Des de sempre a la TV s’han vist programes com aquest, fa anys ja es feia amb en “Hulk Hogan”, “El último guerrero”…, però mai havia calat tant com ara.
Aquests dies molta gent es queixa i qüestionen aquest programa. Consideren que és massa violent, i els nens i nenes ho imiten.
La violència la viuen i veuen cada dia: notícies, dibuixos animats, pel·lícules, videojocs, al carrer… Per què es queixen d’aquest programa precisament, i no de tot el que els envolta?
Crec que és molt pitjor tot el que els envolta que la violència que es veu en aquest programa.
Arribats a aquest punt, crec que és interessant veure quins missatges transmet implícitament i explícitament aquest programa (que no són gaire diferents a d’altres no tant violents!!!).
· Violència explicita amb persones reals.
· Ficció massa real, porta a confusió. Els dibuixos animats tothom sap que són dibuixos i són de mentida. Aquí els actors fan molt bé la seva feina. (són dignes especialistes de hollywood)
· Masclista, el paper de la dona és denigrant i vexatori. La dona és un objecte, que s’utilitza a conveniència, supeditat als desitjos del seu home. Té un paper totalment secundari.· Vol ser esport, però és teatre. Aquest és un punt molt important!!! L’esport té unes normes i uns valors propis, fonamentals i inviolables. (sinó no és esport, és una altra cosa)
A l’esport es respecta a l’adversari (que no és l’enemic) per sobre de tot, sinó no hi ha competició. Només cal veure els esports de lluita (judo, karate…) o de contacte (handbol, rugby…) on es pot guanyar o perdre, però mai es falta al respecte a l’adversari ni es juga brut. Més coses, en un esport mai s’enfrontaran persones físicament diferents, cadascú té la seva categoria, l’esport és igualitari. A qualsevol competició tothom vol guanyar, però si a algú li passa qualsevol cosa i no pot seguir se l’ajuda. L’esport és solidari.
A aquest programa els actors (que no esportistes) si poden trepitgen al que ha perdut, utilitzen materials (cadires, taules…) de forma totalment il·legal i bruta, s’insulten a més no poder, no respecten les normes del joc ni als àrbitres, fan el que sigui per ser els més vistos. (i crec que això no passa únicament en aquest programa, pensem-hi!!!)
· Promou un culte al cos excessiu. Els millors són els més guapos, nets, musculosos i ben definits. Els dolents són bruts, salvatges, físicament desproporcionats, musculosos i ben definits. I si parlem de les dones: totes (bones i dolentes) són altes, primes, rosses, amb uns pits artificials, vestides amb roba provocativa, poc musculoses, gens fibrades i sense aspecte atlètic…. M’he trobat, parlant amb els i les alumnes, amb la pregunta:
o Què puc fer per ser així? Es poden dir i respondre moltes coses, però quina és la veritat? Que es dopen, que prenen hormones, complements proteínics i vitamínics, que la dieta que fan és totalment desequilibrada i antinatural. Aquesta és la crua veritat, la gent no es fa així amb una dieta mediterrània, sana i equilibrada!!!
Tot seguit venen els problemes psicològics infantils i adolescents a causa d’una baixa autoestima provocada pel rebuig social de la seva imatge corporal (que si estic gras, que si el meu nas és gros, que …). Però bé, això ja és un altre tema.
Conclusió:
Ens venen aquest programa com si fos un esport i no ho és. Els nens i nenes ho veuen com un esport, quelcom bo i atractiu. Però si a aquest programa li traiem la paraula esport, el que ens queda és antieducatiu, antisocial i antidemocràtic.
Tothom es preocupa de la violència que hi apareix, però el que realment els esglaia no és això sinó tot el que l’acompanya: les injustícies, la falta d’empatia, la falta de companyonia, la falta de joc net, la falta respecte, l’excessiu individualisme, que el que crida més sempre té la raó….
I tot això aquí esmentat no apareix només al programa de lluita lliure; sinó a la gran majoria de programes de la graella televisiva (en horari protegit per cert), als videojocs, a les pel·lícules, …, al carrer, a la plaça, al bar, etc.
Per què no es fa una veritable llei d’educació que englobi a tota la societat,
PERQUÈ NO FEM UNA SOCIETAT MÉS EDUCADORA. L’EDUCACIÓ ÉS COSA DE TOTS!!!
Laura Teixidó i Domènec Rusca 17/02/2008
imma
estic totalment d’acord amb el que dius. Jo també em trobo amb alumnes que només fan que parla d’aquest programa admirant els músculs totalment artificials dels que hi prticipen… separant alumnes que s’estomaquen, perquè juguen imitant aquest programa i un llarg etcètera… la veritat és que aquest post fa reflexionar… què fer, com donar la volta educativa a un programa aicí… etc.
Enhorabona per el blog!
imma
Aina
Hola Dome,
Bon article, com podem evitar aquests programes televisius, aquestes conductes? No ho sé, em sembla que és un tret característic de la condició humana la curiositat morbosa per la violència, l’abús i sentir-se superior físicament envers un altre.
Serà una nova era, la que els humans deixem la violència (gratuïta o no) i apostem per a la concòrdia, el diàleg i la raó.
Alejandro
Jo estic d’acord amb que genera violència i tot açò, però tot açò ocorreix per culpa dels pares mes que dels fills. Si els pares critiquen el pressing catch, aleshores que no li dixen vore el programa als fills.
Gabi
He de dir-te que no estic pas d’acord en moltes de les coses que dieu en aquest article. També sóc mestre així com afeccionat al wrestling i t’he de dir que aquest espectacle, que ni és esport ni mai ho ha volgut ser, no ha fet augmentar la violència a les aules, almenys al meu centre docent i pel que sé, al de la meva dona i al d’alguns companys d’altres centres amb els que he sortit a parlar del tema.
Els nens tenen les mateixes baralles que sempre han tingut i per mi la gran diferència és que abans jugaven a “tazos” de pokemon i ara juguen a “tazos ” de wrestling. O que abans es comentava els dilluns el partit del Barça i ara es parla de la victòria de John Cena al RAW de dissabte.
Entenc que no és un programa per nens de 6 anys, però la culpa, al meu parer, és més dels pares despreocupats que endollen el seu fill a la TV sense preocupar-se de què mira. Hi ha molta més violència en unes notícies o és molt més denigrant per la dona un “Diario de Patricia” o com es digui el programa en questió que en un Pressing Catch. Perque els nens són nens, però no són tontos i saben perfectament que allò que hi ha davant seu és una ficció. I si algú ho dubta que sigui ell mateix qui li expliqui als nanos de què va aquest espectacle. Els presentadors, però i per si de cas, no es cansen mai de repetir que allò que es veu en pantalla no ha de ser imitat pels nanos. Les mateixes imatges del programa contenen avisos enregistrats pels lluitadors sobre la importància de no imitar els seus moviments. Si en 50 minuts, els nens reben 4 avisos sobre que no han d’imitar allò que veuen i algún encara ho prova, de qui és culpa? Si tu els hi dius als teus alumnes 4 cops en una classe que han de fer els deures i la classe següent et venen sense els deures fets, de qui és culpa?
La polèmica que aixeca aquest programa ve donada per l’alarmisme de El Periódico de fa uns dissabtes. Hi ha pares escandalitzats per les imatges de nanos jugant “a lo burro (no diré pas que no)”, a realitzar les acrobàcies que veuen a la TV. Els pares escandalitzats deuen ser els mateixos que han pagat els mòbils amb els que es realitzen els enregistraments. Els pares que no els ha importat què veia el seu fill a la TV amb tal que no molesti. I que no s’han pres un moment en comentar allò què hi havia a la pantalla. Quan vaig començar a veure Pressing Catch a Tele 5 a l’època del Hulk Hogan i demés, tenia 13 anys. El meu pare es va prendre la molèstia d’explicar-me què era la lluita lliure (ell n’havia vist de petit a locals de Barcelona) i com anava l’espectacle de bons/dolents, etc… Fa 18 anys d’això i són 18 anys de seguiment d’aquest espectacle i MAI li he posat la mà sobre a ningú.
Estic d’acord en que no és el millor programa per nanos de 6 anys, pero no cal demonitzarlo. És una forma d’entreteniment (la E de WWE vol dir precissament Entertainment) i d’esbarjo com qualsevol altra, segurament per nanos una mica més grans. I formant part d’una comunitat d’afeccionats al wrestling i havent-ne conegut dotzenes d’ells d’edats entre els 16 i els 35 anys enmig d’un gran bon rotllo en el que hi cap tot menys la violència et diré que no sobra el programa de TV, el que falta és dedicació dels pares cap als fills.
Atentament,
Gabi Ribera
Mestre d’EP i membre de http://www.solowrestling.com
chufo
Tot i que des de fa poc temps que soc fan d’aquest espectacle, trobo que tens tota la rao pel que fa al que has comentat, no obstant crec que t’equivoques en un apartat, la lluita lliure (de la manera que està contemplada en aquest programa) no s’ha mostrat mai com un esport, sinó, i tal com ho diuen ells amb anglés, com un “sports entertaiment”, és a dir, un esport d’entreteniment o un esport espectacle, aleshores jo no se fins quin punt es poden relacionar els valor propis de l’esport amb els valor que ensenyen o haurien d’ensenyar aquest espectacle.
guillermo
Buenas:
En primer lugar decir que discrepo de tu opinion esceptuando el papel de la mujer en el mundo del wrestling.
Debo decirte que en el programa se avisa de la peligrosidad de este entretenimiento deportivo ( nunca dicen deporte) a su vez pienso que si los padres controlaran lo que ven sus hijos y les enseñaran valores las situaciones aqui descritas no ocurririan.
Albert
Primer de tot dir que m’ha agradat molt totes les reflexions que se n’han fet a aquest comentari. Dir també que a la meva escola, vam tenir problemes ja que un nen va trencar una dent a un altre justament fent una clau d’aquestes del Pressing Catch i va haver molta revolada. Estic d’acord que és més un problema d’informació familiar que no dels pròpis nens que veuen algo que els impressiona i ho volen imitar.
Jo, com a mestre d’educació física de l’escola, vaig aprofitar la setmana cultural del centre que anava sobre la Xina, per proposar una comparació entre el Pressing Catch i el Taekwondo. Vaig convidar a un mestre de 5è Dan al centre i vam fer una classe pràctica amb cada curs durant aquella setmana. Vam fer alguns exercicis pròpis del Taekwondo i sobretot els nens el van fer preguntes relacionades amb aquest art marcial. Vaig informar al mestre Sabunín sobre la problemàtica que hi havia al centre arrel d’aquell incident i moltes de les respostes anavan encarades a comparar el Taekwondo i el Pressing Catch. He de reconèixer que els alumnes realment saben veure les diferències, no son pas tant innocents com ens pensem.
El realment increïble va ser que al poc temps em va arribar que hi va haver queixes al consell escolar del meu centre per haver proposat una activitat com la del Taekwondo, un esport de lluita que, segons deien, no havia estat convenient de practicar-lo tenint en compte el moment i la situació.
Em vaig decebre molt ja que vaig constatar que no s’havia entès ni la relació amb la setmana cultural ni que era una resposta educativa al problema que s’havia donat al centre.
Però per un altre costat vaig estar content ja que em vaig adonar que els alumnes ho havien entès i que aquesta era la meva funció, la d’educar als nens i no als pares.
Felicitats pel bloc