“Desperta Júlia, que són les tres!”
Aquest va ser l’inici d’una setmana molt especial.
Vam aixecar-nos un dimarts a les tres de la matinada, i després de menjar alguna cosa i assegurar-nos de tenir-ho tot, varem agafar el cotxe direcció l’aeroport.
Recordo que, asseguda a l’avió no vaig poder dormir. M’envaïa una sensació molt potent de felicitat i nervis, ja que tenia moltes ganes d’arribar a Helsinki, una ciutat totalment desconeguda per a mi a la que no hauria imaginat d’anar mai.
Era un aeroport molt petit. Recordo perfectament que només hi havia una sortida i que, allà, entre tanta gent estava el meu germà, esperant-nos a ma mare i a mi, després de tres mesos sense veure’ns.
Una abraçada i dos petons. Després d’això sortirem a fora, on per fi vaig veure neu i, on esperant l’autobús, en Dario ens va començar a explicar coses típiques de la ciutat, com li estava anant tot i alguna paraula en finès.
Al cap d’una estona d’autobús, una mica de tren i cinc minuts caminant, varem arribar a l’apartament; un pis força espaiós que compartia amb un noi de Nigèria (Phil), a qui ens vam presentar després d’instal·lar-nos i de preparar els llits.
Després d’això varem sortir a passejar. Tot estava nevat, però ens va fer molt bon temps: el mínim van ser quatre graus sota zero, la qual cosa va ser una sort, ja que la setmana anterior havien estat a vint sota zero.
Vam decidir-nos a comprar bitllets per anar a Tallin en ferri abans de marxar, i així ho vam fer. El viatge no va ser excessivament llarg, però com l’aigua estava glaçada, el vaixell havia d’anar poc a poc trencant els blocs que recobrien el mar.
La ciutat era preciosa: les edificacions, les enormes cases, els parcs, els carrers… Tot tenia el seu encant, sobretot gràcies a una capa de neu blanca i fina que omplia els carrers de manera discreta.
Així que vam passar allà tot un dia, i al tornar, al arribar a Helsinki vaig comprendre una cosa que m’havia sobtat molt: per què alguna gent que venia amb nosaltres no va baixar a visitar la ciutat. La qüestió és que pujaven al ferri per comprar alcohol, que com a Finlàndia és molt car, al vaixell els hi sortia molt bé de preu (gràcies a que no havien de pagar impostos). Tot i això he de dir que quan beuen, tenen un comportament totalment diferent al de la gent que he pogut observar aquí; allà són més tranquils i no causen cap tipus d’enrenou.
En general, aquella setmana a Helsinki vam anar coneixent la vida que porten, i he de dir que em va semblar fascinant. Tot i el fred, la gent continua fent la seva vida, com nosaltres aquí, acostumats de sobres a aquell clima glaçat. Surten a passejar, els nens van a l’escola i es llencen amb trineus pels parcs, els més grans van a treballar, a comprar… I un gran avantatge és que, la majoria de les parades de tren i de metro estan als soterranis dels centres comercials, amb la qual cosa no has de sortir necessàriament al carrer.
Per tot això puc dir que, una de les coses que em va sorprendre més va ser la increïble capacitat d’adaptació que tenim els humans per poder seguir la nostra vida quotidiana, siguin quines siguin les condicions o, en aquest cas, el clima.
Júlia