Category Archives: Xavier Martínez

“El guerrero pacífico”

1 Reply

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Un any amb ella

1 Reply

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

L’skate

1 Reply

Quatre rodes, dos eixos i una taula, formen el meu skate. En utilitzar-lo em sentia viu, fora de l’òrbita, com si fos l’única persona capaç de fer-lo servir. M’envaïa una sensació de benestar, de pau i serenitat. Era com navegar sobre l’asfalt, sense obstacles que m’impedissin avançar.

Tot això feia que m’oblidés de tots els problemes i maldecaps que em preocupaven i, aconseguia que m’endinsés en un món on només hi era jo. Sabia que en baixar de l’skate tot tornaria a ser real. Els problemes i els maldecaps em tornarien a envair, apartant-me del meu món imaginari.

Aviat farà un any que ho vaig deixar. I ara cada cop més, necessito endinsar-me en el meu món, encara que només siguin uns segons, per tornar a sentir el que sentia.

Xavier

Triar

1 Reply

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

Què és Nadal?

1 Reply

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Nadal

1 Reply

Nadal; època de somnis fets realitat, màgia i alegria, temps de reunir-nos en família i rebre regals.

L’arribada de tres homes estranys, Melcior, Gaspar i Baltasar, feia que fins ara tot rebés un aire màgic i d’inquietud. Durant tot l’any ens hem estat comportant bé per ser compensats amb els regals que aquests homes reparteixen per totes les cases del món.

Per mi, el dia de reis era molt especial. Em llevava d’hora per obrir els paquets, embolicats amb molta cura i papers de colors. Mentre el meu pare filmava la nostra cara de sorpresa i alegria, la meva mare ens llegia les pistes per trobar els regals amagats per tota la casa. I anava a casa dels meus cosins, per gaudir d’un dinar molt especial amb tota la família; finalitzant un dia gairebé perfecte.

Xavier Martínez

Impotència

1 Reply

Ganes d’intentar-ho, motivació, esforç… tot això i més pot acabar sent reduït a un no res per l’efecte de la impotència. Podríem definir-la com a un sentiment amarg que ens priva de les il·lusions més desitjades. Mentre que, al diccionari la definició és la següent: Manca de capacitat per a fer una cosa; m’agradaria remarcar la sensació de ràbia, i de incompetència amb tu mateix, i possiblement amb els altres que comporta patir els seus efectes.

En qualsevol situació, en qualsevol moment pots ser víctima d’aquest malestar psicològic que et rosega per dins. El qual et corromp duent-te a pagar-ho amb els més propers a tu, amb les persones que segurament estimes més. Però clar, no pots atribuir les teves males accions a una sensació, a un sentiment -o això és el que sembla opinar la resta-. Basant-nos en això, a qui li atribuïm la responsabilitat dels nostres actes adversos a l’amor que sentim per les veritables víctimes d’aquest fet? I el que m’urgeix més: com m’ho faig jo per poder controlar-me i no pagar-ho amb ningú, ferint així la nostra amistat?

Ara per ara, l’únic que sé de ben segur, és que aquest impediment emocional i molts altres són ben presents a la nostra vida. I ja que el fet de solucionar-los nosaltres sols és ben difícil, per què no ens unim per intentar-ho? Sempre dos podran fer més que un de sol; doncs així us proposo ajudar aquells que us estimeu i que us estimen de debò a superar aquests moments difícils. I us ben asseguro que si ho feu, en el moment que vosaltres necessiteu d’algú altre per repenjar-vos-en, en daltabaixos de la vida, tindreu algú.

Xavier

Un gran repte superat

1 Reply

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez