A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela