Category Archives: Triar

En busca

1 Reply

Últimamente han empezado los “días de puertas abiertas” de bachiller. Yo siempre he tenido claro que querría hacer algo relacionado con el arte. Estaba decidida, y por eso creí que no habría problema en encontrar el lugar ideal donde cursar el bachillerato artístico. Inocente de mi… ¡Jamás hubiese pensado que escoger el lugar apropiado fuese tan complicado!

Mis problemas en la búsqueda empezaron al descubrir que no tenía puntos en ninguna de las escuelas que me gustaban. El hecho de vivir en un pueblo un poco apartado me ha quitado posibilidades de ir a las instituciones que prefería. Por otra parte los “días de puertas abiertas”estaban, en muchos casos, mal indicados: ni la fecha ni el lugar eran correctos, incluso algunos los hacían el mismo día. ¡Ni que se pusieran de acuerdo! A todo ello hay que añadir el conflicto interno de apostarlo todo por la mejor escuela,pero en la que tengo muy pocas posibilidades de entrar o ir a lo seguro, sin arriesgarme, pero también sin la posibilidad de algo mucho mejor…

Elegir completamente por mí misma, renunciando a cosas, aceptando otras y sin poder quejarme en ningún momento, ya que son mis propias decisiones… Es mucho más complicado de lo que jamás hubiese creído, espero mejorar mi forma de elección con el tiempo, y conseguir siempre lo mejor.

Marina

Els itineraris

1 Reply

Quan vam començar el curs ens van donar a escollir tres itineraris, per orientar-nos en el que voldrem ser de grans, però jo encara no ho sé.

En el meu cas vaig escollir el tecnològic i, d’alternativa, plàstica. Al començar pensava que seria més difícil, però ara me n’adono que com són coses que m’interessen més doncs no em costen tant.

També, però la classe de física ens costa molt a tothom, però a tecnologia se’ns fa menys pesat, perquè uns dies anem a l’aula d’informàtica i uns altres dies ens ensenyen circuits pneumàtics, per saber com funcionen.

A plàstica m’ho passo d’allò més bé, perquè som només vuit persones a l’aula, i és una hora molt tranquil·la, a més no fem exàmens i quasi no hem d’estudiar.

En conclusió, estic orgullós de la meva tria, i en un futur més llunyà ja em pensaré què faré de gran.

Marcos

Diferents camins a triar

1 Reply

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Prendre una decisió correcta!

2 Replies

A vegades tens dos opcions per triar i no saps quina escollir. No saps quina serà la més correcta. De quina no et penediràs. En definitiva, quina serà la millor.
Mai és fàcil triar una opció i que l’altra la deixis de costat. Però la vida és així. Aquesta anècdota que explicaré no és meva sinó del meu cosí, però jo ho he pogut viure d’una manera més propera, ja que és un membre de la família i he pogut estar al seu costat.
Ell es diu Sergi i juga en l’equip del Reus, al Juvenil. No ha jugat sempre en aquest equip, sinó que ha anat canviant a mesura que s’ha anat fent gran. Des que va començar a jugar a futbol sempre havia jugat com a porter. Era molt bo. Es parava gairebé tots els penals i jo li trobava una semblança al porter Iker Casillas, que per a mi és un dels millors porters del món. Ell estava molt còmode jugant com a porter, però tot va canviar quan va arribar un entrenador nou. Aquest li va fer una prova per veure si seria bo en una altra posició que no fos la de sempre. Va quedar sorprès quan va veure que era molt bo com a davanter. A partir d’aquí, va ser quan tenia un petit embolic al cap. El nou entrenador li va dir que provés com a davanter, però ell no sabia què fer perquè sempre havia sigut porter; no sabia si tindria resistència, si seria bo donant passades de gol…
Al final va decidir intentar-ho amb la nova proposta, la de davanter. Jo, sincerament crec que va ser la decisió correcta. Ara ell està molt content i la seva família també.
Dissabte passat va tenir una gran noticia. L’havien convocat perquè jugués amb el primer equip del Reus, amb els grans que juguen a Tercera Divisió. Les hores prèvies al partit, estava molt nerviós. Jo no sabia què fer per tranquil·litzar-lo. Simplement em va sortir abraçar-lo i dir-li que és una oportunitat única i que simplement havia de gaudir-la. I així ho va fer. L’entrenador el va cridar a la segona part perquè sortís. Ell va gaudir-ho al màxim i va donar el pas del primer gol.
Amb aquesta experiència el que vull reflectir és que a vegades hem de prendre decisions que poden ser difícils, però que si pensem quina pot ser la més correcta, segur que ens surt bé. Si pel que fos, després no ens agradés l’experiència, no hauríem de penedir-nos MAI, perquè simplement pel pròxim cop, aprendrem del que hem fallat.
“Mai ens hem de penedir d’alguna cosa que ens ha passat: si ha sigut bo, doncs perfecte. Si per contra no ens ha agradat, simplement que quedi com una experiència més”
Marta Jareño

Canvis

1 Reply

Avui, quan anava a fer l’escrit, i anava a escollir un tema, m’he recordat del meu canvi de casa i he pensat en la dificultat de canviar, i d’innovar. Jo crec que els canvis costen molt de fer, però del que estic ben segur és de que una persona pot canviar. Amb això em refereixo a les decisions de cada dia, com per exemple si tu agafaves el cotxe per anar a comprar el pa i ara vas a peu. Cada decisió és un canvi del camí pel que tu anaves, segons l’exemple que he posat abans, aquest canvi ha produït un estalvi de diners en benzina, i a més no es perjudica el medi ambient. Aquests són els canvis que qualsevol pot fer i no li costa res, però després hi ha canvis més difícils, decisions que costen més de prendre, com ara podria ser deixar de fumar, si fumessis.

Aquests són canvis que tu pots escollir, però després hi ha altres decisions que tu no prens, com podria ser canviar de casa, això va ser el que em va passar. Va ser molt dur per mi, encara que era per bé, jo creia que era dolent canviar d’escola i deixar els meus amics. Al principi ho era molt, no coneixia a ningú, i com era una mica tímid, el que vaig haver de fer va ser dir-me, que la vida són canvis i que encara que no t’agradin t’hi has d’adaptar. Així doncs ho vaig intentar, però no era tan fàcil, encara recordava els amics de l’altra escola, i el que vaig haver de fer va ser treure-me’ls del cap, en aquells moments, perquè no em serviria de res pensar en ells. Aquesta va ser la definitiva, vaig fer nous amics, que ara són els meus amics, i encara conservo els d’abans. D’aquesta forma també he fet el meu camí amb un canvi que no havia escollit. Sigui com sigui el camí està format per tots els canvis que l’han traçat, escollits o no.

Raúl

I tu, què triaries?

4 Replies

Fa poc temps vaig veure una pel·lícula (La caja) en la qual es planteja una gran qüestió. Imagina’t l’escena, un dia qualsevol, en una situació quotidiana, un home misteriós s’apropa a tu amb l’objectiu de donar-te una caixa, una caixa amb un botó.

Només tens dues opcions, prémer el botó i guanyar un milió d’euros o no prèmer-lo, això en un màxim de 24 hores. En un principi aquesta qüestió sembla molt senzilla, però aleshores se’t planteja el verdader repte:

-Si prems el botó una persona que no coneixes morirà.

Comencen a sorgir els primers dubtes; i si és un assassí? I si és un nen? I si s’ho mereix? Seguidament auto-justifiques la teva decisió; no el conec de res així que no m’importa, tothom hagués acceptat, són molts diners per dir que no, amb aquests diners es pot ajudar a gent necessitada…..

És el moment, han passat 24 hores, aquell home ve a recollir la caixa i a donar-te el maletí amb el milió d’euros, i se t’ocorre preguntar-li:

-Ara que faràs amb la caixa? I amb un somriure a la cara et contesta:

-No et preocupis, no li donaré aquesta caixa a ningú que coneguis….

De sobte tens pànic, significa això que el següent en morir seré jo?

L’angoixa recorre tots els teus sentits i comences a buscar una forma de lliurar-te de la mort, la desesperació és un mot que es queda curt per descriure el que sents en aquell moment, el teu cor batega més de pressa del que t’hagis imaginat mai, després d’uns instants de mort anímica, et ve a la memòria la primera pista, tens 24 hores.

Crec que aquesta pel·lícula reflecteix molt bé la avarícia de les persones i el nostre egoisme, som capaces de sacrificar una vida humana per tal d’aconseguir millorar la nostra. Crec que no hi ha motiu prou gran per justificar un assassinat, siguin 1 milió o siguin 100.

Jordi