Fa relativament poc que ens coneixem, no portem tota una vida juntes, ni hem crescut l’una al costat de l’altra, i segurament des d’un punt de vista que no sigui el d’ella ni el meu, no semblarà una amistat diferent. Però no tot realment és el que sembla.

Una vegada vaig llegir que cada persona troba a la seva vida quatre persones especials, quatre energies diferents als demés, només quatre, les que més impacten a un mateix. Ella ho és, n’estic segura. No intento fer reflexions profundes ni transcendentals, ni declarar el meu amor, ni tinc la necessitat de demostrar que tinc una amiga estupenda, va molt més enllà de tot això, o potser és molt més simple, ho explicaré.

Un puzzle és una bona comparació. Totes les peces formen part d’un conjunt preciós, totes tenen la seva funció, totes són igual d’importants. Però entre elles hi ha connexions diferents. Si formes part del cap del “Mickey Mouse”, no podràs unir-te amb el peu del “Pato Donald”. Cap peça no és més significativa, però individualment totes formen part d’una connexió imprescindible amb una altra.

Això és al que em refereixo, no som diferents a la resta d’amistats ni a la resta de persones, però entre nosaltres som úniques. Jo sé que en sentir el “tan solo quiero que me expliques cómo vas a ser fiel…” de la cançó de Kase-o, tanca els ulls i un immens plaer la inunda, com si fos el millor instant del dia, com si una sola veu fos capaç d’evadir-la de la realitat. I ho sé perquè jo sento el mateix. Ella no m’ho ha dit mai, però és una persona capaç de transferir-me informació telepàticament.

També sé que en veure l’escena de Shrek on l’ase es veu reflectit al llac i sona de fons la cançó de Halleluja, se li posa la pell de gallina. O que quan veu el vídeo en directe on el Lirico diu: “me da igual a cuántos he vencido, dime a cuántos he convencido…”, sent que està profundament enamorada d’ell. O que se sap de memòria el diàleg de Love Actually, o el de Desayuno con Diamantes… Quan saps que una persona sent el mateix que tu, és com si tinguessis un recolzament moral que et fa sentir una mica més acompanyat en un camí que has de fer sol.

Crec que explicat així queda com si el meu sensor sensible s’hagués activat per redactar aquest escrit, però no. No necessito parlar d’ella amb amor perquè la nostra relació sigui envejable. Jo la considero, a ella i a la relació, un privilegi. Igual que tenir menjar cada dia, i ningú parla amb amor d’un plat de macarrons. Però en el fons, tothom els estima.

Paula