Pàgina web interactiva amb informació detallada sobre cada agrupació de l’orquestra i cada instrument en particular amb exemples visuals (fotografies, dibuixos, vídeos) i auditius.
Nivell educatiu: Pàgina per treballar l’orquestra a primer cicle. Jo concretament l’he afegit al curs moodle de 1r d’ESO titulat “El món dels instruments”. Enguany imparteixo una hora de classe a 1r d’ESO, per tant he repartit el currículum en dos cursos ( 1r i 2n ESO). A 1r, entre altres coses treballem els instruments i algunes agrupacions.
Requeriments tècnics:
Inicialment, caldrà tenir bona conexió a internet a l’aula, tan pel que fa al curs moodle, com per poder accedir a la web comentada. L’alumnat haurà de portar auriculars per poder realizar una escolta més atenta i personal.
Requeriments TIC:
L’alumnat accedeix amb facilitat al contingut de la web. És molt clara i entenedora .
Metodologia:
Utilitzo aquest recurs per presentar l’orquestra simfònica i ampliar l’aprenentatge dels instruments de vent metall. També per exposar altres agrupacions com : la banda, la cobla i el quintet de vent metall.
Alumnat:
És el primer curs que utilitzo aquest recurs, ja que l’any passat l’alumnat disposava d’un llibre de text en paper on ja hi constaven els continguts citats. De fet, encara no han tingut temps de treballar la página citada dins del curs moodle, per tant, no puc dir quina opinió en tenen.
. Neix a Barcelona el 22 de maig de 1865 i mor als 76 anys, l’11 de març de 1942.
De ben petit marxa amb la seva família a l’Argentina, primer a Buenos Aires i desprès a Córdoba (Argentina), on aprèn les seves primeres nocions de música i recorre la Pampa Argentina.
El seu pare, fuster, tocava el contrabaix.
De tornada a Barcelona, estudia violí, s’incorpora a l’orquestra del Liceu, també estudia piano i harmonia.
Vol ingressar, per ampliar els estudis de música, al conservatori de Brussel·les. Però no te diners per pagar els estudis, Decideix tornar a l’Argentina per aconseguir-los. Treballa fent classes, tocant en cafès, teatres i esglésies.
Per fi entra al conservatori de Brussel·les, on aconsegueix una bona formació tècnica. Allà coneix a diferents personalitats del món musical del moment.
Torna a Barcelona, te 25 anys. Entra en contacte amb els cercles innovadors: L’Avenç i els Quatre Gats.
En S. Rusiñol i P. Picasso l’introdueixen als cercles modernistes.
Crea la coral “Catalunya nova” i viu un temps a Sitges.
S’enfrontà amb la crítica i els responsables de la vida musical catalana.
Promou diferents empreses però fracassa: el teatre líric català i Espectacles i Audicions Graner. En Morera queda arruïnat. Prova sort a Madrid, on escriu la seva primera sardana: Enyorança.
Torna a Barcelona.
Decideix escriure la seva obra lluny de l’ambient hostil de la ciutat. Se’n va a Sitges compra una sínia i un ramat de cabres i comença a fer de pagès. En aquest període compon: La Santa Espina, Els tres tambors, la nit de Reis El comte Arnau i l’òpera Emporium.
Novament viatja a l’Argentina.
Finalment, Ignasi Iglésias, regidor de l’ajuntament de Barcelona, el crida i el nomena sots-director de l’escola de música municipal i s’encarrega de la classe d’harmonia, contrapunt i composició.
Va estar casat amb Maria Riera. Va tenir dos fills: Jordi i Maria. Jordi va morir quan encara era jove.
El balafon és un instrument idiòfon de teclat de fusta, amb ressonadors de carbassa, original d’Àfrica. El so és produit al colpejar les barres afinades amb baquetes acolxades. És de la família de percussió afinada a la que pertanyen esl instruments xilòfon, marimba, glockenspiel i el vibràfon. El balafon originà la marimba en el territori americà.
Kemenche
Cordòfon Turc amb arc. (54cm)
El kemenche, també anomenat kemençe, Laz o ilili en grec, és una espècie de violí de tres cordes semblant al rabel, i s’ utiliza en la regió del Mar Negre d’ Asia Menor coneguda també com la “kementche de laz” a Turquia.
A Grecia i en el Ponciano, és conegut com la “Ponciano Lyra”.
És el principal instrument utilizat en la música Ponciana. El kemenche es toca en posició vertical, ja sigui arrapenjat en el genoll, o subjectat davant de l’intèrpret en posar-se dret.
Ney:
El ney és una flauta típica en la música de l’Orient Mitjà. És un instrument molt antic, existeixen pintures de persones tocant el ney en els murs de les tombes de l’Antic Egipte, així com a les excavacions d’Ur. Això indica que el ney ha estat tocat contínuament durant 4.500-5.000 anys, convertint-lo en un dels més antics instruments musicals encara en ús. És un precursor de la flauta moderna.
El ney consisteix en una peça de branca buida o una canya (ney és una antiga paraula persa per a referir-se a canya) amb cinc o sis forats frontals i un forat pel polze. Els neys moderns poden estar fets de metall. El to varia depenent de la regió i la distribució dels dits. Un músic summament expert amb el ney pot arribar a no menys de tres vuitenes, encara que sigui més comú tenir a diverses persones que toquin el ney en una orquestra tradicional per a cobrir gammes diferents.
Al món àrab el ney de vegades és denominat qassaba, que significa literalment peça de canya. La forma més vella, mostrada en les tombes egípcies daten dels anys 3.000 o 2.500 a. C. Des de llavors ha estat l’instrument favorit del sufisme a causa del caràcter profund del seu so. L’agradable so del ney calma el sistema nerviós, reduïx el cansament i resulta relaxant. Està relacionat amb profundes idees filosòfiques.
Els diferents neys
El ney és un instrument afinat. En el sistema aràbic, hi ha set tipus de neys. El primer és el Kerdene o Rast, o afinat en la nota do, i és el de més longitud. Això significa que la segona nota després del registre més baix és un do (la primera seria un si bemoll). El segon nay és el Doga, afinat en re. El tercer el Bussalik, en mi. El quart el Jaharka, en fa. El cinquè el Nawa, en sol. El sisè el Husseïni, en la, i el setè l’Ajam, en si.
Al món àrab el ney és usat tradicionalment en àrees de pasturatge, on es té preferència per neys petits amb tons alts. En general el to és baix en entorns religiosos i escolàstics. En certes àrees del món àrab on existeixen el sufisme o les escoles musicals, es toquen i s’estudien registres més baixos. Els turcs usen neys encara més llargs, ja que tenen preferència pels sons més greus.
El ney àrab i turc té set forats (sis l’iranià), un dels quals està situat darrere i usualment es tapa amb el polze. Cada forat té pràcticament la capacitat d’interval d’un to. El forat del polze té quatre notes usades comunament. A manera d’exemple, en el ney Doga aquestes notes serien La, Si b, Si 3/4 i Si.
Tècnica per a tocar el ney
La tècnica àrab i turca són les mateixes, això implica la posada de la boca sobre l’extremitat de la flauta i bufar en una direcció una mica obliqua al tub d’aquesta. L’aire salta sobre un costat interior i produïx el so esperat. Iran va incorporar altre mètode: ells van adoptar el sistema de bufar de forma interdental a la fi del 1700. El ney modern persa té canviats el sistema dels dits i el nombre de nodes. També té una desembocadura diferent, té només 5 forats frontals i un forat per al polze col·locat més baix que en els models àrabs o turcs.
En l’interdental el músic posa el final del ney entre els seus dents i la mandíbula superior i dirigeix l’aire amb la llengua. Aquest mètode produïx una textura bastant diferent a la produïda per l’articulació bilabial usada pel ney Àrab/turc.
Tambors d’aigua:
Instrument d’origen aborigen. La forma del cos del tambor és cilíndrica, consisteix en un tronc foradat d’aproximadament 25 centímetres de diàmetre i uns 30 centímetres d’alçada. El seu interior està recobert de fang de fins a 10 centímetres d’espessor, per rebre aigua en diferents volums. Amb aquests diferents nivells de líquid s’obtenen diferents sons.
L’ extrem oposat està recobert d’una membrana tensa, sobre la que es golpea directament amb les mans o mitjançant dos baquetes. Aquesta membrana es pot treure fàcilment per modificar el volum d’aigua en l’ interior.
Els materials utilitzats per a les flautes poden ser fusta, alpaca (plata alemanya, el material més comú en alumnes) i combinades o totalment fetes d’or, plata o platí. El material vé determinat pel so, el color, el preu, el gust i altres factors. El so d’una flauta d’or és més càlid que el so brillant de la plata. El fet que antigament fossin exclusivament de fusta fa que les classifiquem en la família de vent fusta. Els seu registre són tres octaves des del do4 (C3 en nomenclatura anglosaxona) fins el do7. Es pot ampliar fins a tres octaves i una quinta des del si2 fins el fa#7; la nota greu addicional s’aconsegueix amb una clau addicional (en alguns casos fins a sibemoll2); i l’extrem agut s’aconsegueix amb harmònics, però això ja depèn de la capacitat del flautista.
Una vegada hi siguis, trobaràs una graella amb el títol d’algunes cançons, la pàgina del llibre en la que es troba en format paper, i un vincle en format MIDI.
Cerca Les dotze van tocant i clica al fitxer MIDI.
