Em vaig quedar bocabadat, jo estava al balcó tan tranquil i de sobte va aparèixer una senyora. No era el primer cop que la veia, ni l’últim. La meva veïna té uns seixanta anys, suposo que deu estar jubilada. Sap secrets de tot el poble. Coneix tothom. Aquesta bona dona té controlades totes les plantes de la meva casa, totes les terrasses, tots els balcons, totes les sortides i entrades, totes les finestres…
L’altre dia es va trobar amb una senyora que passava pel carrer. Es van saludar. La seva suposada amiga li va preguntar què feia allà. La meva veïna va contestar que des d’allà ho podia “xafardejar” tot. Van acabar la conversa rient. Sort que ho reconeix fins i tot ella perquè si no seria preocupant.
Aquesta dona és la pera. No pot descansar ni un moment, està menjant un entrepà mentre mira a través de la tanca del veí. Ho mira tot, ja siguin persones sortint d’un cotxe, gent passant pel carrer o a mi, el seu veí. No s’avorreix, pot passar-se una hora seguida dreta, mentre subjecta un escuradents amb la mà dreta, xafardejant. Què descarada, enganxa l’orella a la paret del veí per sentir-ho tot. Aparta una mica els xiprers per poder veure com té la terrassa el seu pobre veí.
No podem fer res al respecte, ens ha tocat una veïna espia. Jo ja he avisat a casa que no deixin res obert, que baixin les persianes i posin les cortines. Si surto un moment al jardí, me la trobo mirant-me, si surto a la terrassa de dalt, també. Quin remei… Hauré d’acabar fent-me amic d’ella.
Jaume