Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.
Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.
Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.
Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.
Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.
Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.
S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!
Josep Maria Altés