Tag Archives: Sandra

Futur

1 Reply

Des de que som petits tothom ens pregunta que volem ser de grans. Durant anys a mida que passa el temps anem canviant d’opinió. Però ara que ja hem de començar a triar assignatures i quin batxillerat hem de fer, ja ens comencem a plantejar més seriosament a què ens volem dedicar al futur.

Sempre dubtes entre una cosa i una altre, però més o menys ja ho tens mig decidit, mires quines sortides tens i vas donant-hi voltes. Puc dir, que en el meu cas, fins ara havia sigut així, però l’altre dia quan vam anar al Saló de l’ensenyament, allà hi havia informació de moltes professions, et donaven informació de carreres o de cursos, on s’estudiaven, quines matèries s’hi donaven i moltes coses més, entre elles la nota per poder accedir a certes universitats, llavors tot ha canviat, ara a part de pensar a què em vull dedicar, haig de pensar com arribar-hi.

Segons quina carrera vull fer, haig de treure una nota molt alta de selectivitat, si no, no puc entrar, així que ara m’haig de dedicar a saber quina carrera haig de fer per poder ser allò que m’agrada, començant potser estudiant una altra cosa per poder convalidar assignatures i finalment poder fer la carrera que jo vull.

Sandra

La natura

1 Reply

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Amistat

1 Reply

Un amic és una persona que tries tu mateix entre molta gent. Per què el tries no ho sé, però ho fas per un impuls o un sentiment. Primer et crida l’atenció pel seu caràcter o perquè sents que t’hi pots entendre bé.

Un amic és algú en qui confies i saps que no et fallarà, igual que ell confia en tu i no el vols trair. No vol dir que sempre li hagis de donar la raó, pots parlar i discutir si fa falta , però sempre serà el teu amic.

Ningú no t’imposa que estiguis amb ell, tu tries les amistats. Hi ha amistats que duren tota la vida i no vol dir que sempre hagis d’estar amb elles, hi ha amics que veus poc, però saps que sempre estan allà, que sense dir-los res saben quan els necessites i t’ajuden sense esperar res a canvi. Sempre estan al teu costat en els bons i en els mals moments.

No tothom té la sort de tenir bons amics, per això si els tens cuida’ls i ajuda’ls, que un bon amic és imprescindible a la vida.

Sandra

Nit de reis

Leave a reply

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra