Campionats del món de snowboard

1 Reply

El passat quinze de gener, es van inaugurar els Campionats del Món de Snowboard. Aquests campionats se celebren cada dos anys. Els atletes procedents d’arreu del món, competeixen en sis disciplines: Half Pipe, Big Air, Paral·lel Eslàlom, Paral·lel Gegant, Border Cross, i per primera vegada Slope Style.

Enguany, s’han celebrat a La Molina, una estació d’esquí alpí de la Cerdanya.

La competició va començar el dia quinze al Palau Sant Jordi de Barcelona. Allà es va celebrar la Cerimònia d’inauguració, i seguidament es va realitzar la primera prova, la de Big Air. A partir d’aleshores, s’ha viscut una setmana plena d’emocions. Cada dia s’ha anat realitzant una prova. Finalment, el dissabte es van disputar les finals de Slope Style, que van posar punt i final a la competició. El mateix dissabte vint-i-dos, es va celebrar la Cerimònia de cloenda al pavelló esportiu d’Alp.

Per mi, ha estat una setmana fantàstica. Encara que no he pogut assistir-hi, m’ho he passat molt bé veient les proves per la televisió.

D’altra banda, crec que l’organització d’aquests campionats ha estat molt bona. Tot i la falta de neu, les pistes estaven en perfectes condicions. Crec que l’estació ha superat aquest gran repte amb èxit.

Laura

Per fi has tornat!

2 Replies

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

El millor regal del món

1 Reply

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

“Waka-rumor o waka-relació”?

2 Replies

Com ja sabeu tots, sóc molt culé i sempre estic al corrent de les últimes notícies del Barça. Suposo, que també sabreu que últimament s’ha estat especulant moltíssim sobre una possible relació entre el defensa del Barça, Gerard Piqué i la cantant colombiana, Shakira.

Trobo que en aquest tema no hi tinc res a veure, però com a fidel seguidora d’en Gerard Piqué, crec que hi puc opinar. He pensat que escriure unes línies sobre un dels temes que estan al dia pot ser una bona idea.

Molta gent hi parla, i com sempre hi ha una part que hi està d’acord i una altra que no tant. Per què dues persones famoses no poden ser parella? Per què ha hagut de buscar precisament aquest futbolista amb tots els que hi ha? Continuaran fent bé les seves respectives professions? Totes aquestes preguntes se les fan moltes persones… però en realitat cap en sap la resposta.

La premsa, ja ha fet comentaris desafortunats i no ha parat de perseguir els dos protagonistes d’aquesta història, però com era d’esperar, ho han desmentit rotundament.

Un exemple, és el periodista català, Xavier Sardà, que va confirmar la relació de manera poc adient… encara que, després va fer un comunicat demanant perdó per com s’havia expressat. Un altre exemple és el diari Sport, que en un principi ho van anunciar i ara diuen que s’ha de deixar tranquil l’esportista.

Aquí cap de nosaltres sap realment el què passa i jo, personalment, crec que és així com ha de ser. Perquè nosaltres no n’hem de fer res de les vides de les altres persones, siguin famoses o no. Encara que en aquest cas es tracti d’aquest gran jugador i a sobre, la que hi opina sóc jo.

I com se sol dir en castellà, “cuando el río suena, agua lleva”, crec doncs, que amb aquesta frase feta ja ha quedat clar el final d’aquest capítol.

Anna Benítez.

L’arribada del nadal

1 Reply

Des de ben petit, sempre han hagut diverses tradicions; una d’elles és el Nadal. Tothom està desitjant que arribin aquestes dates, ja sigui pels regals, per gaudir amb la família o per uns petits dies sense treball.
Quan arriba l’hivern, tothom o la majoria de gent té aquella necessitat que nevi i poder anar a esquiar. Però quan arriba el Nadal és diferent; sents una alegria i uns nervis impressionants. Quan ets petit, els pares t’han anat fent creure que existeixen els Reis Mags, el Pare Noel, el Cagatió… però a mesura que et vas fent gran, deixes de creure en totes aquestes coses, perquè ja tens la suficient capacitat per raonar. És per això que quan arriben aquestes festes, no tens la mateixa alegria que quan erets petit però et segueix fent il·lusió. Això també passa amb els pares; ells en aquestes dates estan feliços, perquè són dies per estar amb la família, i a més, perquè els fa il·lusió veure com nosaltres obrim els regals. Però és diferent.
Aquesta festa, és alegrant per quasi tothom. Encara que no ho demostris, sents una part d’alegria al teu interior.

Gerard Sanchez

Créixer

1 Reply

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

Creus en un destí?

1 Reply

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Propòsits de la vida

1 Reply

Aquest primer mes de l’any m’ha fet pensar en moltes coses…

En quan van sonar les dotze campanades, vaig començar a fer-me propòsits per aquest any nou.

Un 2011 en el que la meva vida canviarà en alguns aspectes com per exemple, els estudis, relacions familiars, conflictes escolars…

En els estudis he començat malament i no he assolit els objectius del primer trimestre. El que passa és que jo tinc un problema, cada any dic que els meus resultats escolars milloraran, que m’esforçaré. Però ja estic fart de parlar i parlar i no complir-ho, perquè així m’enganyo a mi mateix.

Aquest cop em comprometo a fer-ho, no solament per fer els pares contents, sinó perquè em senti orgullós amb mi mateix.

Com a conseqüència d’aquests aspectes, a casa hi ha una mala relació amb els meus pares i no vull que les notes comporti perdre la confiança am ells.

L’últim propòsit que vull complir és: No tenir conflictes escolars, m’agradaria tenir un comportament més correcte a escola, no vull haver de visitar cada dos per tres el despatx de la directora…

Finalment espero complir aquests objectius ja que a través d’això la meva vida pot millorar molt i entre tot faria que els meus pares estiguessin orgullosos de mi……….

David

Beso

1 Reply

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

Deja vu

2 Replies

¿No has tenido nunca la sensación de que estás viviendo algo que ya has vivido antes?

Es lo que pasa en muchas ocasiones cuando vamos por la calle, con los amigos o en otras situaciones y tenemos la impresión desconcertante de conocer esa situación pero desconociendo la razón.
Esta situación se llama déjà vu en francés, que quiere decir “ya visto”. Es decir, cuando tienes un momento en que ves algo que sientes que te ha pasado antes.

Los científicos han investigado mucho, dicen que el 80 % de las personas tienen esta sensación pero nunca han podido descubrir por qué.
Puede ser que verdaderamente hayamos vivido algo parecido antes y que nos llegue el recuerdo de nuevo, o puede ser que lo soñemos y que lo recordemos repentinamente. De todos los sueños que tenemos se supone que solamente recordamos un 1 %, puede sea eso no? ¿Será que en el otro 99% soñamos cosas que podemos vivir? Eso solo son ideas mías, aunque según dicen algunos científicos es una alteración del cerebro que hace que circuitos se crucen y que recordemos cosas que ni siquiera nos han pasado antes.

Hay muchas mas teorías que éstas que aun no conozco. Aun no se ha descubierto cuál de ellas es cierta, pero según mi opinión, y supongo que será parecida a la vuestra, es que cuando tienes esta impresión de vivir algo ya vivido y cuando te pasa no te sientes tranquilo. Más que tranquilo estas inquieto, y te pasas el día preguntándote cuando te había pasado. Cosa que por mas que la intentas no la recordarás, porque seguramente nunca te ha pasado.

Cuando vivía en Holanda mis padres me llevaron unos días a Amsterdam para que lo conociera. Cuando llegué allí les dije que no era la primera vez que estaba allí porque ya había visto todo eso antes, todo y eso mis padres me repitieron mil veces que era la primera vez que había ido, y así era. Aunque me quede con la sensación de déjà vu en mi mente y hasta el día de hoy sigo pensando por qué habrá pasado eso.

Kiana