Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:
Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.
Alba