any es podia comprar una casa fora de Roma ja que, tal com sol passar a les ciutats actuals,  feien falta molts habitatges, fet pel qual els edificis més habituals eren les insulae. Aquests habitatges amb diversos apartaments tenien balcons i finestres que donaven al carrer. La seva alçada  va arribar a ser tan desmesurada que l’emperador August la va limitar als vint metres i més tard l’emperador Trajà la reduí a divuit metres. Els constructors s’enriquien amb la construcció d’aquests blocs de pisos i el seu estalvi de material provocava els freqüents esfondraments i incendis. Aquests habitatges no tenien ni aigua corrent, ni lavabos.

Els romans ja controlaven de no edificar massa, ja que eren bastant conscients de que tant els materials com l’espai necessari per construir no eren il·limitats. Normalment feien servir terra, adobs, i fusta per construir les cases.

Utilitzaven sovint els  brasers com a sistema de calefacció, però no tenien xemeneies que traguessin el fum i les cendres, i això causava molts incendis. Els incendis i esfondraments de les cases eren molt comuns  i, per això, van decidir canviar el material del sostre de fusta per pedres lleugeres.

A les cases urbanes (domus), hi recomanaven que hi hagués prou llum i que hi passés aire a l’estiu i sol a l’hivern i també tenir en compte l’orientació de la casa. Aquests consells no eren aplicables en la majoria dels casos degut a diversos factors, i aleshores l’únic que podia fer el propietari d’un solar urbanístic era organitzar la casa internament.

Domus típica d’Itàlia

Domus típica de Pompeia

Reconstrucció d’una insula romana

Distribució de la casa

En general, les cases tenien una distribució axial, un pati central i un porxo per protegir de la calor i les pluges. Tota la distribució de les habitacions estava molt ben pensada segons la seva funció i els requeriments de l’habitació, per complir el seu objectiu ordenaven les habitacions de manera que ajuntaven les que tenien una funció relacionada entre si, de manera que les que estaven destinades a rebre visites o a la realització de negocis estaven totes a prop de l’entrada del carrer i les que eren més de la vida privada de la casa estaven a la part interior.

Aquesta distribució correspon només a les domus, les cases més riques, ja que la majoria de cases més pobres només tenien una sola estança on es portaven a terme totes les activitats diàries: cuinar, dormir… Algunes altres tenien unes poques habitacions que s’anava canviant el seu propòsit en funció de les necessitats del moment.

El vestíbul

Moltes cases tenien un vestíbul (vestibulum) on la gent esperava abans de ser rebuda a dins, i un atri (atrium) on esperava la gent més important i amb més categoria. Tothom qui s’ho podia permetre tenia un porter (ostiarius), que era esclau designat únicament a vigilar les entrades de la casa i s’encarregava de regular qui entrava i qui no, i les persones que eren més importants i que, per tant, eren ateses primer pel patró (patronus).

                               

Recreació d’un vestibulum

L’atri

L’atrium era una habitació espaiosa, amb una gran obertura (compluvium) al sostre, per la qual entrava la llum i l’aire. A sota del compluvium, hi havia l’impluvium, un estany que recollia l’aigua de la pluja. Un brocal d’un pou (puteal) la conduïa a una cisterna i servia per a usos domèstics. L’atri toscà (atrium Tuscanium),sostingut per bigues, deixava passar la llum al mateix temps que recollia l’aigua de la pluja. Un altre tipus d’atri que va aparèixer una mica més tard va ser l’atri amb quatre columnes (atrium tetrastylum), que també recollia l’aigua a l’impluvium i, a més a més, permetia airejar i repartir el pes de les parets. Aquest tipus d’atri va ser molt popular entre la gent que s’ho podia permetre, ja que les columnes eren vistes com una cosa majestuosa, una demostració de poder, riquesa i respectabilitat. La majoria d’aquestes columnes eren de marbre d’importació, per donar més impressió de luxe. L’atri dipluviat va ser dels últims en aparèixer, i la seva funció principal era recollir la llum natural, però traient l’aigua de la pluja fora de la casa sense reutilitzar-la, amb la qual cosa permetia aïllar millor de les temperatures extremes. Els atris van acabar desapareixent amb el temps prop del segle II d.C

Atri d’una casa romana

Recreació de l’atri d’una casa pompeiana

El despatx

El tablinum era el lloc on el patró de la casa s’estava per controlar tot l’atri i rebre les salutacions. Moltes vegades era considerat com el centre neuràlgic de la casa. Segons es pot deduir en alguns texts, solia ser la sala on es tancaven els tractes més confidencials. La recepció va haver de constituir la principal funció del tablinum, també tenia una funció d’arxiu de documents que afecten a la vida pública, i també es podien fer servir com a menjador eventual. No va estar tan arrelat com l’atri i va desaparèixer amb el temps.

L’oecus  era una espècie de saló de recepció i reunió. Una de les seves característiques és que tenen columnes.

L’exedra eren sales de reunió, que Ciceró descrivia com a sales destinades al plàcid repòs de la migdiada i sobretot a la conversa. En qüestió d’espai havien de ser tan àmplies com els oeci o les pinacoteques. Aquesta sala va aparèixer després, amb les cases hel·lenístiques. Aquestes sales estaven destinades a rebre les visites quan ja tenen un cert grau de confiança i intimitat respecte el receptor de la casa.

Recreació d’un tablinum

El jardí

Tenir un jardí a la societat romana, encara que fos petit,  situava el propietari de la casa a ulls de la gent en una posició econòmicament còmoda, sobretot a les ciutats on els preus del sòl pujaven cada cop més degut a l’especulació. S’ha documentat amb bastant freqüència un espai petit al darrera d’algunes cases, al que s’hi pot accedir a través d’un corredor que ve de l’atri. Aquest espai és l’hortus, que seria el que ara anomenaríem jardí. Donat això, era bastant corrent que les cases riques i poderoses tinguessin un espai dedicat al jardí, encara que fos un espai petit. Les funcions principals de l’hortus era principalment que els habitants de la casa tinguessin un espai personal on prendre l’aire i rebre algunes de les seves visites en un entorn més natural i fresc, a part de permetre ventilar les habitacions adjacents. Al principi de tot, abans de ser pròpiament un jardí,  l’hortus era un espai on es cultivaven fruites, llegums i verdures que servien per abastir la casa amb subministres frescos.

Era bastant comú que en els jardins de la gent més rica hi haguessin arbres exòtics, com els lotos, i també columnes de marbre importat. Pràcticament tots els jardins tenien una font, o al menys un petit estany.  Tot i  això massa luxe era criticat.

      

El menjador

En les cases romanes en general hi havia una sala preparada per menjar, on hi havia diferents llits on els romans menjaven ajaguts. Aquest costum de menjar recolzats en un llit és un costum grec, igual que el triclinium, que es una sala que van agafar dels costums grecs. Tot i que el triclinium era el lloc oficialment designat per menjar, també hi havia moltes altres sales que es podien convertir en menjadors provisionals.

Hi va haver tres tipus de triclinis: els d’estiu, els d’hivern i els que estaven a l’aire lliure. Els d’estiu estaven freqüentment en ubicacions privilegiades al costats de patis o de peristils, de manera que els comensals poguessin gaudir d’unes bones vistes i una bona ventilació que alleugés la calor sufocant de l’estiu. En canvi, els d’hivern estaven més aviat poc ventilats per conservar l’escalfor, i feien servir brasers per escalfar la sala. Els triclinis que estaven a l’aire lliure, estaven fets per a que els comensals poguessin gaudir de la natura en tota la seva esplendor a l’ombra d’un arbre, i per tant se situaven en jardins plens de vida. Naturalment, aquest últim tipus només es podia fer servir en èpoques de bon temps i quan no plovia.

Com que el menjador acostumava a ser una sala molt concorreguda també era molt important la seva higiene i bona olor per donar bona impressió als convidat, per tant, generalment s’escombrava molt bé les sobres, i s’hi aplicava perfum perquè fes bona olor. Tot això feia que fos una de les sales més higièniques de la casa romana.

Recreació d’un triclinium romà

Els dormitoris

El dormitori era el lloc més personal i privat de la casa, on només hi entraven les persones amb un vincle més estret i íntim. Moltes vegades en els mateixos dormitoris es duien a terme accions com el tocador i neteja personal. No era una de les habitacions més utilitzades, ja que només es feia servir després de dinar per a la migdiada i després de sopar per anar a dormir. En general, acostumava a haver-hi un seguit de dormitoris a la segona planta de la casa (si n’hi havia), que servien per si venien convidats a dormir.

Cada persona de la parella acostumava a tenir el seu propi dormitori, i moltes vegades hi havia un altre dormitori principal, on s’ajuntava la parella per tenir descendència. També hi podia haver avantcambres, que servien per donar més importància i privacitat al dormitori en si, tot i que només n’hi havia en les cases més prestigioses.

Per a la població més pobra i humil i els esclaus, no hi havia gaire comoditat en els llits, ja que en general consistien en palla o herba que aïllava una mica el terra, i donava una vaga sensació de comoditat. En el cas dels soldats també acostumaven a ser enrotllables per facilitar el trasllat del campament. A partir d’aquests matalassos tan simples anava millorant la situació en funció de la capacitat econòmica de la casa, passant des de simples màrfegues a sumptuosos i rics llits que proporcionaven una comoditat molt més agradable que un simple llit fet de palla o herba. Aquests llits més acomodats també variaven el seu material depenent del que la família es pogués permetre, i anaven des de la llana fins a les desitjades i luxoses plomes de cigne.

Recreació del dormitori principal

 

Distribució dels dormitoris

La cuina

El romans sabien que la cuina era un element indispensable de la casa, però no els hi agradaven gaire les condicions que hi havia: fum, vapor, soroll, olors, greixos…, i per això la cuina en les grans cases s’acostumava a situar apartada de la resta, en un racó on no molestés, també per aquest motiu necessitaven ventilació i, per tant, si es podia se la situava a prop d’un pati secundari que a més podia servir per recaptar aigua per cuinar, netejar, fregar… En general, mai no es col·locava a prop del menjador, tot i que es feia servir molt la cuina per fer els grans banquets amb què rebien els seus convidats, ja que tota l’activitat que es feia a les cuines podia incomodar els comensals, i ja tenien el servei per a que portés el menjar de la cuina fins al triclini.

Sovint la cuina estava situada a prop de les latrines i dels banys o termes, per tal de rentabilitzar millor l’aigua calenta i els forns en fregar, cuinar… Això acostumava a crear un ambient no gaire salubre a les cuines si hi havia mala ventilació, perquè tots els fums i vapors es mantenien allà. En els casos de cuines sense ventilació, segurament es feien servir brases que havien encès prèviament en el pati secundari. En general, els forns no eren gaire comuns a les cases, ja que només es feien servir per a la reposteria, i tenien molt risc d’incendi.

Les cuines també eren un element perillós degut a que moltes tenien un forn on utilitzaven foc, i com que moltes parts de les cases eren de fusta, això podia ocasionar molts incendis.

Recreació d’una cuina romana

Els banys

Només les cases més benestants podien gaudir de la privacitat que ofereix tenir un bany propi a casa, la resta de la població havia d’anar als balnea públics. Els balnea  privats acostumaven a estar orientats cap a l’oest, ja que així captaven la llum i l’escalfor de la tarda, que era el moment en què s’acostumaven a banyar. Originalment feien servir brasers per escalfar aquestes sales, fins que es va inventar un sistema de calefacció  a través del terra.

El sistema amb les latrines és el mateix: els rics en podien tenir unes privades a casa seva, i la resta feien servir les públiques, que oferien molta menys privacitat i unes mesures d’higiene bastant bones per l’època, tot i que podrien haver estat bastant millorables.

Recreació de les latrines

 

Proveïment d’aigua

Les grans infraestructures hidràuliques es destinaven a l’ús públic, per tant el proveïment d’aigua a les cases s’aconseguia per mitjans privats com l’impluvi, pous i cisternes, això implicava que no tothom podia gaudir dels privilegis de tenir aigua a casa, i havia de fer servir els serveis públics per sanejar-se, netejar, cuinar… Per aquest motiu, s’intentava col·locar la cuina i les latrines de manera que poguessin aprofitar el servei de recolliment d’aigües residuals públic. Això portava a situar la cuina i les latrines a prop.

 Higiene

En general, el grau d’higiene d’una societat està relacionat amb el grau de cultura, això vol dir que com més higiene té una societat més cultura té.

A les ciutats romanes, hi havia en general bastanta higiene, tot i que no en totes les cases era igual. En les domus, que eren cases més acomodades hi havia moltes més mesures d’higiene que en les insulae i les tabernae. Això es reflecteix en què les insulae tabernae  no acostumaven a tenir unes latrines pròpies, sinó que havien d’anar a les públiques, en canvi les domus sí que acostumaven a tenir unes latrines privades.

Productes de neteja

En l’època romana es feien servir uns productes de neteja molt senzills i els estris de neteja estaven fets d’uns materials molt naturals. Per netejar feien servir aigua i serradures, i depenent del que volguessin netejar feien servir: una escombra, una esponja o draps. Les escombres eren per zones extenses, i estaven fetes de fulles de palmera o talls arbustius. Les esponges i els draps tenien pràcticament la mateixa funció,  es feien servir per netejar les taules, les columnes o superfícies més petites. Generalment amb els draps i les esponges es feia servir l’aigua i amb les escombres les serradures.

Il·luminació i ventilació

Les cases romanes, en general, no tenien gaires finestres a principis de l’època romana, però poc a poc s’hi van anar introduint diferents maneres de fer que entrés llum natural per il·luminar les cases. En un principi, tota la llum que entrava venia del pati central o d’algunes petites finestres que es feien normalment elevades respecte el nivell del carrer, això feia que hi hagués algunes habitacions interiors on hi hagués una llum molt pobra i altres en què hi hagués bastanta llum. Per a evitar això va aparèixer el medianum, que fa una mica la funció de pati central distribuint la llum per tota la casa. Els patis centrals també servien per airejar la casa, a més de per fer-hi entrar la llum del sol.

Més tard, les cases  més adinerades van començar a posar vidres o pedres translúcides a les finestres dels pisos superiors per aïllar millor i poder obrir finestres més grans. En altres cases es feien servir contrafinestres, persianes o tendals per aïllar-se de la calor, la pols i els insectes, sobretot en les zones de clima mediterrani. També era molt comú que en aquestes zones hi hagués moltes cases amb terrasses, terrats i balcons per poder gaudir del sol. En altres climes més freds també es feien servir mesures com les contrafinestres i les persianes per aïllar del fred i de la pluja.

Un altre tipus de finestres, que no eren gaire comunes, eren les finestres que es feien en emplaçaments panoràmics o en cases amb un gran jardí, i que eren grans i amb la principal funció de què els habitants de la casa poguessin gaudir de les vistes exteriors. Aquest tipus de finestra no es donava gaire, especialment en climes freds on aïllar la casa era vital per poder evitar les condicions atmosfèriques més adverses.

Tot seguit una reconstrucció virtual d’una domus d’una família benestant:

Imatge de previsualització de YouTube

Vid. Visita virtual a una casa romana de Sebastià Giralt

Comparació amb la casa actual