Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas