Category Archives: Violència

El taller

El divendres passat ens van fer un taller de 2 hores sobre l’economia de guerra. El taller el feien desde la comissió Dindori, així que va vindre una noia d’aquesta comissió i també una noia de la organització per la pau en la qual Arcadi Oliveres és el president.

Encara que va durar dues hores, el taller va ser força entretingut. Vam començar a les 9:30 amb la presentació, la primera noia ens va explicar bàsicament la funció de la comissió Dindori i quines activitats oferien, mentre que l’altra noia ens va fer una visita rápida per la web de l’organització i va explicar una mica els projectes que tenien pensat dur a terme. Després ens vàrem aixecar i ens va separar en dos grups per a representar cada un un concepte diferent, al meu grup ens va tocar representar la pau i als altres la no pau.

La següent activitat va ser posar-nos en fila, desordenada, però una fila al centre de la clase, deien una frase i havíem de posicionar-nos a una banda o altra de la clase segons si estavem d’acord o no ho estavem amb el que deien.

En acabar aquesta activitat ens van pasar un capítol del documental Ahisma que tractava temes com l’economia de guerra on hi sortien persones molt importants com el mateix Arcadi Oliveres parlant sobre aquest tema. A part d’això ens van presentar unes dades bastant esgarrifants tenint en compte la pobresa actual i la crisi que patim.

Aquest taller m’ha fet reflexionar sobre tot el que passa arreu del món, qui se’n beneficia i el més important, qui ens diu la veritat i com ens la diu.

David

Kony 2012

Fa unes dues setmanes vaig veure un vídeo/documental que em va marcar. Encara que sembli mentida “ha suposat un abans i un després en la meva vida”, ho fico entre cometes perquè potser es un exageració, però l’important és el fet de que m’ha fet pensar i reflexionar.

Aquest documental parla sobre Joseph Kony, un guerriller, abusador, segrestador de nens i nenes i violador. Dit d’aquesta manera no sembla un vídeo gaire agradable per passar l’estona, però ho es. T’explica la realitat que es viu 12.000km d’aquí, exactament a Uganda. El que més m’agrada del documental és que no és el típic que et deixa sense ganes de fer res, aixafada al sofà pensant: Què puc fer jo per solucionar això? Sinó que et dona solucions: La principal, i bàsicament l’objectiu del vídeo, és fer famós a Joseph Kony. Si el món sencer el coneix serà molt més fàcil atrapar-lo.

Sincerament soc una persona força passiva, em deixo portar i no prenc gaires decisions importants, però gracies al Jason Russell, el creador de la plataforma STOP KONY, m’han entrat ganes de fer coses per intentar canviar el món i m’he adonat de que encara que no tingui diners per poder donar a l’ONG, puc fer altres coses, com per exemple compartit el vídeo per facebook, twitter o qualsevol altra red social. Evidentment si ho faig jo sola, poca cosa aconseguiré, però si això ho fa tothom aconseguirem que els governs ens escoltin i facin tot el que puguin per acabar amb aquesta situació.

Per finalitzar us vull deixar l’enllaç, i espero que us transmeti les mateixes sensacions que a mi.

Núria

És necessari?

En aquest escrit m’agradaria parlar sobre la pressió i la violència en el món de l’esport que reben tant els jugadors com els àrbitres, sobretot en l’àmbit futbolístic. Són moltes les agressions que reben, no només verbals sinó també físiques.

Aquest cap de setmana han sorgit dos fets que corroboren aquestes accions, en el partit de la tretzena jornada de la lliga BBVA que enfrontava al Mallorca contra el Granada un menor va llençar un paraigües al jutge de línia, el linier va acabar sangrant per la galta . El partit es va haver de suspendre i aplaçar, encara que no ha sigut el primer cop que això ha passat.

També, aquest dissabte passat  un àrbitre alemany d’origen iraní es va intentar suïcidar a causa de la pressió del mitjans de comunicació i dels aficionats que l’havien declarat pitjor àrbitre de la Bundesliga (lliga Alemana) i, al ser estranger li dedicaven càntics racistes.
Després de veure aquestes noticies per la televisió, em pregunto si tot això és necessari.

Pol

Pepe, sense càstig

Ja sé que parlar d’en Pepe pot arribar a cansar ja que se n’ha parlat molt des dels mitjans de comunicació, però després de trepitjar Leo Messi va assistir a la televisió per demanar perdó i per dir que mai voldria fer mal a un company de professió.

Pepe es va quedar sense càstig després d’agredir Messi i Mourinho el va convocar per al partit davant l’Athletic de Bilbao i crec que Pepe no hauria d’estar jugant dimecres a Barcelona.

Aquest fet embruta la imatge del Real Madrid i sobretot la de Pepe.
Sincerament crec que el Real Madrid hauria de prendre mesures per evitar aquests tipus de problemes i rentar la seva imatge.

Pol

Una historia

Al principio, aguantábamos como podíamos. Cada vez que pasaba esto sentía como la sangre corría por mis venas y esa gran impotencia, ya me estaba empezando a cansar. En mi cabeza solo existían preguntas sin respuestas; ¿Por qué mama no denuncia a papa?, ¿Por qué sigue permitiendo que esto pase?, ¿Cuánto tiempo aguantaremos?

Era miércoles y me desperté mas temprano de lo habitual, tenía una sensación rara y de repente, justo cuando iba a reflexionar sobre la situación en la que me encontraba, me pareció escuchar a mi madre llorando. A decir verdad no me extraño que estuviera llorando, lo que me sorprendió fue que lo hiciera a esas horas de la madrugada. Me levante y decidí que la situación no podía continuar así. Me vestí, encendí la televisión y deje que se hicieran las siete. Deje a mis hermanos pequeños en el colegio y seguidamente me fui al mío.

Las horas se me hacían interminables, y lo único que tenía claro ese día era lo que iba a hacer después de clase: acudir a la policía. Todos los problemas se iban a terminar. Yo se lo había pedido millones de veces, le había dicho que ella no merecía eso, e incluso en una ocasión casi la convencí, pero el miedo dominaba su rostro, así que a pesar de mis doce años de edad comprendí que era yo quien debía tomar medidas. Pase toda la mañana sumergido en un mar de pensamientos, y estaba tan concentrado que ni siquiera me entere de la presencia de dos agentes policiales hablando con la profesora, levanté la cabeza y observe en los rostros de los adultos que había algo fuera de lo normal. Rosa, la profesora se me acercó y me dio la peor noticia que jamás he recibido. En ese momento, mi mundo se derrumbo, salí corriendo de la clase y corrí todo lo que pude, pero mis piernas empezaron a flojear, aquella sensación no se la deseo a nadie.

Han pasado dos años, seis meses y catorce días desde la tragedia, mis hermanos y yo estamos con una familia de acogida asignada por el estado, y la persona que un día fue mi padre cumple condena por el asesinato de Estefani Muñoz Sanchez, mi madre.

A pesar de los años que pasen, la pesadilla jamás terminará ya que no se que nos deparará el futuro a mi y a mis hermanos, nunca volveremos a ver a nuestra madre, y el remordimiento de no haber actuado antes siempre permanecerá en mi cabeza.

Mami, lo siento. Siempre te voy a amar.

Borja

Es hora de decir basta

Un grito. Y otro. Un insulto. Seguido de un llanto. Y desesperación. Y frustración e impotencia. Y un golpe. Y más y más. Y un intento de escape. Y más golpes. Y más insultos. Y sangre. Y dolor… mucho dolor. Uno que pide perdón. La otra que perdona. Y al día siguiente la misma historia. Cada día lo mismo. Cada día la esperanza que se desvanece, que se esfuma. La casa patas arriba. Ella inconsciente. Él arrepentido. Pero después siempre vuelve a hacer lo mismo. Ella, cansada, intenta acabar con eso. Él la amenaza. Le vuelve a insultar. Y ella se apaga. No queda nada de valentía en ese corazón roto. Se acurruca en una esquina y ve como él se acerca. “Ahí viene otra vez”. Y entonces más miedo, más odio, más rabia, más rencor. Y menos coraje para decir “basta”. A él se le va la mano. A ella se le va la vida. Y él escapa. Y ella muere.

Hoy es 25 de Noviembre. Día para la eliminación de la violencia de género. 2010: 75 mujeres muertas a causa de la violencia machista. Apuñaladas, degolladas, disparadas, golpeadas, estranguladas y asfixiadas. Y muchas otras que ahora mismo deben de estar sufriendo maltratos y pueden ser las siguientes. Ya va siendo hora de acabar con esto. Ya va siendo hora de darle apoyo a esas mujeres que tanto lo necesitan. Para coger fuerzas. Para afrontarlo. Para huir. Para ser definitivamente libres. Ya va siendo hora de hacer justicia. De encerrar a esas personas que no saben querer, que no saben respetar. Porque quien es machista, lo es para siempre. Vamos a hacerlo por todas esas mujeres que han perdido la vida. Vamos a unirnos todos por ellas, por lo que han soportado, porque no se lo merecían. Porque esa cifra no se puede volver a repetir. Vamos a ponernos en pie y a gritar todos juntos: “¡No a la violencia de género!”.

Arantxa

Els animals són éssers inferiors?

La vida d’un gos és menys important que la vida d’una persona? El patiment d’un gat ferit o d’un gos maltractat, és menys dolorós que el meu? El fet d’abandonar un animal és menys important que abandonar una persona?

Totes aquestes preguntes em venen el cap quan penso en el maltractament d’animals.

No puc aguantar pensar que algú pot comprar un gos per fer competicions o baralles il·legals (Ja m’agradaria veure’ls a ells passar per aquella situació). Tampoc, que matin als seus gossos de caça de forma cruel, solament perquè ja no tinguin tanta habilitat com el primer dia. Ni la gent que es cansa de tenir un gos i l’abandona enmig de la muntanya sense tenir aliment ni una casa on poder-se sentir protegit, estimat…

En aquest cas, podrien donar-lo a una altra família, així almenys el pobre animal podria tenir una segona oportunitat. I és que la gent es pensa que tenir un gos és com tenir un drap, que quan et canses el llences o el cremes.

La llei hauria de ser molt més dura amb aquestes persones. No és just que una persona que pugui tenir la sang freda com per poder eliminar una vida, encara que sigui d’un animal, s’en vagi amb tan sols una multa de 300 euros. És que no valorem la vida dels éssers que hi ha al nostre entorn?

Per sort no tothom és així i és admirable la gent que dedica el seu temps en comprendre la seva mascota i en donar-li totes les oportunitats possibles. Però sempre hi ha gent que pensa diferent i actua diferent. Per desgràcia es troben cada any casos com els següents: cavalls que han estat abandonats en una nau i es moren de gana, persones que es dediquen a lligar gossos i apallissar-los. molts gossos abandonats…

I jo em pregunto, Algun dia pararà tot això? Algun dia serem capaços de pensar menys amb la butxaca i més amb el cor?

Jaume Abril

Germans

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

Violència al Futbol

Aquest matí m´he llevat i he llegit el diari. He vist una notícia que a mi particularment m´ha escandalitzat. Dues persones condemnades a presó per llançar objectes a mossos d´esquadra, aprofitant que la gent va anar al carrer, a celebrar el gol d´Iniesta contra el Chelsea.

I aleshores em pregunto, per què sempre hi ha gent que ha d´espatllar el futbol, gent que no et permet tenir una tarda agradable de futbol amb els teus fills, gent a la que de sobte se li acudeix agredir a uns mossos d´esquadra, gent que no tenia res millor a fer que trencar coses. Així és com a un se li treuen les ganes d´anar a celebrar les victòries del teu equip.

Penso que, si no estan d´acord amb aquesta societat o que no els hi cauen bé els mossos d´esquadra, que facin un escrit de reclamació a l’ajuntament, o que recullin firmes, però mai utilitzar la violència, perquè mai ha servit de res. Que pensin en els mossos d´esquadra que l´únic que fan es vetllar perquè la llei es compleixi, i si això tampoc els importa, que pensin en les famílies dels mossos d´esquadra. Perquè per culpa d´aquestes persones hi han dones que han perdut els seus marits, homes que han perdut els seus germans, i fins i tot, hi han nens, que han perdut els seus pares.

Jordi