Category Archives: Vida

Ser donant

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

La vida és bella

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

Plans de futur

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

Carta als reis

Ens sembla una cosa per a infants, això de la carta als reis. Però suposo que també es pot convertir en una bona ocasió per preguntar-nos pels nostres desigs més profunds. Què és el que realment vull amb la meva vida? Faig el que m’agradaria fer? On m’agradaria arribar? Estic en el camí correcte per arribar-hi?

En un context on es valoren les persones més pel que tenen que pel que són, no resulta estrany que la “carta als reis” sigui sempre un llistat, més o menys llarg, del que m’agradaria tenir. O, si es vol, un llistat del que m’agradaria rebre: mai una reflexió entorn del que m’agradaria donar.

Tenim de tot, (i llencem de tot) però som el que ens agradaria ser? El problema més important, davant d’aquest interrogant, és que ens sorprèn desarmats i sense resposta, perquè encara no podem contestar la pregunta prèvia: què vull fer i ser, en realitat? Aquesta és, tal vegada, una pregunta massa ambiciosa, però segurament la podem simplificar si ens qüestionem: de tot el que sóc i faig, què no m’agrada gaire i què puc fer per canviar-ho?. Ho provem? És una altra carta als reis.

Josep Maria

Amb sucre si us plau

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂

Atura’t a pensar…

Noto que moltes persones encara no han après res d’aquesta vida, segurament pensaven que tenia unes bases compactes, i uns fonaments prou clars, que ho feien tot més fàcil, però ara no és així, les amistats ja no són les que eren.. algunes s’han ensorrat, pensaments i reflexions d’alguna manera, ja no són el que eren i no aconsegueixen veure-ho tot amb els mateixos ulls .. però realment tot això no sé si és fruit del que ells mateixos han anat escampant durant aquests anys o que potser existeix la aquests canvis siguin originaris per part de la gent que els envolta dia a dia.

La qüestió és qui o què ens ha fet canviar… llavors a qui farem responsable dels canvis en la nostra vida? És clar que, si els hem fet, al final això és una decisió que hem pres nosaltres i és cosa nostra decidir una cosa o altra, és un no parar de decisions per part nostra.

La veritat és que la vida canvia a mesura que van passant el anys.

Què hem estat fent en realitat tots aquests anys? Hem estat amb qui volem? Hem fet tot allò que ens vam proposar un dia? Un munt de qüestions per tal que un, es pari a pensar i descobreixi què o qui ens ha fet canviar.

Mohamed

La vida

El otro día, iba por la calle y escuché a un grupo de gente, entre ellos, una niña que decía ‘’la vida es una mierda…’’ y me quedé pensativa al escuchar eso…aunque incluso yo también lo he dicho alguna que otra vez…

Pero… por qué ‘’es una mierda’’? no sé qué razón tendrá la gente que lo dice, pero yo no tengo ninguna razón… puede que tenga un mal día, que las cosas me vayan mal… pero de verdad la vida es una mierda?

Esa es la pregunta ‘’del millón’’

No es una mierda la vida, si la vives como si fuera el último, como si cada momento de ella no se pudiera repetir jamás, como si no hubiera un mañana…

Quien no valora a la vida, no la merece.

Laura

La vida es un milagro

Suena el despertador y como siempre te cuesta levantarte, finalmente decides poner los pies en el suelo, ponerte las zapatillas e ir al lavabo. Como toda persona, por instinto, lo primero que hace al entrar al lavabo es mirarse en el espejo, sin embargo uno puede mirarse en el espejo, y decir “que feo/guapo que soy” otro puede decir ” que gordo que estoy” pero muy poca gente dice “soy un milagro”.

Muchas personas cuando se miran, no miran el milagro que son por tener dos piernas, dos ojos, dos manos o sobretodo salud, sino que muchos miran sus propios defectos; “es más fácil encontrar mil defectos que una sola virtud”. Sin embargo, somos un regalo de la propia vida y tenemos que aprovecharlo. Mientras tengas salud, aprovéchala, si tienes piernas, úsalas, si tienes ojos mira más allá. “Nunca mires lo que te falta sino mira lo que ya tienes.”

Este es un nuevo año, en el que me voy a comprometer a mirar mi propia vida como un regalo, un regalo que no voy a desperdiciar. Cuando te dan un regalo lo correcto es agradecer. Agradeceré quien soy, como soy, y donde estoy. Años atrás pasé por una situación complicada en otro país, con otros amigos, con otra perspectiva de la vida, siendo completamente diferente. Para mí ésta es una nueva vida totalmente distinta y mejor, por lo tanto la aprovecharé. Agradeceré por la vida que ahora tengo, quizas a Dios, quizas a mi familia, a la gente a la que quiero o quizas a alguien más.

Durante mi vida me encontraré con situaciones complicadas las cuales tendre que pasar “la única manera de pasar por lo dificil, es simplemente pasando por ello”  si me rindo, perderé y me habrá ganado la miseria. Por lo tanto nunca me rendiré, caminare por el fuego si es necesario, pero yo y todos deberiamos siempre seguir caminando y nunca mirar atrás, el pasado es el pasado, el hubiera no existe, y el futuro no está escrito.

Sé perfectamente que la vida puede cambiar del dia a la noche, pero yo siempre buscaré la felicidad allá donde esté, sea otra vida, sea la misma yo siempre iré por la felicidad. Si la encuentro, bien, si no, seguiré buscando. Recordaré “soy un milagro de la vida” y me animaré sea cual sea la situación, a vivir con una sonrisa.

E. Seyde

Donar sentit a la vida

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán