Una imborrable amistad

1 Reply

Hoy es uno de esos días en que me he parado a pensar en todo lo que he vivido al largo de los años. Me doy cuenta de aunque ha pasado mucha gente por mi vida, algunos o mejor dicho, algunas, siempre han estado presentes para mí.

Este escrito va para unas apreciadas amigas que por algunos motivos nos hemos ido distanciando. Hasta ahora. Y digo hasta ahora porque presiento que las cosas van a cambiar. El viaje de cuarto nos puede ayudar a volver a tener, otra vez, ese hilo aparentemente invisible que nos unía. Y si no es así, me gustaría que así fuera. No quiero dejar atrás esta amistad que nos une desde tanto tiempo.

Tengo presente que volver a recuperar una amistad que “perdimos” hace unos años es difícil, y sé que en parte fue culpa mía…

Por decirlo de alguna manera ”el instituto nos separó”, pero también es verdad que dejamos que lo hiciera. Ahora el viaje nos empieza a unir, y siento que podemos lograr estar más unidas otra vez.

Después de tanto tiempo os puede sonar un poco raro todo eso, pero mejor tarde que nunca ¿no, Ana y Paula?

Esperaré ansiosa vuestra respuesta. Os quiero 😀

PD: camps

Eva

Leave a reply

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H

El petitó de la família

2 Replies

Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.

Farà uns 3 anyets que ja és a la família. Es diu Dani, ell és tot un rei allà on va i sempre que algú el veu diu: “Ai! Que n’és de bufó”, “quins ulls que té!”, … Jo portava força temps volent un germà o una germana però just quan menys me l’esperava va aparèixer al meu món.

Amb en Dani ens discutim i barallem molt cops encara que ens portem dotze anys, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa és molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: “tati, saps què? Què? Res dona res!’’ i moltes coses més.

Ara, avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell, seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-s’hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!

Sara

Qui ho ha escrit?

Leave a reply

Estic al jardí contemplant el cel blau, assolellat i se senten els ocellets cantar. És un dissabte al migdia, és un d’aquells dies que estic relaxada i satisfeta.

Avui m’he llevat aviat, he agafat la bicicleta, m’he posat els auriculars i he seguit una ruta de muntanya de dues hores. He creuat rierols, he superat els diferents desnivells i en arribar al cim la vista que m’esperava era estupenda: es veia el mar tranquil i la gran extensió de poblacions des de Mataró fins a Barcelona. Al llarg del trajecte m’anaven caient les fulles dels arbres formant una catifa amb colors ataronjats.

Fer esport és el meu dia a dia, m’ajuda a sentir-me millor, feliç i contenta amb mi mateixa. Em sento molt satisfeta quan ho faig. És una d’aquelles coses que costa fer però que després hi ha alguna cosa positiva a canvi.

Considero que fer exercici físic ja sigui individual com col·lectiu és molt beneficiós per a la salut i molt important perquè es treballen diferents valors. Per exemple, en l’individual requereix més voluntat, perquè no és una obligació. Tu tries el que et sembla millor: si vols pots quedar-te al sofà que és més còmode i més fàcil… En canvi en el col·lectiu es treballen valors com la col·laboració, implicació… Tens un compromís i unes obligacions amb l’equip.

Tant en una com en l’altre és fonamental l’esforç per superar les metes personals. Per això és necessari tenir ganes de millorar i ser constant. Aporta uns beneficis físics: es cremen toxines evitant l’obesitat, malalties cardíaques, etc. S’enforteixen els músculs evitant, també, l’osteoporosi.
I tot això porta a un benestar emocional perquè després de l’esforç ve la recompensa.

Generalitzant, el meu lema és que voler és poder i que tot el que et proposis ho pots aconseguir amb voluntat.

?

Perfecció inexistent

Leave a reply

Molts cops, al llarg de la història i de la vida d’un mateix, busquem la perfecció en la majoria de les coses. Si, està bé fer-ho tot amb l’esforç màxim, ja sigui per la feina o els estudis, però realment, cal ser tan autoexigent amb un mateix? Evidentment tots els dies tenim obligacions, qualsevol persona en el món en té. Cal fer-ho de la millor manera, encara que només sigui per la satisfacció posterior del que està ben fet.

L’altre dia recordava el primer cop que vaig fer ‘’crepes’’. Era petita i em feia molta il·lusió. Vaig comprar tots els ingredients: farina, ous, mantega… Quan em vaig posar a mesclar-los em va sortir una massa plena de grumolls i de boles de farina. Tot i que em vaig cansar de seguida em va saber molt de greu que no l’aconseguís fer bé del tot.

Això vinc a dir-ho perquè, el que sé, és que a la vida s’han de fer les coses el millor possible, però si no surten bé del tot, no passa res. Ningú és perfecte. I tampoc existeix la perfecció, ni la massa de ‘’crepes’’ excel·lent. Penso, que quan de debò ho assumeixes i ho acceptes, llavors, és quan comences a ser feliç. La vida només es viu una vegada i no ens podem amargar lamentant-nos del que no fem bé.

Laia

Londres

2 Replies

De camí al aeroport encara no m’ho creia, mai havia anat en avió i estava una mica nerviosa. Uns mesos abans, el meu tiet, la meva tieta i les meves cosines havien vingut a dinar a casa i havien proposat anar a Londres durant la setmana blanca.

A les deu vam embarcar a l’avió, jo vaig seure al costat de les meves cosines, la Marta a l’esquerra i la Marina a la dreta. Vam arribar al Regne Unit a les dotze de la nit. D’anada cap a l’apartament vam veure una cosa que ens va sorprendre a tots. Els carrers estaven plens de parades de fruita. Només arribar vam anar al Super a comprar alguna cosa per esmorzar l’endemà. Teníem dos dies per visitar aquella gran ciutat, ja que al tercer tornàvem cap a casa.

El primer dia vam caminar fins al Buckingham Palace i els seus jardins, i vam veure el canvi de Guàrdia. Des d’allà, vam anar fins al Big Ben passant per la Westminster Abbey i el Parlament de Londres. Abans de dinar vam decidir pujar al “London Eye”. Em va encantar veure tot Londres des d’allà, era impressionant. Vam parar a dinar a un Mc.Donalds i després ens vam passejar pel carrer al Soho on hi havia un mercat molt gran. Aleshores vam agafar un autocar i ens vam dirigir fins a l’estació de Waterloo. També vam anar King’s Cross, una estació on s’han gravat escenes de les famoses pel·lícules de Harry Potter. A mitja tarda vam estar passejant per la ciutat i vam veure la Torre de Londres i el famós Pont de la Torre.

Al dia següent ens vam aixecar aviat, vam agafar el metro i ens vam dirigir als jardins del Kensington Palace, vam estar visitant tota aquella zona. Després vam entrar al gran centre comercial “Harrods”. Vam passejar per Oxford Street i vam dinar en una pizzeria. A la tarda vam anar al museu britànic i al museu d’història Natural.

El dia 6 de maig vam agafar l’avió per tornar cap a l’aeroport de Girona. Va ser un viatge increïble que no oblidaré mai.

Paula G

La família en un altre país

1 Reply

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Un cap de setmana divertit!!!

1 Reply

Un cap de setmana divertit!!!

El divendres, després de l’escola el meu germà i jo vàrem anar cap a casa on ens esperaven els nostres pares i la Ona, la nostra gossa, per marxar cap a Berga. Concretament a una casa rural que havíem llogat tota la meva família. Això de llogar una casa rural a diferents comarques catalanes ja comença a ser una tradició, perquè l’any passat ja vàrem organitzar una sortida de cap de setmana com aquesta.

Quan vam arribar ens vàrem adonar que la casa era molt bonica i estava molt ben decorada, al seu voltant tot eren camps verds amb ramats d’ovelles que hi passejaven. Durant la tarda quan ja hi érem tots vam començar a organitzar-nos, també vàrem ordenar la casa de tal manera que tot estigués al seu lloc i no hi hagués desordre, perquè amb tanta colla podria ser un caos. Després de tenir-ho tot enllestit ja era hora de sopar, el temps va passar molt ràpid.

L’endemà, després de llevar-nos i esmorzar vàrem decidir anar a buscar bolets, crèiem que al bosc que teníem al costat de la casa se n’hi feien. Tots contents i preparats amb els cistells vàrem començar a endinsar-nos en el bosc. Vam trobar pinetells majoritàriament, però també teníem una vintena de rovellons. Per dinar ens els vam menjar, eren boníssims!!!

Per la tarda, la meva tieta i jo teníem preparat un joc de proves per a tota la família. Els va agradar, van riure molt i van tirar moltes fotografies.

Després del dia que havíem passat tots estàvem cansats i havent sopat la majoria dormien.

Ja era diumenge l’últim dia que passàvem en aquella meravellosa casa. El dia no acompanyava gaire, plovia una mica i semblava que no es volgués aclarir. Però després d’esmorzar va deixar de ploure, i com que volíem passejar una mica vàrem visitar un pantà que hi havia a la muntanya que teníem darrere la casa. Després de la collita de bolets que vàrem fer hi havia ganes de tornar a buscar-ne. Per no repetir de bosc vàrem anar a un altre, però aquest era una mica sec i no en vàrem trobar tants, després de buscar vàrem tornar a la casa, on el meu pare va preparar un arròs de muntanya que estava per llepar-se’n els dits!!!

No ens vam adonar que eren les sis de la tarda i era hora de tornar cap a Vilassar. El cap de setmana havia passat molt ràpid, era una pena perquè m’ho estava passant molt bé. Suposo que per això diuen aquella frase: “Quan t’ho estàs passant molt bé no t’adones que el temps passa”. I la veritat és que aquesta frase té molta lògica.

Estic molt contenta d’haver passat aquest cap de setmana amb la meva família. Ha sigut molt divertit.

Finalment dir que he desconnectat molt del dia a dia, he descansat i he gaudit d’aquestes terres catalanes tan fabuloses que tenim!!!

Marina

Eleccions

1 Reply

Ahir va ser el dia més esperat per algunes persones, ja que eren les eleccions 2011. Però com que sóc menor i no puc votar, aleshores es podria dir que les eleccions no m’importen, ara bé, al meu pare li va tocar ser un dels senyors aquells que han d’estar a las meses electorals controlant qui ve a votar etc. Llavors ell va tenir tot el dia ocupat… Quan va arribar a casa el primer que va fer va ser engegar la televisió, agafar una cervesa i asseure’s al sofà a mirar els resultats. Com que jo no l’havia vist en tot el dia, tenia ganes de veure’l, parlar amb ell… però no em va fer ni cas perquè estava molt atent als resultats de les eleccions.

Quan va estar tot decidit es va indignar molt i se’n va anar a l’ordinador sense fer-me gens de cas, i no vaig poder dir-li res…

Gillem

Siempre

1 Reply

Hoy he pasado toda la tarde con ella. Tiene esa increíble capacidad de convertir cualquier momento aburrido y cotidiano en un instante que vale la pena recordar toda la vida. Y hoy lo ha vuelto a hacer; he pasado una tarde increíble con una amiga increíble.

Ella pertenece a ese reducido grupo de personas que te muestran su afecto con solo una sonrisa. Se emociona mucho con muy poco y siempre llora en ciertas escenas de películas: una pareja que se reencuentra, una muerte inesperada… Es graciosa, dinámica y cabezota. Sobretodo lo último, cuando se le mete algo entre ceja y ceja no hay quien la pare. Podría pasarme el día diciendo cosas sobre ella, por ejemplo, que le gusta el color azul marino o que odia con todas sus fuerzas la sopa de su madre, pero lo que de verdad me interesa decir y resaltar, es que es una grandísima amiga.

Hace mucho que nos conocemos; muchísimo. Podría decir perfectamente que hemos crecido juntas. Aunque son infinitos los momentos que compartimos, voy a limitarme ahora a recordar uno muy reciente. Hace unos días, estaba contándole por teléfono problemas y paranoias, cuando, justo antes de colgar, me susurró algo: “Tú ya sabes que me tienes aquí para todo lo que haga falta, ¿no?”

Lo sé, Paula, y te doy ahora y aquí las gracias. Muchísimas gracias por dedicarme esas palabras y estar siempre a mí lado. Te mereces este escrito y más. Tú ya sabes que esta amistad es para siempre, ¿no?

Ana