Category Archives: Valors

Les creences

1 Reply

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

Rutina

1 Reply

Va parar el despertador a la tercera repetició, com sempre. Va desfer-se del llençol de la mandra i va aixecar-se davant d’un nou dia. Decidida a esmorzar, amb la cara encara somnolenta, va obrir la nevera i va observar el seu contingut. Tristesa i alegria. “Mmmm … avui toca alegria, que caduca aviat! La tristesa per un altre dia, que no té data de caducitat “, va pensar. Després de l’últim glop de vitalitat i de l’última mossegada al bocata de la maduresa, va anar al lavabo i va entrar a la dutxa. L’aigua la va sorprendre de cop amb la fredor i sense cap mena d’avís, va obrir l’aixeta de la dolçor i va aconseguir la temperatura perfecta. Amb el sabó de la sinceritat es va netejar l’enveja i la falsedat i es va assecar amb la suau tovallola de la delicadesa. Es va dirigir despullada, sense cap tipus de pudor, cap a la seva habitació per vestir-se. Roba interior alegre, pantalons texans i camisa verda esperança. Es va calçar amb les sabates de la valentia i va adonar-se’n que ja no li venien grans. Va veure que arribava tard després de mirar el rellotge, que tant es menja el temps que desaprofitem. Va anar una vegada més al lavabo per pentinar-se el seu llarg cabell ros amb una mica de pressa. Es va maquillar, com sempre, tapant algunes de les imperfeccions que, al cap i a la fi, tots tenim. Va sortir corrents i va agafar al vol la jaqueta vermella. Va tancar amb doble volta la porta de l’amor i va córrer enèrgicament per l’escala de la vida. Un cop al vestíbul, va obrir de bat a bat la porta de les grans esperances i va tancar la dels somnis trencats i promeses oblidades. Ella, tan maca, tan viva, tan dona. Disposada, un dia més, a menjar-se el maleït món.

Jade

El valor d’un germà

1 Reply

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

Controvèrsia a la Xina

1 Reply

A la Xina s’ha obert un debat a internet sobre la falta de solidaritat de la població cap a les persones accidentades. A la ciutat de Foshan el cap de setmana passat van atropellar tres vegades una nena de dos anys i ni els conductors ni la dotzena de transeünts que van passar vora el cos no van fer res. Fins que una escombriaire va alertar del fet i van avisar els seus pares van passar set minuts.

Des que les imatges corren per internet molts xinesos senten vergonya d’ells mateixos i diuen que han d’aprendre a no actuar com a rates i no pensar només en guanyar diners.

Aquest país gran i perfecte comença a dubtar dels seus valors.

Pau

El formiguer

2 Replies

Ens endinsem al mon de les formigues i trobem una estructura perfecta, en la que trobem éssers molt semblants però a l’hora molt diferents: el color, el tamany i la seva tasca dins del formiguer. Però tenen una organització perfecta. Totes treballen a l’hora per poder aconseguir un bon funcionament en el seu entorn.

I aquí es quan jo em pregunto: com es que una espècie tan “inferior” a la nostra, pot tindre una organització tan bona? Per que les formigues no es maten entre elles? Com es que elles no han creat una bomba nuclear? Potser no tenen la necessitat de crear coses que nomes les perjudiquen?. Tanta tecnologia no ens serveix de res, ens estem tornant tontos!
Només sabem matar-nos entre nosaltres per aconseguir el que volem. I no ens importa fer patir la gent que hi ha al nostre voltant, ni la que hi ha a l’altre punta del mon, perquè l’avarícia ens consumeix.

Podem crear una màquina que ens substitueixi a la feina, i fer fora 300 treballadors de la fàbrica perquè ja son innecessaris i el cap s’estalvia la pasta que hauria de pagar a aquests treballadors. No ens adonem que cada cop tenim na qualitat de vida mes baixa perquè intentem estalviar-nos feina amb les màquines. No son una eina, són les que fan tot el treball.

Però vivim amb masses coses, que fan que cada cop li donem menys valor a el que realment importa. I potser, si no creguéssim que som tan superiors i ens paréssim a observar als éssers que hi ha al nostre voltant, trobaríem una forma d’organitzar-nos i de fer que tots visquéssim amb allò bàsic, però això no importa, ja que no interessa que tothom tingui de tot. Les formigues viuran tranquil·les i nosaltres acabarem matant-nos sense remei.

Clara

Què és l’important?

2 Replies

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte

Valorar les coses importants

2 Replies

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.