Els calçots

1 Reply

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma

Un gran error o una gran oportunitat?

1 Reply

Us imagineu com serien les coses, si en el futur s’hagués avançat tant que poguéssim fer-nos immortals? Us imagineu realment el que suposaria aquesta proposta tant temptadora?

Quan ets petit això de ser immortal et sembla una idea meravellosa. Temps infinit per jugar, córrer, passar-s’ho bé i fer tot el que t’imagines. Per la manera d’entendre les coses d’un infant, sona genial. Aquesta idea però, quan agafes consciència, pot canviar. Hi ha molta gent a la qui li continuaria semblant bé, però també n’hi ha que hi veurien problemes. Jo sóc de la part que no creu que sigui una bona idea. Primer de tot, perquè si paréssim de morir-nos, però continués naixent gent, la Terra s’ompliria i acabaria semblant una gran patera, hi hauria una caos total. Després, perquè, realment aprofitaríem cada minut i cada segon sabent que tindríem tants anys com volguéssim? Veuríem el futur com una cosa evident i ho deixaríem tot per més endavant. I encara que no fos així, hi hauria un moment en el que et cansaries de fer coses. Això de ser immortal provocaria un gran canvi de manera d’entendre les coses i necessitaria una disposició a anar canviant de manera de pensar al llarg dels anys, o l’avenç i les innovacions s’acabarien encallant en el moment en que hi haurien hagut els primers immortals.

A més a més a la Terra aquesta opció no és possible, ja que no podem menysprear el fet que un dia hi haurà un final inevitable, tant si és perquè el sol s’apaga o perquè cau un meteorit.

Explicat així sembla molt tràgic, i potser mai arribem a tenir aquesta oportunitat, però si mai passa, s’haurà d’anar en compte quan es decideixi i es posi en pràctica, ja que podria ser un dels pitjors errors de la humanitat. Crec que les vides s’han d’allargar tant com es vulgui i sigui possible, per tal d’aprofitar-les al màxim, però que han de tenir un final. És necessari que unes vides s’acabin, perquè en comencin de noves.

Júlia Xaubet

El meu futur

1 Reply

Hi ha vegades que em paro a pensar en el que em passarà d’aquí uns anys o més ben dit el que m’agradaria que passés.

Doncs em trauria l’ ESO, desprès el batxillerat i la carrera d’història. Aquesta carrera, per això, no té gaires sortides laborals (les empreses agafarien abans a algú que dominés administració, el tracte amb la gent, l’anglès…). Els seria igual si tu en saps molt del com eren les ciutats medievals, la societat grecoromana, els deus egipcis o els temples maies. És per això que tinc el dilema de si es donés el cas de que puc estudiar una carrera escollir història o ciències polítiques (que tampoc és que tingui moltes sortides).

El que tinc molt clar és el que m’agradaria ser de gran. Historiador o polític. Ser historiador perquè tinc molta curiositat en conèixer la cultura medieval catalana i mediterrània (els castells, les esglésies, l’art, la societat, les guerres, els herois…).I polític, ja que tinc una petita utopia que m’agradaria tirar en davant. Ser polític no hauria de ser un treball, sinó un bé per la societat.

David Barnet

Un dia com qualsevol altre

1 Reply

M’estic traient el carnet de moto. La teòrica no és difícil però s’han de practicar els textos per l’examen. Els de l’autoescola em recomanen que hi vagi 4 o 5 cops per setmana. Només hi puc anar un parell. Per això intento estar-m’hi el màxim de temps possible. Per anar-hi agafo el bus de Cabrils – Vilassar de Mar que m’hi deixa davant. El trajecte dura de cinc minuts. Amb els auriculars posats escoltant música ni ho notes.

Quant s’ha fet tard i ja em sé els textos de memòria, agafo l’autocar una altra vegada i em poso en marxa. Avui he tingut sort, l’autobús no està ple i he pogut agafar lloc darrera el conductor. El conductor engega el vehicle. Amb un cop de peu, pitja l’accelerador. Un cotxe vermell es creua davant seu i li priva el pas. Jo, aixeco el cap i veig una senyora d’uns quaranta anys que s’acosta a pas lleuger. Només la separen uns deu metres de l’autobús.

El conductor del turisme de 20 places també la veu, però l’ignora. Encara amb l’autocar aturat, ella pica la porta. Però ell la segueix ignorant. La senyora va carregada amb dues bosses de plàstic, una a cada mà i així dedueixo que ve del supermercat. Amb un gest de mans juntes, ella li demana per favor que la deixi entrar. El xòfer la mira per primera vegada. Ni s’immuta.

Un noi jove s’aixeca per recriminar-li el que ha fet. Em trec els auriculars per per sentir el que li mana. “Deixi entrar a la senyora, que li costa a vostè? li crida el noi “. “Tu no me tienes que decir cómo ni de que forma tengo de hacer mi trabajo! replica el conductor”. I per acabar d’imposar la seva llei acaba amb un : “Cállate y sientate coño si no quieres que te eche del bus!”.

Pobra senyora, penso. Ara s’haurà d’esperar al autocar de les 8. Segurament havia de fer el sopar pels seus fills o tenia convidats a casa. Ves a saber, hi ha moltes possibilitats. El que sí sé és que no arribaré mai tard per agafar l’autobús.

Joan Baylach

La confiança

1 Reply

La confiança es un sentiment cap a les altres persones amb les qui ens relacionem, donem confiança a qui ens la proporciona, ens la promet o en els amics…

Pero en el moment que alguna persona ens traiciona, no podem proporcionar-li la confiança altra vegada amb tanta facilitat. La confiança és necessària donar-la a canvi de la que ens donen a nosaltres, les persones que tenen la confiança d’una altra han de demostrar que són dignes de tenir-la perquè segueixi confiant. Es la forma de demanar explicacions un cop ens han fallat o traicionat i d’aquesta manera demostrar que ens mereixem que ens puguin dir que som persones de confiança per poder exigir a les altres persones que ens la donin a nosaltres.

Bruno

Mirant el cel…

1 Reply

El cap de setmana passat vaig anar a fer Snowboard amb unes amigues a la vall de Núria. Vam anar amb cotxe i després un cop a Ribes de Fresser vam agafar el cremallera. Quan vam arribar allà vam haver d’agafar el “telehuevo” per arribar a l’alberg.

Aquella nit, totes estàvem mortes, però abans d’anar a dormir vam decidir sortir i mirar el cel. Tot ple d’estels, es veia el Carro, algunes constel·lacions… Quin cel, Déu meu. Aquell cel et fa pensar…

Et fa pensar en tot allò que tens a la vida i que no valores… la vida és curta… i hem d’aprendre a lluitar per aquelles coses que realment valen la pena.

Judith Rico

És cosa del destí?

2 Replies

Dies, setmanes, mesos sofrint. Dones tot el millor, perquè al començament de la relació tot vagi perfecte. Però de sobte el dia següent no et parla, suda de tu… Cosa que jo no puc entendre.

Intentes passar del tema. Però de sobte veus a aquell noi guapo, que et crida l’atenció. El saludes. Comencem a parlar i parlar fins que quedem. Va haver-hi molta connexió, llavors vam quedar un segon cop, i un altre…

Comencem a sortir en serio. Amics i amigues em feliciten. Jo estic més feliç que mai. Ell intenta fer-ho tot be perquè jo estigui feliç. I, crec que m’estic començant a enamorar. Fa pocs dies, i potser es una mica precipitat. Però ens agradem moltíssim. Amb sinceritat, mai havia estat tan a gust i tan bé amb una persona.

La vida et pot anar malament, però de sobte, una persona et demostra que li agrades i t’estima, i la vida et canvia totalment. Canvia a millor.

Clàudia Gómez Sillero

Telèfons mòbils

1 Reply

L’altre dia mentre estava amb els meus amics al carrer, a l’hora de sopar quan anava a trucar a la meva mare, em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil a casa. En aquell moment, em vaig adonar de la dependència que tenim les persones amb els mòbils.

Els mòbils són uns dispositius que ens permeten estar comunicats amb la gent que volem, en molt poc temps hi ha molta distància de nosaltres. En aquests darrers anys, la majoria dels adolescents i grans tenen un telèfon mòbil privat i moltes d’aquestes persones no podrien conviure sense ell. Això ho dic, perquè és tal la dependència dels mòbils que si en aquest moment tots els mòbils del món desapareguessin seria un caos mundial.

Personalment, jo no tinc molta dependència pels mòbils, però, sí observo, al pati mateix, tota la gent que està amb els seus mòbils (les noves blackberry per exemple) que tothom té i estan constantment escrivint missatges amb elles. Això és degut, al fet que la societat ens ha manipulat de tal manera que ens ha fet voler tenir un mòbil sí o sí i la veritat és que ho ha aconseguit.

Bruno

Tastar cada segon

1 Reply

Cada dimecres per la tarda faig classes d’anglès a dos germans, la Martina, que té set anys, i en Marc, que en té nou.

Fa un parell de setmanes va sorgir el tema dels superherois i dels poders sobrenaturals. En Marc em va dir que li agradaria poder ser invisible, i la Martina voldria volar. Llavors ells em van preguntar que quin poder m’agradaria tenir a mi. Jo els vaig respondre tota convençuda: M’agradaria poder anar i tornar en el temps.

Em pensava que seria una resposta d’allò més normal. A qui no li agradaria tornar a viure un moment inoblidable? Seria genial! Els records, per molt que els tinguis al cap saps que no podràs repetir aquell instant, que és una imatge en la memòria i que de mica en mica s’anirà deteriorant.

Però ells em van mirar estranyats i em van dir:
-Nina, per què voldries fer això?

En aquell moment em vaig adonar de moltes coses. Quan ets més petit ho veus tot molt diferent. No planeges el dia a dia ni penses en cada segon que passa, no mires el rellotge contínuament per saber si arribes tard a algun lloc, vius tranquil·lament sense amoïnar-te per res, amb gairebé cap problema rondant pel cap.

De mica en mica et comences a estructurar les hores, a tenir més obligacions, preocupacions, i el temps lliure està més limitat. A més de disposar de menys temps per a nosaltres, trobo que no el gaudim prou pensant en coses que no tenen a veure amb el moment que vivim.

També em va semblar interessant la perspectiva que tenen els nens del passat, el present i el futur. Personalment, crec que ells valoren molt més l’ara, en canvi quan et vas fent gran tens massa en compte el passat i el futur sense fruir del tot d’aquella conversa, d’aquell riure amb els amics, d’un sopar en família…

Nina

Records

1 Reply

L’altre dia vaig obrir un calaix buscant alguna cosa. El què? No me’n recordo. Però fos el que fos va perdre sentit quan vaig trobar la meva vella Game Boy Color i em van venir un munt de records. Havia passat tantes hores jugant amb aquella màquina…

Vaig mirar quins jocs tenia i si tenia piles… I vaig encendre-la. CLINC! Aquell característic so va ressonar dins del meu cap. I van començar a aparèixer imatges senzilles. Amb prou feines tenia color, tenia uns dibuixos molt simples. Els personatges tenien un moviment molt mecanitzat i uns diàlegs força sobris.

Però…Malgrat tot això… Tots volíem aconseguir els 150 Pokemons, tots volíem ajudar a Mario a salvar la princesa Peach, tots volíem encaixar les peces del Tetris, tots volíem aconseguir l’espasa mestra del Zelda…

Cada cop la tecnologia ens dóna més de si… però per què no ens pot entretenir el que ho va fer anys enrere? Us convido a tots a reflexionar sobre això i a agafar coses que sabeu que de petits us agradaven per tornar a ser nens durant una estona. Us adonareu de com n’és de divertit i de que no necessitem tant com tenim.

Clara Córdova