No m’agrada escriure els meus sentiments, i ni molt menys escriure’ls en Català. Tots els meus diaris personals han sofrit un grau de abandonament molt alta.
Però no és com si no escrigués. Vaig començar la meva primera novel·la als set anys i la vaig seguir escrivint per tres anys, fins que vam arribar a Espanya. Tractava d’una història en l’estil de Narnia, perquè anava d’una nena que va trobar un mon paral·lel. Era bastant estrany, i em sembla que recordo que inclou un capítol que anava totalment i irracionalment de les fures, només perquè havíem conegut gent en un altre vaixell que en tenia alguns i em vaig obsessionar una mica. Mai vaig acabar el llibre però tinc unes dos-centes pàgines de text i il·lustracions.
Vaig començar la segona novel·la al cinquè, quan ja anava a D’Immaculada. Com que jo no entenia rés de rés passava tot el dia asseguda a classe escrivint. Aquest també era del tipus de fantasia de Narnia, però la mitologia interna del conte era molt més personal i desenvolupada, i sabia que era un paràgraf. Tractava més o menys d’una noia que troba una societat complexa de grifons, plena de intrigues, assassinats i profecies antigues. Tinc unes cinc llibretes d’això, i encara que era una mica estrany, els puc llegir avui sense que em vingues ganes de vomitar.
Bàsicament vaig deixar d’escriure i dibuixar a primer d’ESO, i en canvi vaig dedicar tot el meu temps a odiar-me a mi mateix i la misèria general. Era l’any pitjor de la meva vida fins ara. L’estiu entre primer i segon era agradable, i vaig poder recuperar un percentatge de la meva autoestima pre-Espanya.
Quan vaig tornar de Canadà per segon d’ESO, havia externalitzat tot el meu odi; ara odiava els companys de classe, els profes, l’escola, els meus pares i Espanya en general. Però vaig tornar a escriure i dibuixar. Admito que les coses que escrivia eren bastant horribles i les coses que dibuixava eren bastant…fosques, però era un començament.
En l’estiu entre segon i tercer d’ESO era molt, molt, molt divertit, i combinat amb al fet de que ja sabia que marxaria per batxillerat, ja veia llum al final del túnel. Això, amb el descobriment de la Amanda Fucking Palmer i el fet de que vaig fer noves amigues em va fer una persona molt més equilibrat. I vaig descobrir Figment (http://figment.com/) , un web per a adolescents que escriuen. Fas un perfil i penjas els escrits, i pots comentar i posar “m’agrada” als escrits dels altres. És un ambient molt amigable i inspirant, i vaig començar a escriure moltíssim. El Figment és va obrir al 6 de Desembre del 2010 i vaig crear el meu primer perfil. En aquella època hi havien al voltants de 400 persones, i avui hi han 45, 000 perfils i uns 100, 000 escrits.
El projecte més important del meu primer perfil era una novel·la de fantasia alta de tipus Tolkien. Era totalment terrible i mooolt massa seriós. El vaig parar d’escriure a meitats del any i vaig començar a escriure coses mes curtes.
Després, al abril de 2011 vaig llegir cinc llibres que van canviar completament la meva manera d’esciure; a) The Book With No Name, by Anonymous, b) Lullabies For Little Criminals by Heather O’Neill c) The Flying Troutmans by Mirriam Toews, d) Fragile Things by Neil Gaiman, and e) Chocolat by Joanne Harris.
Al maig de 2011 vaig crear un nou perfil al Figment. Ara escric coses que tenen un sentit d’humor, i encara que les odiaré en un any, crec que poc a poc vaig millorant. El meu perfil nou  (http://figment.com/users/32099-Lilith-Freyja-Whitmont-Nors)  té 65 seguidors, he guanyat 9 “badges” i la meva novel·la més popular té 107 “m’agradas”. I disfruto molt escrivint i dibuixant.
Sé que aquest text és mal escrit i poc interessant, o sigui que felicitats hi has arribat tan lluny. Et prometo que en Anglès escric molt millor.
Natalia Simone.