Música

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

S’està apropant

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

Comoditat

La comoditat s’ha convertit en l’enemic número u del segle XXI. Actua subtilment, acomodant-nos i abstenint-nos; mantenint-nos en un estat passiu, casi adormit, un estat regit per la llei del mínim esforç.

L’excessiva i innecessària comoditat és la principal causa de la insensibilització de l’espècie humana. I la falta de sensibilització, pot acabar destruint la mateixa espècie. La sensibilització amb l’entorn és necessària, fins i tot per a un mateix. Estem embobats romanent hipnotitzats. Un egoista seria més intel·ligent i actuaria per aturar la seva pròpia destrucció. Com pot haver-hi gent que no recicli?, que llenci les seves brosses a terra, sense cap mena de remordiment? Hauríem de sentir que el carrer és nostre, que el món és nostre. Estimar el sòl que hi ha darrere de la capsa on ens arrecerem, on simplement realitzem les nostres necessitats bàsiques.

La Terra és el nostre gran úter. Compartir-la i cuidar-la no és voluntat, sinó necessitat. Els fets i les dades científiques són els plors de la nostra gran mare, està malalta i necessita ser sanada. L’evidència se’ns menja, Terra ens reclama per tots els mitjans. Hem d’empatitzar amb ella. Perquè bloquejar l’empatia, serveix per no sentir dolor, però deixar-la fluir, destrueix la divisió. L’altruisme, elimina qualsevol embenat, per veure així, el gran imant que tot ho mou, perquè l’energia que un porta dins és la que ofereix la naturalesa.

Blablabla, tan sols són paraules. Només el fets existeixen. Si algú llença un paper a terra, apropa’t a ell, regala-li un somriure, agafa el seu paper i llença’l a la brossa. Perquè el paper és seu, però el sòl que trepitgem cada dia, és de tots.

No ho oblidis, transforma’t tu, en el que t’agradaria que es transformés el món, i això, així succeirà. Aquesta és la clau de la felicitat.

Cèlia

Quan la vaig tornar a veure

Ja fa unes setmanes que surto de festa pensant que la veuré. No diré el seu nom perquè no us interessa, només us diré que és impressionant, que balla d’una manera increïble i que tant sols el fet de pensar que probablement la pugui tornar a veure, em venen encara més ganes de tornar-hi.

El primer cop que la vaig veure va ser fa aproximadament tres mesos. Jo estava ballant amb els meus amics quan va passar davant meu. Un d’ells va tocar-li el cul, la noia es va girar molesta i em va insultar i emprenyar a mi. Des d’aquell moment vaig pensar que era una noia antipàtica i creguda. Unes setmanes mes tard ella i la seva amiga van venir a ballar davant meu, no deixàvem de mirar-nos i llavors jo els vaig donar l’esquena, ja que no tenia cap interès en elles. Però seguien buscant la meva atenció i es van tornar a posar davant meu. El meu cos va experimentar una sensació de canvi, em vaig fixar en ella i des d’aquella nit tot en mi va canviar. Ara la veig com una noia molt atractiva, inigualable, sens dubte m’ha conquistat, i sento que és el meu prototip de dona, físicament perfecta i amb una personalitat que tinc ganes de descobrir.

A vegades penso que tot això es una tonteria, només la conec d’allà, però alguna cosa en el meu interior em diu que l’acabaré coneixent de veritat algun dia o altre.

Tiago

Empatía

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

Hollister

Anàvem direcció Barcelona, i el tema de conversa al cotxe era el centre comercial “La Maquinista”, que no hi havíem visitat mai. Vam pensar que podríem provar-ho.

Vam aparcar al cotxe al pàrquing, fèiem voltes perduts sense parar per aquells carrers del centre comercial, veient la multitud de botigues que hi havia. De sobte, davant nostre hi havia una botiga que a mi personalment em va cridar molt l’atenció, perquè l’entrada no era com la de les botigues normals. Era com si fos l’entrada d’una casa antiga, escales al mig, una petita teulada sobre les escales, i finestres als costats. Impulsats per la curiositat, vam decidir entrar. A l’entrada hi havia un petit sofà, i al seu costat unes revistes. L’entrada es dividia en dos, si anaves cap a la part esquerra era la part de noies, i cap a la part dreta de nois. Només entrar em vaig quedar sorpresa de la quantitat de roba qui hi havia i no només això sinó l’estil diferent i personalitzat que tenia. Aquell dia només em vaig comprar un jersei que a la part de davant deia “Hollister”, que és el nom de la botiga. Em va picar la curiositat i vaig buscar més informació. La botiga provenia de Califòrnia, de la marca Abercrombie & Fitch.

Des d’aquell dia vaig saber que la botiga estava feta per a mi, i sempre que puc hi vaig, ja que és una de les meves botigues preferides!

Gisela

El viatge de quart d’ESO

Aquest curs fem el viatge de quart i em fa molta il·lusió. Els professors ja ens han dit els tres possibles destins que els ha proposat l’agència de viatges. Són tres llocs que s’han escollit perquè hi ha una part d’oci, però també una part cultural i no són fora d’Europa. Els llocs a escollir són entre Roma, Berlín o Londres, es farà una votació entre els alumnes de cada classe. Jo encara no sé si triaré Roma o Berlín, perquè m’atrauen tots dos. El que segur que no votaré és Londres, perquè ja hi he estat dues vegades, i tornar-hi a anar un altre cop, no em ve gaire de gust.

Per recaptar diners perquè el viatge surti més barat, el centre, l’AMPA i els professors demanen col·laboració als pares de quart. Tots junts proposen idees: Algunes de les quals són fer diverses fires (de segona mà, de Nadal, etc.), vendre samarretes del viatge, fer competicions de bàsquet, futbol i ping-pong, fer un concurs del FIFA, i altres propostes. Una professora ens ha fet arribar als alumnes les propostes dels pares i de l’AMPA i nosaltres decidirem quines realitzarem i ens apuntarem a les comissions a les que preferim treballar.

Jo crec que el viatge és en part com un premi pels anys d’estudi al centre, i també una mena de comiat. Hi ha gent que després d’això se’n va a fer mòduls, gent que canvia d’institut, etc. En resum, és una gran idea per acomiadar-nos d’una etapa de la nostra vida i els nostres estudis.

Jofre

“Desconegut”

Aquelles nits en les quals surts al carrer i mires cap amunt i ho veus tot buidat.

Mai us heu preguntat: perquè estem “surant” enmig d’aquest espai, ple de coses que ni tan sols coneixem? Com aquestes petites llumetes que veiem brillar amb la seva llum pròpia i li solem anomenar estels, o els planetes, que inclòs el nostre van donant voltes al voltant del Sol, i sense anar mes lluny, aquest satèl·lit denominat Lluna, que té la seva pròpia òrbita al voltant del nostre planeta i que ens convida a veure tots els seus moviments rotatius al llarg d’uns nou dies, però tot i així sabem que des de la Terra no es pot arribar a veure completament, només veiem un petit percentatge de tota la seva superfície, però gràcies a la tecnologia i a investigacions l’home ha arribat a trepitjar la Lluna.

Bé, l’home a part de la Lluna no ha trepitjat res més de tot el que us he explicat del “desconegut”, però sí ha inventat i enviat un robot a Mart, que és el planeta més proper a la terra i amb unes característiques semblants, la “missió” d’aquest robot és passejar-se pel planeta per estudiar el clima, la composició de la seva atmosfera, buscar aigua congelada en els seus pols o a l’interior del sòl.

La veritat és que espanta pensar que si no hem arribat al planeta amb més semblança i proper de la Terra. Que serà de tot lo demès?, imaginant-me que la superfície de tot l’espai és incalculable, se’m posen els pèls de punta.

Patricia W.

El pitjor dels mals

La vida, és complicada en molts aspectes, però una cosa que ens passa a tots els éssers humans i que tots compartim són els sentiments; Tristesa, ràbia, amor, etc. El problema d’aquest últim és que no t’adones de la importància de tenir algú o la companyia que et fa, fins que la perds o t’enfades amb aquella persona. El que vull dir és una cosa difícil d’expressar tant en una conversa com per un escrit; estic parlant de l’amor.

Aquesta paraula ens és familiar a tothom, amor significa que confies en una persona i que ella confia en tu. Però per culpa d’aquest sentiment s’origina el pitjor mal que li pots fer a una persona: Fer-li mal al cor. I és en aquest casos quan penses: l’odio. Però més tard, quan sents aquella nostàlgia i tristesa, tornes a pensar: vull tornar amb ella.

A vegades aquest amor només el sent una de les dues persones. Això fa que l’altra se senti malament, amb un sentiment d’impotència o simplement sentir-se malament amb un mateix. El pitjor és quan t’adones que ella no vol saber res de tu encara que ho desitgis amb l’ànima. I aquest mal que t’ha causat sense saber-ho, costa molt de tapar perquè no és un mal físic, és un mal constant; perquè cada vegada que parles amb ella o només la veus et fa pensar en el que en un temps havies sentit per ella.

Pol

Diferents camins a triar

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina