Arxiu mensual: abril de 2016

Bruselas acusa a Google de abusar del monopolio de facto de Android

General, ,
Sede de Google en Mountain View, California.

Sede de Google en Mountain View, California.DREAMSTIME EXPANSION

Expansión- 20-04-2016

La Comisión Europea acusara hoy a Alphabet, la empresa propiedad del buscador online Google, de prácticas abusivas en el mercado de sistemas operativos móviles.

El proceso podría concluir con multas de centenares de millones de euros. Se trata del segundo pliego de cargos que la empresa tecnológica estadounidense recibe de Bruselas en el último año. El primero fue por presuntas prácticas anticompetitivas en ciertos resultados de búsquedas.

Según avanzaron ayer la agencia Reuters y el diario Financial Times, la comisaria de Competencia, Margrethe Vestager, desvelará hoy los detalles de sus acusaciones contra Android, el sistema operativo móvil de Alphabet que está presente en cuatro de cada cinco teléfonos inteligentes. La investigación formal se abrió en abril de 2015. Con la apertura de las pesquisas oficiales, la comisaria evidenció sus sospechas de que Google podría estar abusando de su posición dominante en ese mercado para promocionar ilegítimamente el uso de sus aplicaciones, como el servicio de e-mail (Gmail), las búsquedas online (el buscador Google), los mapas (Google Maps) o la propia tienda de aplicaciones (Google Play).

Según la argumentación de Bruselas, si alguien compra un teléfono inteligente, lo más probable es que este cuente con el sistema operativo Android, que en la mayoría de versiones llevan incorporadas las aplicaciones de serie de Google. Esto desincentivaría al resto de actores del mercado a desarrollar aplicaciones que compitan con las de Google, ya que estas contarían con una gran ventaja inicial.

Concretamente, la Comisión lleva un año investigando tres cargos contra Google:

  • Si Google ha requerido o incentivado a los fabricantes de teléfonos inteligentes y tabletas a preinstalar exclusivamente las aplicaciones y servicios de Google.
  • Si Google ha impedido que los fabricantes de teléfonos inteligentes y tabletas que deseen instalar las aplicaciones y servicios de Google en sus dispositivos Android, desarrollen y comercialicen también versiones modificadas de Android en otros dispositivos.
  • Si Google ha ensamblado algunos de sus servicios y aplicaciones distribuidos con Android con otras aplicaciones de Google, servicios y/o interfaces de aplicación.

Hoy se conocerá el veredicto de la Comisión en cada una de estas tres cuestiones.

La cuestión de la innovación

Vestager lo explicaba así el lunes pasado en una conferencia celebrada en Ámsterdam: “Nuestra preocupación es que, al requerir a los fabricantes de móvil y operadores que pre-carguen una serie de aplicaciones, en lugar de dejar que ellos decidan qué aplicaciones cargar, Google podría estar cortando una de las principales vías por las que nuevas aplicaciones pueden llegar a los consumidores“.

Se trata de un caso bastante similar a los que hace una década enfrentaron a la Comisión Europea con Microsoft, el fabricante de software estadounidense. Entonces, Bruselas acusó a la compañía presidida por Bill Gates de aprovechar su posición de dominio en los sistemas operativos para promocionar productos propios, como el navegador Internet Explorer o el reproductor multimedia Windows Media.

Una vez lanzado el pliego de cargos, Alphabet tendrá la oportunidad de hacer alegaciones. De momento, la compañía ha negado cualquier tipo de mala práctica y esgrime dos argumentos: que las aplicaciones de sus competidores pueden encontrarse también en el sistema operativo Android con facilidad y que no todos los fabricantes de móviles que usan Android llevan aplicaciones de Google preinstaladas.

Pero si su tesis no convence a Vestager, la Comisión podrá imponer sanciones de hasta un 10% de la facturación global de toda la compañía. Sin embargo, eso es lo que dice la teoría. En la práctica, las multas suelen ser bastante inferiores y circunscritas al área de negocio donde se ha producido el abuso. Según unas estimaciones citadas ayer por Reuters, los ingresos publicitarios vía Android por aplicaciones como Google Maps, Google Search o Gmail ascienden a 11.000 millones de dólares (9.700 millones de euros). El 10% de esa cifra equivaldría a 970 millones de euros.

Reinventant la mort

Articles digitals
Retransmissions de funerals en ‘streaming’ i llançament de cendres amb dron: el sector  funerari es renova.
Ara.cat –

Hi ha qui creu que cada instant de la vida és un pas més que fem cap a la mort. Però també hi ha qui és més optimista i intenta fer-ho tot per allunyar-se’n. Al sector dels serveis funeraris hi passa més o menys el mateix. Malgrat que és un sector tradicional amb una demanda molt estable, l’arribada de la crisi i l’increment de l’ IVA del 8% al 21% ha fet que la facturació baixi prop d’un 15%, segons la patronal del sector, Panasef. “Cada vegada més, la gent opta per productes d’una gamma més baixa i per fer cerimònies més senzilles”, explica Josep Maria Mons, portaveu de l’Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de Catalunya, que aglutina prop del 70% de les companyies del sector. És per això que, aprofitant la implantació generalitzada de les noves tecnologies, els serveis funeraris han decidit començar a fer el pas cap a innovacions que convencin els clients de la necessitat de gastar una mica més. A més de pal·liar els efectes de la crisi, l’objectiu també és “esprémer al màxim les facilitats i comoditats que poden oferir les noves tecnologies aplicades als serveis funeraris”, assegura Mons.

“La personalització de les cerimònies és una tendència creixent: cada vegada més els clients demanen serveis exclusius, diferents i originals”

Fernando Sánchez Director de màrqueting de Mémora

Si bé des del sector afirmen que aquests nous serveis encara no han arrelat amb força, cada vegada més empreses intenten abanderar la modernització. És el cas del grup català Mémora, un dels gegants del sector. “La personalització de les cerimònies és una tendència creixent a tot arreu, però també al sector funerari: cada vegada més els clients demanen serveis exclusius, diferents i originals”, explica Fernando Sánchez, director de màrqueting de Mémora. Des de l’empresa ho van detectar i van decidir incloure al seu catàleg serveis fins aleshores inèdits al sector.

Va ser així com Mémora es va convertir ara fa dos anys en una de les primeres empreses a Europa que oferia la possibilitat de retransmetre les cerimònies via streaming. “Cada vegada hi ha més gent que viu a l’estranger i que, per diferents motius, li és impossible assistir al funeral”, apunta Sánchez. L’emissió es realitza amb un sistema d’entre quatre i cinc càmeres automàtiques, que detecten els moviments de les persones i que permeten fer editar la imatge al moment. “És un sistema que hem desenvolupat conjuntament amb professionals del món de la televisió i que mai ningú havia aplicat al sector funerari”, recalca el directiu. El seguiment, que té un cost de 180 euros, permet visualitzar el funeral a través de qualsevol dispositiu mòbil connectat a internet i recuperar-ne el resultat a través d’un sistema de vídeo a la carta.

Tanmateix, aquest no és ni de bon tros el projecte innovador més ambiciós que ha assumit la companyia en els últims anys: l’any 2014 Mémora va anunciar la intenció d’incloure al seu catàleg la possibilitat de llançar les cendres del difunt des de l’estratosfera, a més de 30.000 metres. El servei, que va entrar en ple funcionament ara fa un any, és rocambolesc: es dipositen les cendres en un globus, que s’enlaira equipat amb una càmera que enregistra tant l’ascensió com el moment en què el mecanisme expulsa les cendres a l’estratosfera. Quan el globus finalment esclata, la càmera -que duu incorporat un sistema de geolocalització- es precipita al buit i l’equip de Mémora l’ha de d’anar a buscar per recuperar-ne les imatges. “En un 5% dels casos cau en llocs inaccessibles: no és un mètode infal·lible”, reconeix Sánchez. Amb un preu que ronda els 2.500 euros, el directiu reconeix que encara és un “servei minoritari”, malgrat que cada vegada més gent s’hi atreveix: durant el primer any de funcionament ja l’han contractat prop de 30 famílies.

A més d’aquests dos serveis, l’empresa funerària catalana també elabora informes sobre el rastre digital que ha deixat el difunt a la xarxa. “Proporcionem als familiars una relació de les pàgines web, documents i comptes en xarxes socials que duen el nom del difunt perquè la família pugui decidir si vol esborrar-ne algun”, detalla l’executiu de Mémora. Amb una facturació anual de prop de 175 milions d’euros, l’empresa també comercialitza penjolls d’or i de plata amb l’estampació de l’empremta del difunt o la possibilitat de llogar cotxes fúnebres de color blanc. “És un sector tradicional, però això no vol dir que no calgui explorar nous camins”, conclou Sánchez.

En aquest context, les grans companyies del sector no han sigut les úniques que han detectat aquesta tendència creixent cap a la personalització: cada vegada són més els emprenedors i petites empreses que han vist en aquest camp un nínxol de mercat per poder fer negoci. És el cas de Ramón Arasanz, director general de Gala Azul, que opera al Masnou i és l’única empresa a Espanya que té autorització del ministeri de Foment per llançar les cendres al mar Mediterrani. Fins al 2009, Arasanz es dedicava a llogar iots per a ús recreatiu i sovint es trobava amb amics i coneguts que li demanaven si podia fer-los aquest favor. “Vam adonar-nos que hi havia una alta demanda i que ningú oferia res semblant”, explica. Ara, amb un preu de 650 euros, l’empresa ofereix cerimònies legals a bord d’un vaixell i respectuoses amb el medi ambient. “Utilitzem urnes biodegradables”, diu Arasanz.

“Convertim la mort en vida i els cementiris en boscos”

Gerard Moliné Fundador de Bios Urn

Aquestes urnes biodegradables són semblants a les que utilitza un altre emprenedor, Gerard Moliné. En aquest cas va ser ell mateix qui les va dissenyar i patentar el 1997 quan era alumne de l’escola Elisava. Les de Moliné, però, tenen una particularitat: incorporen una llavor d’un arbre a l’interior, que creix quan s’enterra l’urna. “Convertim la mort en vida i els cementiris en boscos”, explica. Actualment la seva empresa, Bios Urn, exporta a prop d’una quinzena de països i concentra el 80% de les seves vendes als Estats Units i al Canadà. Ara, però, Moliné ha decidit fer un pas més i crear Bios Incube, un recipient on es pot enterrar l’urna i que permet monitoritzar el creixement de l’arbre a través d’una apli. El projecte ha assolit en pocs dies més de 73.000 euros a la plataforma de micromecenatge Kickstarter i començarà a comercialitzar-se aquesta tardor. “Ens dirigim tant al client particular com als cementiris”, diu Moliné. De fet, el cementiri de la Seu d’Urgell ja ha posat en marxa una prova pilot amb deu de les noves incubadores.

Si aquests projectes se centren a abocar les cendres al mar o a la terra, hi ha un altre emprenedor, Jordi Francos, que va decidir fer-ho des de l’aire. Va ser així com el 2014 va crear Camino al Cielo: un servei per llançar les cendres des d’un dron. “Sempre m’ha entusiasmat l’aeromodelisme”, explica Francos. Arran de la mort de la seva mare, va pensar com podia fer-ho per complir la seva voluntat, que tiressin les cendres al mar. És així com va dissenyar un sistema per fer-ho des de l’aire. De moment Francos no en fa negoci: el projecte està en fase d’expansió comercial i negocia amb empreses del sector i, segons Francos, amb un exjugador del Barça, com a possibles finançadors del projecte.

Però no totes les innovacions estan dirigides a tirar les cendres. Fa poc han aparegut diverses start-ups destinades a facilitar altres aspectes, com la gestió de tràmits legals. És el cas de la catalana Testamenta, la primera empresa de l’Estat que permet elaborar un testament amb validesa legal a través d’internet. “És com dur un advocat a la butxaca”, simplifica Carles Argemí, director general de l’empresa. L’any 2014 van ser premiats al saló de start-ups BizBarcelona i, des de llavors, han teixit contactes amb 28 companyies d’assegurances. L’empresa no vol revelar quant va facturar el 2015 (el 2014 va ingressar 46.000 euros) però assegura que ara es planteja fer el salt al mercat internacional. Precisament, Testamenta va comprar l’any 2014 el portal d’esqueles Rememori, que n’aglutina més de 800.000 i que té un trànsit mensual de prop de mig milió de visites.

Un projecte molt semblant és el que ha nascut fa tan sols dues setmanes al Vendrell (Baix Penedès) sota el nom de RipWall. Es tracta d’una aplicació per a telèfons mòbils que permet crear làpides de celebrities de tots els àmbits: des de cantants i polítics, fins a científics. “Funciona com un cementiri virtual en què els seus seguidors poden posar-los espelmes o adreçar-los missatges”, explica Jordi Constantí, un dels seus fundadors.

El filòsof Blaise Pascal creia que per estar viu calia moure’s i que reposar conduïa a la mort. Ha sigut potser seguint aquesta lliçó que el sector funerari ha començat a adaptar-se a les noves tecnologies.

A la cua d’Europa en salari mínim

Articles diaris

Espanya manté un dels diferencials més grans entre el mínim legal i el sou mitjà al mercat laboral

ara.cat – ELENA FREIXA

A la cua d’Europa en salari mínim

Una jornada laboral completa a Espanya s’ha de remunerar, per llei, amb 655,04 euros al mes com a mínim si es reparteix en 14 pagues. Aquest terra legal converteix Espanya en el país europeu desenvolupat que té un sou de partida més raquític si es compara amb el salari mitjà dels treballadors al mercat laboral. El salari mínim interprofessional (SMI) espanyol representa el 36% del sou mitjà, deu punts menys del pes que té a França o a Bèlgica (vegeu gràfic). Només tres països de l’OCDE tenen un diferencial més gran entre el sou mínim legal i el que rep de mitjana un empleat: Eslovàquia, Estònia i la República Txeca.

En termes absoluts, el sou mínim espanyol és la meitat que el que tenen fixat les economies avançades d’Europa. A Alemanya, França o Bèlgica el punt de partida està al voltant dels 1.500 euros al mes. I si es descompon en salari per hora, els 5,3 euros mínims a Espanya són lluny dels 9,67 euros de França o els 8,5 euros a Alemanya, segons recull un estudi de la patronal Pimec presentat aquest divendres en una jornada en què l’empresariat discutia si es pot o no apujar aquest llindar mínim d’ingressos a Catalunya.

Malgrat tenir salaris mínims més alts, cap país de la UE compleix el mandat de la Carta Social Europea, que fixa que el sou mínim ha de ser equivalent al 60% del sou mitjà. Qui més a tocar ho té és Luxemburg, amb un mínim de 1.900 euros, que és el 50% del sou mitjà. A Espanya, complir amb aquest objectiu equivaldria a elevar l’SMI al llindar dels 1.000 euros.

L’OCDE, partidària que s’obri un diàleg que moderi les diferències salarials a Espanya, proposa que la pujada sigui suau i progressiva. Així s’amorteix el risc d’encarir els costos laborals en una economia encara “dèbil”, va defensar Herwig Immervoll, director de polítiques socials per a l’ocupació de l’OCDE, que va participar divendres en una jornada empresarial de debat organitzada per Pimec a Barcelona.

L’organisme internacional, però, posa uns deures més urgents a Espanya en paral·lel: millorar la qualitat de la feina. “Els treballadors a Espanya no són pobres perquè cobrin el sou mínim treballant tota una jornada, sinó perquè treballen amb feines de menys de 8 hores i amb contractes precaris”, va subratllar el responsable de l’OCDE.

Abaixar o no les cotitzacions

Els sindicats CCOO i la UGT, així com alguns partits polítics, proposen avançar cap als 800 euros a Espanya en pocs anys i començant ara. “Així es recuperaria el 4% de poder adquisitiu que ha perdut l’SMI en els anys de crisi”, defensa el secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego. Aquest horitzó té l’aval de l’Organització Mundial del Treball (OIT), que ha proposat aquesta pujada del 10% en tres anys.

Una via per moderar l’impacte d’apujar el sou mínim és crear mecanismes que compensin, com ara reduir les cotitzacions que paguen les empreses i fer així que el cost laboral, globalment, es mantingui. Patronals com Pimec veuen bé aquesta reducció de quotes a la Seguretat Social perquè sostenen que les petites i mitjanes empreses són les que es veurien més afectades i no tant les grans. A Espanya, de fet, només el 0,2% dels treballadors cobren el sou mínim, la xifra més baixa dins de l’OCDE. Els empleats més beneficiats d’un augment són els de serveis com la neteja, la restauració, el comerç i l’atenció domiciliària.

Reduir cotitzacions, però, té un altre problema, tenint en compte l’estat de les finances públiques espanyoles. “La situació fiscal d’Espanya no permet rebaixes en les cotitzacions de gaire contundència”, va reconèixer el director d’ocupació de l’OCDE. Una part d’aquesta pèrdua d’ingressos, defensa Pimec, es compensaria amb la pujada d’altres impostos com el de la renda i l’IVA per un increment del consum d’aquestes persones.

Els empresaris no tenen una visió unànime, fins i tot entre els que reivindiquen pagar per sobre dels mínims. La por comuna és que això acabi amb una pujada generalitzada. “El sou és un factor determinant de la nostra activitat”, va dir el president de l’Associació Catalana d’Empreses de Neteja, Josep Tres, en el debat organitzat per Pimec. Ara bé, va reconèixer que podria ser bo per aplacar competidors que els fan competència deslleial per la via dels sous que paguen.

Cèsar Molins, director general de la metal·lúrgica Ames, va advertir dels perills de pèrdua de competitivitat. “No podem enganyar-nos dient que els que cobren el sou mínim guanyaran poder de compra perquè, si el toquem, pujaran la resta de salaris i pujaran els preus”, va augurar. Va subratllar que si no es lliga a la productivitat, perilla l’exportació.

Un llindar mínim català

El debat per apujar la remuneració mínima legal aterrarà aviat al diàleg social català. La Generalitat reunirà patronals i sindicats per abordar un pacte d’àmbit català. Tot i que fixar l’SMI és competència estatal, els agents socials i econòmics poden acordar pujades dins la negociació col·lectiva.

L’OCDE avala un SMI descentralitzat. “Algunes zones d’Espanya potser es poden permetre sous mínims més alts i està bé obrir-se a un escenari més flexible”, va dir Immervoll. Països com els EUA ja han anunciat que ho posaran en marxa aviat, com és el cas de Califòrnia, on s’ha fixat un sou més alt que el federal per acompanyar el cost de vida superior en aquest estat.

“No hi ha evidències que lliguin apujar el sou mínim al risc de destrucció d’ocupació”

Miquel Puig

ECONOMISTA

“Apujar el salari mínim (SMI) a Espanya no només és bo, sinó que és imprescindible”, sosté l’economista Miquel Puig. Com que el cobren un grup de treballadors minoritari, afegeix, el cost d’augmentar-lo representa només una fracció del que costarà a l’Estat mantenir aquestes persones que la societat “està subvencionant”. El debat d’avançar cap als 1.000 euros a Espanya és oportú perquè ara s’ha obert també en països com el Regne Unit i els Estats Units. Segons Puig, cap estudi recull evidències que lliguin apujar l’SMI al risc de destrucció d’ocupació. Descarta que això donés peu a deslocalitzacions: “Qui cobra el mínim? Treballadors de serveis en hotels o al McDonald’s, i això no t’ho pots endur a fora”.

“Apujar el mínim farà créixer tots els sous i això és perillós amb un atur tan alt”

Antonio Argandoña

PROFESSOR D’ECONOMIA DE L’IESE

El sou mínim està lligat a la resta i apujar-lo farà que augmenti tota la cadena salarial, opina el professor d’economia de l’Iese Antonio Argandoña. No és partidari de plantejar aquesta mesura en un moment en què l’atur és encara molt alt a Espanya. “¿Crearà ocupació, això? Jo crec que no i ara es tracta que la gent mantingui la feina”, afegeix l’economista.

Creu que el risc que una mesura així freni contractacions és real si no es té en compte la productivitat. “Hi ha gent amb poca qualificació, expulsats de la construcció, que al llarg de la crisi han anat fent el que poden, que no saben fer coses noves. ¿Hi haurà cap empresa que els contracti a un sou més alt si ara no ho fan i el mínim és inferior?”, es pregunta.

El deute espanyol supera el 100% del PIB per primer cop des del 1909

General

Cada espanyol deu avui 13.000 euros més que abans de l’inici de la crisi, fa cinc anys

Ara.cat

  • Durant el mandat de Rajoy, el deute ha crescut en 13.000 euros per habitant / J. SORIANO / AFP

Feia més de 100 anys que l’estat espanyol no arribava al punt crític de tenir ‘hipotecat’ el 100% del seu producte interior brut (PIB, la riquesa que es produeix en un any al país). Va passar, per última vegada al 1909, segons les dades històriques del Fons Monetari Internacional i, al febrer del 2016 es va repetir. Segons les dades que ha publicat aquest divendres el Banc d’Espanya, el passiu de les administracions públiques va créixer en 9.732 milions d’euros al febrer i va dur el passiu total als 1,081 bilions d’euros, equivalent al 100,1% del PIB.

Des de l’inici de la crisi econòmica, el deute espanyol es va disparar, com a conseqüència de la caiguda d’ingressos públics per la frenada de l’activitat, però també per l’increment d’algunes despeses com les prestacions d’atur. A més, el govern de Mariano Rajoy es va dedicar a convertir deute privat en públic, a través d’accions com el rescat a la banca. El 2007, l’últim any precrisi, el passiu públic a Espanya era del 35,5%, segons l’FMI.

Això vol dir que, en aquest temps, poc més de vuit anys, el passiu ha pujat gairebé 65 punts del PIB, o el que és el mateix, uns 650.000 milions d’euros. I què vol dir això? Doncs que cada espanyol, incloent nens i ancians, deu 13.000 euros més, a través de l’Estat que el 2007. Això puja la factura total del deute per habitant a 22.500 euros, la més alta de tota la sèrie històrica.

Empreses col·laboratives – Labdoo.org

General

Jordi Ros Giralt

Jordi va crear en 2010 la xarxa social Labdoo, plataforma que fa arribar portàtils en desús carregats d’aplicacions educatives a nens de tot el planeta. El seu projecte ha beneficiat a 480 centres educatius de més de 100 països, a cost zero i de manera sostenible amb el medi ambient. El projecte ha beneficiat a més de 150.000 estudiants de tot el món.

És doctorat en Ciències de la computació per la Universitat de Califòrnia i és Llicenciat en enginyeria de telecomunicacions per la Universitat BarcelonaTech. El seu somni és acabar amb la desigualtat digital al món i contribuir a la consolidació de l’educació com a dret universal https://www.labdoo.org/

CaixaBank se surt amb la seva i tindrà un banc a Portugal

Articles digitals,
L’entitat catalana resol per fi el conflicte amb la magnat de BPI, quart banc del país

ALBERT VIDAL Barcelona

Tothom al sector donava per fet fa un any que CaixaBank i Isabel dos Santos acabarien arribant a un acord: tenien interessos complementaris i era qüestió de temps que es posessin d’acord. Però el fet és que la fumata blanca ha acabat arribant ‘in extremis’.

Aquest diumenge a la matinada es va arribar a un principi d’acord entre el primer banc català i la multimilionària angolesa. Dos Santos era la segona màxima accionista de BPI, l’entitat portuguesa on CaixaBank era el màxim propietari (amb un 44% del capital) però on no podia exercir el lideratge precisament per l’obstrucció de Dos Santos. I BPI tenia un problema: el Banc Central Europeu (BCE) havia avisat que prendria mesures contra els bancs europeus amb interessos a l’Àfrica.

L’entitat portuguesa era la primera accionista de BFA, un banc angolès on tenia el 50,01% de les accions i on Dos Santos era la segona màxima accionista amb un 49% dels títols. Des de l’inici, la jugada semblava clara: CaixaBank comprava a la multimilionària (i filla del petrodictador del país, José Eduardo dos Santos) la seva participació a BPI a canvi de BFA. El que sobre el paper era clar s’ha convertit en realitat en   un malson negociador.

Les dues parts implicades (CaixaBank i Santoro, societat financera de Dos Santos) van arribar a un principi d’acord que BPI anunciava ahir al matí. “S’han tancat amb èxit les negociacions que han mantingut per trobar una solució per a la situació d’incompliment de BPI del límit de grans riscos”, deia la nota. Malgrat això, els detalls de l’acord no són encara coneguts a l’espera que els òrgans dels diferents implicats facin l’aprovació definitiva. Fonts del mercat indicaven ahir que caldrà esperar dos o tres dies i que és la part angolesa de la negociació la que ha ajornat l’anunci definitiu de l’acord.

Un triomf de Fainé

Però sense saber els detalls, el que ja és segur és que CaixaBank, primera entitat a Espanya en banca minorista, manarà, finalment, en un banc portuguès, on va entrar l’any 1995. Fins ara no era així perquè CaixaBank tenia limitat el vot al consell al 20%. A més, el nou acord no només passa perquè l’entitat catalana obtingui el 18,6% de Dos Santos (amb la qual cosa ja sumaria prop del 63% del capital) sinó que a més llançarà una opa per la totalitat del banc. L’acord també segella la sortida de BPI del capital de l’angolès BFA.

CaixaBank ja va llançar una opa ara fa un any. Però en aquell moment supeditava l’oferta a l’anul·lació de la norma que li impedia votar pel 44% de les seves accions.

En un ambient d’exaltació nacional (que va portar els mitjans del país a publicar en portada títols com “Isabel de Portugal”) l’oposició de Santoro va fer que CaixaBank tirés la tovallola. Les negociacions les va portar a terme personalment el president de l’entitat catalana, Isidre Fainé, amb l’empresària africana, que amb 3.000 milions de dòlars apareix al rànquing Forbes com la dona més rica de l’Àfrica amb una fortuna que ha aixecat acusacions del Fons Monetari Internacional i Forbes per ser fruit de la corrupció.

Tal com va avançar l’ARA, aquestes negociacions s’han portat a terme en diferents escenaris. Tots dos s’han trobat a Barcelona i Madrid, però també a Londres i recentment als Alps francesos. Ara fa dues setmanes CaixaBank havia donat per acabades les negociacions, però l’entitat catalana avisava que mai trenca una negociació.

La resistència de Dos Santos s’explicava pel fet que amb un 18% li sortia molt barat controlar la quarta entitat bancària d’un país de la zona euro, amb el que això suposa en termes de prestigi per a una empresària sovint qüestionada per l’origen tèrbol de la seva fortuna.

A la fi, el deadline del BCE ha desllorigat la situació, i CaixaBank ja té via lliure per intentar ser el primer banc de la península Ibèrica.

Megacamiones que siembran dudas

Articles digitals
Los vehículos de 25 metros desatan una controversia económica, ambiental y vial

Megacamiones que siembran dudas
, Barcelona 

La polémica está servida ante la irrupción de un nuevo vehículo de grandes dimensiones que está a la vuelta de la esquina. Si los actuales planes gubernamentales siguen adelante, los megacamiones ( megatrucks , en inglés) serán una realidad en la red viaria española en pocos meses, quizás en tan sólo unas semanas. La novedad ha desatado un debate sobre el impacto económico, medioambiental y en la seguridad vial que tendrán estos trenes de carretera que ha desbordado el sector del transporte.

El pasado diciembre, Presidencia aprobó una orden ministerial que autoriza la circulación de estos vehículos de 25,25 metros de longitud y 60 toneladas de carga y suponen un incremento significativo frente al anterior límite, fijado en 18,75 metros y 40 toneladas. Sólo falta que la dirección general de Tráfico (DGT) apruebe la instrucción técnica definitiva que fijará todos los detalles para que comiencen a operar (véase información inferior).

La Generalitat de Catalunya ve con buenos ojos la introducción de estos vehículos. “Son un paso adelante en innovación, productividad y competitividad”, destaca Pere Padrosa, director general de Transports i Mobilitat. Con todo, insiste en que los megatrucks deben llegar en un marco de mayor intermodalidad en la que cada medio de transporte –los diferentes tipos de camión, los trenes, el barco y el avión –tenga su espacio y todos ellos actúen de manera complementaria.

Las opiniones sobre los megacamiones están fuertemente polarizadas, tanto dentro del sector del transporte, que mayoritariamente apoya su introducción, como fuera de él, donde existe una potente campaña opositora, organizada en la plataforma No megatrucks in Europe!la que participan organizaciones como la Unión Internacional de Ferrocarriles (UIC), las federaciones de asociaciones de pea-tones y también de ciclistas, o la ambientalista World Wildlife Fund (WWF). También están representadas las españolas Ecologistas en Acción, la Organización de Consumidores y Usuarios de Catalunya (OCUC) o la asociación para la Promoción del Transporte Público (PTP).

Los principales defensores del megacamión son los cargadores, las empresas que suministran mercancías, que necesitan mover en importantes cantidades y en rutas fijas. Aecoc, asociación que agrupa compañías del gran consumo, es una de ellas. Según sus cálculos, los megatrucks permitirán reducir costes de transporte por valor de 3.800 millones de euros al año gracias a un aumento de la productividad en la logística del 38%. También estima posible dejar de emitir 305.000 toneladas de C02a la atmósfera. Para esta entidad, las composiciones de 60 toneladas se quedan cortas, por lo que ha propuesto llegar a 70. Y critica que el Gobierno haya aparcado la autorización de las 44 toneladas con los vehículos actuales, un cambio que supondría un ahorro mucho mayor, y que, sin embargo, cuenta con un rechazo total por parte de las empresas de transporte.

También aplaude la medida Anfac, la patronal de los fabricantes de automóviles, que ve en los megacamiones una oportunidad para esta industria, que produce tractoras, remolques o otros elementos necesarios para estos nuevos camiones. Asimismo, la entidad cree que los megatrucks serán útiles para el suministro de componentes a las plantas de montaje de coches y calcula que, sólo en este ámbito, podrán ahorrarse 110 millones al año.

Seat sirve de ejemplo. Ha encabezado el grupo de trabajo coordinado por el Clúster de la Indústria de l’Automòbil de Catalunya (CIAC), que hizo una prueba el lunes pasado transportando piezas desde Palau-Solità i Plegamans a la planta de Martorell con un megacamión del aragonés Grupo Sesé. El responsable de planificación logística de la firma automovilística, Manel Servent, estima que pueden reducirse los costes de transporte de la compañía en un 22%, reducir las emisiones contaminantes en un 14% y también un 30% el número de camiones en ruta. Actualmente, la filial española de Volkswagen pone 8.500 camiones en circulación al año.

El empresariado del transporte apoya la introducción de los megacamiones de manera mayoritaria aunque con limitaciones. Así se ha constatado en el seno del Comité Nacional del Transporte por Carretera (CNTC), el máximo órgano de representación del sector ante la Administración. Sin embargo, hay fuertes disensos en el sector. “No rechazamos la medida porque, como requerirá inversiones por parte de los transportistas, ya que los actuales camiones no sirven, tendrá sentido que haya compensaciones económicas, estará justificado que se cobren precios más altos a los clientes”, argumenta Juan José Gil, secretario general de Fenadismer.

De modo diametralmente distinto lo ve Fetransa, federación que agrupa a autónomos y pequeños y medianos empresarios. Su secretario técnico, Jorge Somoza, recuerda que “en las condiciones actuales del mercado del transporte en España hay un exceso de oferta, que sirve para cubrir con creces la demanda”. A su juicio, “con el incremento de los pesos y dimensiones de los megacamiones, habrá un mayor exceso de oferta y ello redundará en una bajada de precios, cuando actualmente las empresas ya están al límite”. En cambio, Fenadismer no cree que la irrupción de estos vehículos vaya a distorsionar el mercado. “En Portugal los tienen desde hace un año y medio y no llegan al 1%”, explica Gil. Además, añade, “la legislación europea no permite el uso de estos vehículos para transporte internacional, cuando en España el 30% del tráfico de camiones sale fuera de nuestras fronteras, de modo que su penetración está muy limitada”. Por último, recuerda que los megatrucks sólo podrán circular en rutas previamente autorizadas, que deberán ser básicamente autopistas y autovías, por lo que su impacto será, repite, “pequeño”.

La afectación que estos grandes camiones tendrá sobre las carreteras y la seguridad vial también están en el debate. En Fetransa se teme que la regulación española acabe permitiendo su uso genera-lizado , cuando la red viaria no está suficientemente preparada. Somoza destaca que “al final, los perjudicados podemos ser todos, ya que la implantación de los megacamiones exigirá una importante inversión y un elevado coste en infraestructuras, no sólo porque con vehículos más grandes y más pesados se deteriora más el firme de la carretera, sino porque habría que habilitar rotondas, puentes y accesos para permitir la circulación de estos vehículos, y sobre esto la Administración no ha dicho nada”. A su entender, “el patrimonio viario se ha deteriorado en los últimos años a un ritmo del 5% anual, debido a que las inversiones en conservación han decrecido notablemente”. El director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, Pere Padrosa, discrepa. “El reparto de las cargas por eje –argumenta– es el mismo que hasta ahora, incluso algo mejor, más ligero”.

Más riesgo de accidentes. Eso creen que pasará muchos de los que se oponen a los megatrucks. “Resulta obvio, ya que vehículos más largos y más pesados provocan mayor riesgo en las carreteras, tanto en los adelantamientos, como en la estabilidad y distancia de frenado del propio vehículo”, explica el secretario técnico de Fetransa, para quien “resulta sorprendente que no se exija ningún tipo de formación o cualificación adicional a los conductores para conducir este tipo de vehículos”.

Circulación restringida y con limitaciones

Para que los megatrucks puedan circular falta que la DGT publique la instrucción técnica que detalle todas las condiciones de uso. La orden ministerial publicada el pasado 23 de diciembre que abre las puertas a la introducción de estos vehículos en España sólo fija disposiciones generales, como las medidas de los vehículos, que siempre que sea posible deberán ir por autopistas y autovías o que deberán obtener autorizaciones de las respectivas autoridades de tráfico (la propia DGT en el conjunto del país, o de los servicios vasco y catalán).

Para poder prestar servicio, el transportista deberá contar con una autorización que tendrá validez por un año y, también, comunicar previamente todos los trayectos que realizará. En los borradores distribuidos al sector figura que la velocidad máxima será de 80 km/h, aunque algunas fuentes aseguran que podría ampliarse, como ocurre en el resto de camiones, a 90 km/h en vías de alta capacidad con los sentidos segregados. Los megacamiones podrán adelantar en estas últimas, pero, por razones de seguridad, en carreteras convencionales de un único carril por sentido no podrán avanzar a otros vehículos que vayan a más de 45 km/h. Los megatrucks deberán llevar señales en la parte trasera que indiquen que son de medidas extragrandes y otros elementos reflectantes que alerten de su presencia.

Senyal europeu de qualitat per a la vedella del Pirineu

Articles digitals

La Comissió Europea la inclou en l’exclusiu registre de productes amb indicació geogràfica protegida (IGP)

Punt Avui – Redacció – Lleida

La Comissió Europea va registrar ahir la Vedella dels Pirineus Catalans com a indicació geogràfica protegida (IGP) de la UE. El segell de qualitat europeu es podrà utilitzar des d’ara, a la carn de vedelles criades als Pirineus Catalans de les races de vedella bruna, d’Aubrac o gascona (o bé de l’encreuament de mares d’aquestes mateixes races amb mascles de raça xarolesa, llemosina o bruna d’Aquitània) que compleixin els requisits d’aquesta IGP.

El nom registrat és en català (Vedella dels Pirineus Catalans), castellà (Ternera de los Pirineos Catalanes) i francès (Rosée des Pyrénées Catalanes), ja que es tracta de la primera indicació geogràfica que inclou territori d’una banda i de l’altra dels Pirineus. És, a més, el quart producte transfronterer protegit arreu de la UE. Les característiques d’aquesta carn, tal com les descriu el Diari Oficial de la Unió Europea, inclouen, a més de la raça, l’alimentació dels vedells “segons el mètode de producció tradicional a la zona”. Això vol dir que neixen a l’aire lliure als mateixos prats on pasturen les seves mares, que són criades en règim extensiu. Així, en el plec de característiques s’específica que “els vedells es crien amb la seva mare com a mínim durant els primers quatre mesos de vida” i s’alimenten “a base de llet materna i de pastures fresques”.

La vedella dels Pirineus catalans és el segon producte de carn fresca de Catalunya que entra al registre, després del capó del Prat. Juntament amb la llonganissa de Vic, constitueixen els tres productes carnis catalans que hi ha al registre europeu. La IGP és una de les figures de protecció atorgades per la UE als productes alimentaris de qualitat.

Sabadell, BBVA i Santander haurien ajudat als clients a crear firmes ‘offshore’ a Panamà, segons ‘El Confidencial’

Articles digitals,

Més de 500 bancs de tot el món van registrar més de 15.000 societats a través de Mossack Fonseca

ARA. cat

Els bancs més grans del món haurien ajudat als seus clients a crear societats ‘offshore’ a Panamà, segons l’operativa descoberta en els denominats ‘papers de Panamà’, la filtració de documents del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, segons informa aquest dimarts ‘El Confidencial’, que forma part del consorci mundial de mitjans que analitzen els documents de la filtració.

Aquest diari digital assenyala a tres entitats de l’Estat, el Sabadell, el BBVA i el Santander. D’aquest dos últims diu que van facilitar aquesta activitat per a clients dels diferents països en els que operen. Segons ‘El Confidencial’ el Santander hauria creat 118 societats a Panamà i el BBVA 19.

El diari digital afegeix que en el cas del Santader, la majoria d’aquestes societats es van fer des del negoci que tenia a Suïssa, i que el banc que llavors presidia Emilio Botín es va vendre a UBP el 2012. En el cas del BBVA, també s’haurien creat des de Suïssa -filial que va tancar fa cinc anys-, Jersey, i la unitat de banca privada de Miami que el banc blau va vendre al Sabadell el 2007.

EL Santander ha dit que els espanyols que surten al llistat que els hi ha facilitat ‘El Confidencial’ no són clients de la seva banca privada internacional ni del Banc Santander a Espanya, i assegura que tots els seus clients han acceptat contractes amb clàusules sobre la seva responsabilitat fiscal.

El el cas del BBVA, el banc assegura que totes les societats es van cancel·lar fa temps, les últimes el 2009. I el Sabadell assegura que mai ha creat, adquirit ni recomanat als seus clients l’operativa a través d’aquest tipus de societats.

Segons ‘El Confidencial’, en els papers d’aquesta filtració surten més de 500 bancs de tot el món que van registrar gairebé 15.600 societats pantalla a través del despatx Mossack Fonseca. L’ HSBC n’hi hauria registrat 2.300 i UBS unes 1.100. Altres bancs que apareixen amb volums importants de societats són Société Générale (979), Royal Bank of Canada (378), Commerzbank (92) i Credit Suisse (1.105).

¿Qué son las sociedades offshore?

General

Se radican en paraísos fiscales, y cumpliendo una serie de requisitos permiten grandes ahorros tributarios.

abc.es – Madrid – 03/03/2015

Una sociedad offshore es una empresa cuya característica principal es que están registradas en un país en el que no realizan ninguna actividad económica. Los países en los que están radicadas suelen ser paraísos fiscales, para beneficiarse de las ventajas fiscales que éstos ofrecen. Las personas extranjeras que controlan la sociedad utilizan el paraíso fiscal como domicilio legal. A grandes rasgos, tres son las grandes ventajas que aporta: protección de activos, confidencialidad y privacidad, y ventajas fiscales.

Respecto a estas últimas, los tributos que pueden evitarse con una sociedad offshore se encuentran el impuesto de sucesiones, el del patrimonio, los impuestos al consumo o el de la renta. Mientras que los costes se reducen a una cuota de registro, que los sitios especializados cifran entre 200 y 600 dólares al año. Además de un coste de constitución que tampoco suele exceder de los 1.000 dólares.

En el portal Offshorebankshop.com es uno de los sitios con más completa información al respecto. Así lo definen ellos mismos: «La característica principal de una sociedad offshore es que no puede realizar negocios en el territorio donde esté constituida la empresa ya que pasaría a ser una sociedad onshore, es decir, el paraíso fiscal le haría tributar como cualquier sociedad registrada en el país y los tipos impositivos serían muy similares a los de una empresa constituida en un país de altos impuestos».

Desde este tipo de plataformas se puede constituir una sociedad offshore con mucha rapidez. Por ejemplo, podemos optar por Belize, un país del Caribe Centroamericano que se ubica entre México y Guatemala. Así se resumen las ventajas que acarrea: «No pagará ningún tipo de impuesto al gobierno de Belice incluyendo el Sello de aduana, el único pago será una tasa anual mantenimiento de la compañía que será de 595 euros, fácil y rápida constitución de la sociedad, en 24 horas podríamos tener su corporación. No hay que registrar cuentas, las cuentas no son auditadas, no hay registro público del accionista».

Para actuar dentro de la ley, una empresa offshore debe cumplir ciertas condiciones: en primer lugar, los directores de la sociedad no deben tener su domicilio en el país de la sede social. La empresa no podrá ejercer actividades comerciales en este país y no utilizar la mano de obra local. Por contra, sí se permite tener un representante de la compañía en el sitio. La sociedad no podrá utilizar la economía de los países de acogida, en particular, en materia de inversión, subsidios y transferencias bancarias.

Varios territorios han sido etiquetados por el Fondo Monetario Internacional como centros financieros offshore. Los siguientes son los que están siendo evaluados por la entidad para mejorar criterios como la transparencia y la cooperación: Andorra, Anguila, Aruba, Bahamas, Belize, Bermuda, Islas Vírgenes Británicas, Islas Caimán, Islas Cook,Chipre, Gibraltar, Guernsey, Isla de Man, Jersey, Liechtenstein, Macao, Malasia,Monaco, Montserrat, Antillas Holandesas, República de Paulau, Panama, Samoa, Seychelles, Vanuatu.