Category Archives: Tulio Ferreira

Viure per lluitar pel que un sent

1 Reply

Tota la vida ens han dit que hem de respectar les normes, que hem de tenir disciplina i ser constants dia a dia… que no podem fer el que ens doni la real gana.

Jo defenso tot el contrari, dic que cada cop hem d’assumir els nostres errors, però per tenir-los hem de fer les coses tal i com les volem fer a la nostra manera, sigui bo o dolent, i després, enfrontar-se a les conseqüències.

Hem de fer el que se’ns passi pel cap, sense cap mena de pensaments en el que podria passar després.

Més tard vindran els minuts de penediments, però si no lluites no guanyes, si no t’arrisques no podràs saber enfrontar-te a tot el que t’envolta i no podràs ser suficientment valent per enfrontar-te a la vida.

Ja tindrem temps en un futur, quan siguem més grans, de pensar a l’hora de fer les coses.

Ara és hora de divertir-se sense tenir present si fas el bé, o el mal. Perquè som adolescents, perquè volem lluitar pel que sentim!

Aquest és el meu punt de vista segons el que ens manen sobre tenir disciplina!

Tulio

Rutina

1 Reply

S’han acabat… s’han acabat les apreciades vacances de nadal…i ara a tornar a tota la rutina diària: Aixecar-se d’hora, dormir més aviat, estudiar… i, a més a més, amb l’estrès de quan no entens qualsevol cosa en qualsevol classe… i els nervis de no poder recuperar les assignatures suspeses!  És tot un cúmul de depressions… cada dia que passa tinc menys ganes d’acabar-me de formar acadèmicament. Em sento cansat i sense gens ganes d’empollar-me un tema de socials… de pensar en com resoldre un problema de matemàtiques…o de saber com conjugar qualsevol verb de català, o com resoldre les frases sintàctiques a castellà! Ja n’estic fart, fart d’aquelles paraules que, durant el primer trimestre, em van deprimir encara més, referides a l’institut, com el tema del comportament o de les notes! M’agradaria que ningú m’atabalés i pogués fer les coses a la meva manera, sense comentaris a fer i que surtin tal i com han de sortir! Que jo mateix pugui decidir si fer bé o malament una cosa i saber les ganes que hi he posat en una feina per l’institut i entendre la nota, sigui quina sigui. A casa no tinc cap motivació en estudiar ni de fer res relacionat amb l’institut! Jo tinc clar el que vull… vull aconseguir, almenys, l’ESO, però el que no tinc clar, és com fer-ho, realment.

Tulio

Desmotivat, desanimat…(a estones)

2 Replies

Això ja m’havia passat altres vegades…quan un se sent desmotivat, sense ganes de fer res, i quan un tira la tovallola i deixa estar de fer qualsevol cosa relacionada amb l’àmbit escolar o personal.

El cap em dona mil voltes, i per a cadascuna de les coses que se’m passen pel cap i em fan “rallar-me” deixo estar tot i entro en un món de desmotivació total. Un món on no penso en res, i on només tinc ganes d’estar sol amb la ment en blanc i, sobretot, descansant…

Però sembla impossible estar en aquesta situació de tranquil·litat, quan la major part del dia has d’anar a un lloc on estàs rodejat de gent i quantes  més persones veuen que tens mala cara, més persones et van preguntant, i això fa que un es desanimi més, perquè, quan un se sent d’aquesta forma, el que menys té ganes és d’explicar-ho, almenys amí em passa això. I no ho explico perquè no tingui una certa confiança amb qualsevol persona que em pregunti pel meu estat d’ànim, sinó perquè, a vegades, ni jo mateix sé perquè estic així, amb aquesta desmotivació tan molesta.

Espero que aquesta capacitat de desanimar-me fàcilment, no vagin en contra meu en un futur, quan no hagi d’anar a l’escola i estigui en un determinat lloc treballant, fent un determinat càrrec…I sobretot, que aquests desànims, no puguin causar qualsevol mena de discussió amb algú.

Tot i així, aquests estats d’ànim solen ser temporals. En un determinat temps, se’n van, i després tornen, i així repetitivament.

Tulio.

Saber valorar-te.

3 Replies

Fa uns dies t’havia perdut, ara estic feliç, feliç de tenir-te altre cop amb mi. M’agradi o no m’agradi, ja formes part de la meva vida… no puc estar lluny de tu, i quan no estem bé… em sento fatal, com si em faltés alguna cosa a dins. Puc riure, passar-m’ho bé, disfrutar i oblidar bevent…però sempre tindré aquella sensació de que em fas falta. M’he estat preguntant quin és el motiu de les nostres baralles… perquè ens barallem tan sovint… i he arribat a la conclusió que, com que tots dos tenim el mateix caràcter i personalitat forta, i orgull per sobre de tot, les nostres idees o opinions han de ser les certes, i això fa que les nostres discussions siguin més fortes, cada cop més!

Després d’aquesta última baralla… la més llarga de totes (gairebé un mes sense parlar-nos, insultant-nos o odiant-nos) he decidit que ara, em prendré les coses menys a la defensiva. Ja tenim una edat… ja no tenim 14 anys… i perquè això funcioni, s’ha de saber suportar les opinions tant d’un com de l’altra. Jo t’estimo tant que no puc deixar que el nostre orgull s’interposi en aquesta relació, una amistat o més que una amistat molt valorada tant per mi com per tu…

No puc deixar de sentir, de la nit al dia, aquesta estimació o apreci per algú amb qui he passat moments inoblidables. Per això encara que ens barallem tota la vida, sigui el temps que sigui, i sigui per la raó que sigui, mai deixaré de sentir, per tu, el que sento 🙂

I en un futur, el més proper possible, quan ja tinguem les nostres vides formades i siguem persones bastant més madures que actualment, no vull perdre’t a causa dels diferents camins que agafarem els dos, perquè per mi, no ets una simple amistat, ets moltíssim més. T’estimo Judit, encara que hi hagin coses de tu que no m’agradin, t’estimo igualment… perquè m’has demostrat ser una persona increïble.

Tulio

Somriure és gratuït?

2 Replies

Moltes vegades un jove passa per moltes situacions que no el deixen viure totalment feliç. Aquestes situacions poden ser familiars, estudiantils, personals com poden ser els fets que passen a la vida quotidiana, que et deixen sense ànims de seguir endavant… sense ànims de somriure o de parlar amb ningú! Aquests estats d’ànim són els que em passen moltes vegades… Puc estar totalment content i als 2 minuts estar trist… simplement per alguna cosa que hagi sentit o alguna cosa que m’hagi passat… i em pregunto si seré l’única persona a qui li passa això. Tinc un caràcter força descontrolat i quan se’m fica alguna cosa al cap, sempre ha de ser el que jo vull i gairebé sempre me n’adono que estic equivocat. L’adolescència no és una època gens fàcil per mi, sobretot si tinc una personalitat tan forta que no em deixa expressar amb claredat el que veritablement vull fer. Tinc un nus al cap, un nus que no em deixa pensar en res més que en el futur… “Què faré quan acabi l’institut?” aquesta pregunta és tan repetida… que ni tan sols ho he sabut mai. La meva família no ha tingut mai bons estudis, han viscut a una època difícil i no han pogut mai poder anar a una Universitat, per tant no em poden ajudar gens a decidir un bon futur per a mi… A més el tracte amb ells, sobretot amb el pare, no és gens cordial… Sempre ens barallem per tot, sota el meu punt de vista, perquè no suporta la meva personalitat i això em fa ràbia. Però de la ràbia trec el voler passar de tot i que no importi res, perquè així es quan jo puc ser feliç, almenys a aquesta edat, quan encara no tinc gaires responsabilitats…

PD. Encara que la majoria del dia m’ho passi somrient, no vol dir que estigui totalment feliç, perquè, a vegades, és millor treure un somriure que explicar perquè estàs malament! 🙂

Tulio